Una ciutat pot complir formalment les normes d’accessibilitat i continuar sent difícil, hostil o directament impracticable per a moltes persones neurodivergents.
El soroll permanent, la il·luminació agressiva, la senyalització confusa, els tràmits incomprensibles, les cues, la falta d’anticipació, els canvis sobtats, els espais saturats o els serveis públics dissenyats sobre una única manera de comunicar-se també són barreres.
Ciutats Neurodiverses és una proposta de consultoria dirigida a ajuntaments, entitats públiques, empreses municipals, xarxes de ciutats i organitzacions socials que vulguen incorporar la neurodiversitat al disseny de l’espai urbà i dels serveis públics.
No es tracta de crear espais especials per a persones autistes, amb TDAH, dislèxia o altres perfils neurodivergents. Es tracta de deixar de construir ciutats pensades exclusivament per a una ciutadania neurotípica ideal que, en realitat, no existeix.
És una ciutat que incorpora la diversitat neurològica en la planificació, la mobilitat, l’atenció ciutadana, la cultura, l’educació, la seguretat, la participació pública i el disseny dels serveis.
Això implica revisar, entre altres qüestions:
oficines d’atenció ciutadana;
transport públic i estacions;
biblioteques, museus i centres culturals;
instal·lacions esportives;
centres educatius i juvenils;
serveis socials i sanitaris;
policia local, emergències i protecció civil;
senyalització, webs, formularis i notificacions;
festes, esdeveniments i activitats municipals;
processos de participació ciutadana;
espais públics amb elevada càrrega sensorial.
L’accessibilitat neurocognitiva, sensorial, comunicativa i administrativa ha de formar part del disseny ordinari de la ciutat, no aparéixer només quan una persona reclama una adaptació individual.
El projecte pot incloure:
diagnòstic de barreres neurocognitives i sensorials;
auditories d’accessibilitat en serveis, espais i procediments;
revisió de reglaments, ordenances i protocols municipals;
disseny de plans locals de neurodiversitat;
protocols d’ajustos raonables en serveis públics;
millora de l’accessibilitat cognitiva de documents i tràmits;
adaptació de canals presencials, telefònics i digitals;
disseny d’espais de baixa estimulació;
sistemes d’anticipació i informació prèvia;
formació de personal municipal;
protocols d’atenció policial i d’emergències;
indicadors d’avaluació, seguiment i rendició de comptes;
processos participatius amb persones neurodivergents.
Una campanya institucional o una jornada sobre autisme poden generar visibilitat, però no transformen una ciutat.
La sensibilització sense canvis en els procediments produeix una inclusió decorativa: cartells, declaracions i dies internacionals, mentre les barreres continuen intactes.
Una política municipal de neurodiversitat necessita:
identificar barreres;
establir responsabilitats;
assignar recursos;
fixar terminis;
formar professionals;
crear indicadors;
avaluar resultats;
incorporar la participació directa de persones neurodivergents.
El principi ha de ser clar: res sobre les persones neurodivergents sense les persones neurodivergents.
La ciutat també es percep amb el cos.
La intensitat del trànsit, les alarmes, la megafonia, les pantalles, les llums, les olors, les aglomeracions o la falta d’espais de descans poden limitar la participació urbana tant com una barrera física.
La consultoria pot ajudar a introduir criteris com:
mapes de càrrega sensorial;
itineraris més previsibles i tranquils;
zones de descans i regulació;
senyalització clara i consistent;
informació visual anticipada;
horaris de baixa estimulación;
reducció de megafonia innecessària;
alternatives a cues i esperes;
espais segurs en esdeveniments multitudinaris;
protocols davant desregulacions, bloquejos o crisis sensorials.
No es tracta d’eliminar l’activitat urbana. Es tracta de proporcionar opcions perquè la ciutat no expulse una part de la seua població.
Una ciutat neurodiversa també ha de revisar la seua burocràcia.
Els formularis opacs, les cites exclusivament telefòniques, els requeriments ambigus, els terminis rígids, les notificacions incomprensibles o l’obligació de repetir la mateixa informació davant diferents departaments generen exclusió.
Es poden implantar mesures com:
canals escrits alternatius;
instruccions pas a pas;
documents en llenguatge clar;
recordatoris i sistemes d’anticipació;
possibilitat de persona de suport;
atenció sense sobrecàrrega sensorial;
flexibilitat procedimental justificada;
personal de referència;
coordinació entre serveis;
resposta motivada a les sol·licituds d’ajustos.
L’Administració no pot exigir autonomia absoluta mentre manté procediments deliberadament difícils d’entendre.
Moltes formes de participació pública estan dissenyades per a qui parla ràpid, improvisa bé, tolera reunions llargues i domina els codis socials informals.
Una ciutat neurodiversa ha d’oferir diferents maneres de participar:
aportacions escrites;
documentació prèvia;
preguntes anticipades;
reunions estructurades;
temps suficient per a respondre;
participació asíncrona;
espais sensorialment accessibles;
representació directa de col·lectius neurodivergents.
Participar no és simplement poder entrar en una reunió. És poder comprendre, intervenir i influir en les decisions.
Les empreses municipals, concessionàries i proveïdores de serveis públics també haurien d’incorporar la neurodiversitat en la dimensió social dels seus criteris ESG.
Els plecs de contractació pública poden incloure requisits relacionats amb:
accessibilitat cognitiva i sensorial;
formació del personal;
protocols d’atenció neuroinclusiva;
ajustos raonables;
participació de persones neurodivergents;
indicadors de qualitat social;
sistemes de reclamació accessibles.
La contractació pública pot convertir-se en una palanca de transformació. Si una administració exigeix accessibilitat neurocognitiva a les empreses que gestionen transport, cultura, activitats, tecnologia o atenció ciutadana, el canvi deixa de dependre de la bona voluntat.
Les mesures pensades des de la neurodiversitat no beneficien només les persones diagnosticades.
Una senyalització clara ajuda una persona autista, però també una persona major, una turista o algú sota estrès.
Un tràmit comprensible ajuda una persona amb dislèxia o TDAH, però també qualsevol ciutadà que no domine el llenguatge administratiu.
Un espai menys agressiu sensorialment pot beneficiar persones amb migranya, ansietat, deteriorament cognitiu, problemes auditius o fatiga.
La neurodiversitat no és un nínxol. És una manera més intel·ligent de dissenyar la ciutat.
Ciutats Neurodiverses transforma l’accessibilitat en política urbana, la inclusió en procediments i els drets en resultats mesurables.