(13/02/2026)
Quan vaig arribar a Nova York vaig descobrir una cosa inesperada: el cos també pensa. El coll es mou constantment. Mirar cap amunt esdevé un gest repetitiu. Mirar cap avall també. La ciutat t’obliga a adoptar una posició física davant del poder.
Nova York no es camina, s’escalona.
Als carrers, la verticalitat no és només arquitectònica. És social. És econòmica. És simbòlica. Hi ha qui habita els soterranis del metro, literalment o figuradament. Hi ha qui camina a nivell de carrer, en fricció permanent amb la realitat. I hi ha qui observa des d’una finestra climatitzada, amb perspectiva panoràmica i distància emocional.
Quan visites el museu d’història de la ciutat entens que el skyline no és casual. És conseqüència. Cada planta afegida és una capa de capital acumulat. Cada gratacel és una afirmació jeràrquica. El cel no és límit, és aspiració.
El mite de l’ascensor social està incorporat en l’arquitectura. Pujar és possible. Però no és general. No és fluid. L’ascensor no està avariat del tot; simplement no està pensat per a tots.
Aquell viatge va ser la primera vegada que vaig entendre la verticalització no com una metàfora literària sinó com una estructura real del món contemporani.
Nova York no és excepcional. És una síntesi visible del que ja està passant a escala global.
Ens agrada pensar que vivim en societats horitzontals. Democràtiques. Plurals. Obertes. Però quan observes amb calma, detectes un patró diferent: concentració, jerarquia, acumulació.
La verticalització no és un fenomen sectorial. No afecta només l’economia o l’urbanisme. És una dinàmica sistèmica que travessa institucions, mercats, informació, cultura i fins i tot les estructures familiars.
Quan l’entorn es torna accelerat, competitiu i incert, les estructures tendeixen a jerarquitzar-se. La verticalitat ofereix eficiència. Ofereix capacitat de decisió ràpida. Ofereix control. El preu és la reducció de l’horitzontalitat.
En un món d’alta velocitat tecnològica, de competència entre blocs geopolítics i de crisi permanent, la verticalització apareix com una resposta adaptativa. Potser inevitable.
La qüestió no és si s’està produint. La qüestió és si estem davant d’una transició temporal o d’una nova arquitectura estructural del segle XXI. Si és una transició, el sistema podria reequilibrar-se.Si és arquitectura estable, la democràcia horitzontal es veurà obligada a redefinir-se en un entorn jeràrquic.
Europa, que va nàixer com a projecte d’horitzontalitat, de consens i de limitació del poder concentrat, es troba ara davant d’un dilema incòmode: adaptar-se a la verticalització global o quedar atrapada en la seua pròpia lentitud deliberativa. No es tracta d’ideologia. Es tracta d’estructura.
I potser la metàfora més honesta del nostre temps continua sent aquella primera imatge: una ciutat que obliga a mirar constantment cap amunt, mentre una part significativa de la població continua mirant des de baix.El segle XXI podria ser, simplement, el segle de la verticalització. I encara no sabem si això és un pas evolutiu o una mutació que reduirà espais de llibertat. A partir d’ací, l’anàlisi ja no pot ser fragmentària. Ha de ser sistèmica.
Perfecte. Entrem en el nucli dur. Ací ja no parlem de skyline ni de metàfores urbanes. Parlem de poder en estat pur.
La verticalització institucional no és un accident. És una resposta a la percepció d’inestabilitat crònica. Quan la crisi deixa de ser excepcional i es converteix en clima permanent, les institucions tendeixen a compactar-se.
Europa no és immune. Més bé al contrari: és un laboratori avançat d’aquesta tensió.
La concentració de poder executiu és una constant en contextos de crisi. Pandèmia, guerra, emergència energètica, inflació. L’excepció es normalitza. El govern decideix, el parlament valida. No és una suspensió formal de la democràcia. És una transformació funcional. La deliberació s’escurça perquè el temps polític s’accelera. L’eficiència es prioritza sobre el consens. El resultat és una mutació subtil: la democràcia es fa més executiva, menys deliberativa.
En el cas europeu, la tensió s’intensifica. La sobirania es fragmenta entre estats i institucions comunes. Quan Brussel·les pren decisions estratègiques, alguns governs les presenten com a imposicions externes. Quan els estats actuen unilateralment, debiliten el marc comú. La verticalització política europea és, per tant, doble: interna i supranacional.
La fiscalitat és sobirania material. Qui recapta decideix.
En un món de capitals mòbils i empreses globals, els estats nacionals veuen limitada la seua autonomia real. L’harmonització tributària supranacional no és un caprici integrador; és una resposta defensiva davant l’arbitratge fiscal global.
La dependència dels mercats de deute afegeix una capa de jerarquia. Els estats financen despesa social i transició verda sota la mirada permanent dels inversors. La disciplina ja no és només política; és financera.
La mutualització parcial del risc a escala europea obri una porta interessant: la fiscalitat deixa de ser estrictament nacional. Però cada pas en aquesta direcció implica redefinir l’arquitectura constitucional de la Unió.
En un continent envellit, la pressió redistributiva augmenta. La fiscalitat es converteix en camp de batalla intergeneracional. I en aquest escenari, la verticalització no és neutra: redistribuir implica concentrar capacitat decisòria.
La política monetària és, per definició, jeràrquica.
El Banco Central Europeu ocupa una posició central en l’estabilitat de l’eurozona. El seu poder no prové de l’elecció directa, sinó de la necessitat sistèmica. Sense estabilitat monetària, no hi ha mercat únic ni cohesió financera. La dependència estructural del dòlar recorda que la verticalització no és només interna. El sistema monetari global continua pivotant al voltant d’una moneda que no és europea. La política monetària es converteix així en instrument estabilitzador jeràrquic: intervé, compra deute, ajusta tipus. No delibera amb la ciutadania. Actua. En entorns d’alta volatilitat, aquest poder es reforça.
Europa és una potència reguladora. Però regular és també concentrar poder. Tribunals constitucionals, tribunals europeus, agències independents. El dret esdevé infraestructura de governança. Sovint, els grans debats polítics acaben resolent-se en seu judicial. La tecnocràcia no substitueix la política, però la condiciona. Les agències amb capacitat normativa operen amb criteris tècnics que no sempre són fàcilment deliberables. A més, la regulació es converteix en eina geopolítica. Quan Europa estableix estàndards digitals o mediambientals, projecta poder normatiu més enllà de les seues fronteres.
La verticalització judicial-regulatòria no elimina la democràcia. La transforma. Desplaça el centre de gravetat cap a espais menys visibles però profundament influents.
El poder institucional europeu no s’està dissolent. S’està reconfigurant.
La verticalització institucional no és una deriva autoritària automàtica. És una adaptació a la complexitat i a la velocitat del sistema global. Però cada adaptació té costos.
La pregunta de fons és si aquesta concentració funcional pot conviure amb l’ideal horitzontal que va fundar el projecte europeu.Perquè si la verticalització es consolida, Europa haurà de decidir si vol ser només un mercat regulat o un actor polític capaç de sostenir poder en un món jeràrquic. I això ja no és teoria institucional. És futur constitucional.
El poder contemporani no només s’exerceix des dels parlaments. S’exerceix des de centrals elèctriques, centres de dades i laboratoris de semiconductors. La verticalització ací no és simbòlica. És física.
L’energia és la base invisible de qualsevol ordre polític. Sense energia estable no hi ha indústria, ni benestar, ni defensa.
Europa ha descobert amb una certa brusquedat que la dependència de fonts externes no és només un problema econòmic, és un vector de vulnerabilitat estratègica. Quan el subministrament es polititza, la sobirania es tensiona.
Les infraestructures crítiques —gasoductes, terminals de GNL, xarxes elèctriques, centrals nuclears— deixen de ser meres instal·lacions tècniques. Esdevenen objectius de protecció prioritària. La seguretat energètica s’integra en la doctrina de seguretat nacional.
La transició verda, que sovint es presenta com a horitzó emancipador, és també intensiva en capital i tecnologia. Renovables, bateries, hidrogen, xarxes intel·ligents. Tot això exigeix inversió massiva i concentració industrial.
La verticalització energètica consisteix, en el fons, en això: l’energia es converteix en infraestructura geopolítica centralitzada. I qui controla el flux controla la capacitat de decisió.
La indústria del segle XXI no es defineix per acer i carbó, sinó per microxips, algoritmes i materials crítics.
La concentració en semiconductors, intel·ligència artificial i terres rares genera una jerarquia global molt clara. Poques regions controlen la capacitat de producció avançada. La resta depenen.
Els colls d’ampolla en les cadenes globals han revelat una realitat incòmoda: la interdependència no és simètrica. La dependència tecnològica implica dependència política potencial.
La capacitat computacional massiva, la producció de xips avançats, el control de patents estratègiques. Tot això configura una arquitectura vertical. No és un mercat pla; és una piràmide tecnològica.
Europa intenta reforçar la seua autonomia industrial, però parteix d’una posició en què l’escala i el capital no sempre juguen a favor. La verticalització tecnològica no és només econòmica. És estructural.
Quan la incertesa es converteix en clima, la seguretat esdevé categoria transversal.
La ciberseguretat ja no és un departament tècnic. És un pilar estratègic. Les infraestructures digitals, les xarxes elèctriques, els hospitals, les administracions. Tot és potencial objectiu.
La intel·ligència basada en dades transforma la manera d’entendre el poder. Les dades no són només informació; són capacitat predictiva. I la predicció és avantatge.
La centralitat de les dades com a actiu estratègic reforça la verticalització: concentrar dades és concentrar poder. No cal desplegar força física si es pot anticipar el moviment de l’adversari.
El risc deixa de ser excepcional i es normalitza. Emergència sanitària, guerra híbrida, sabotatge energètic, desinformació. El paradigma de risc permanent legitima expansió de capacitats de control i coordinació.
La verticalització securitària no implica necessàriament autoritarisme. Però sí implica concentració funcional de competències en àmbits sensibles.
La infraestructura material del poder revela una realitat directa: la verticalització no és només una tendència política o cultural. És una reorganització física del sistema.
Energia, tecnologia i seguretat configuren la columna vertebral del nou ordre. Sense aquesta base, el discurs institucional no es sosté.
Europa, que durant dècades va poder externalitzar riscos energètics, tecnològics i militars, es veu obligada a internalitzar-los. I internalitzar riscos implica concentrar capacitats.
La pregunta que plana és incòmoda: es pot defensar una cultura política horitzontal quan la infraestructura material exigeix jerarquia i coordinació centralitzada?
La resposta no és evident. I precisament per això aquest bloc és crucial.
L’economia contemporània ja no és només producció i intercanvi. És concentració, escala i abstracció financera. La verticalització econòmica no és una desviació; és una conseqüència lògica d’un capitalisme digitalitzat i global.
La concentració de capital en grans corporacions no és una anomalia, és una dinàmica estructural. Les economies digitals generen rendiments creixents: qui domina la plataforma acumula dades, qui acumula dades millora el servei, qui millora el servei reforça la posició dominant. És un cercle que s’autoalimenta.
El mercat aparentment obert acaba funcionant com una piràmide d’escala. Les barreres d’entrada no sempre són visibles, però són profundes: capital intensiu, patents, infraestructures, xarxes globals.
Aquesta dinàmica té conseqüències socials directes. La polarització entre treball i capital s’accentua. Els rendiments del capital creixen a major velocitat que els salaris mitjans. El valor es desplaça cap a actius intangibles i propietat intel·lectual.
La promesa d’una economia distribuïda es veu substituïda per una economia d’hiperescala. El poder econòmic es verticalitza perquè l’eficiència premia la concentració.
Europa, que històricament ha defensat competència i regulació antimonopoli, es troba en una posició ambigua: regula gegants globals que no sempre són seus, però no genera equivalents d’escala comparable.
Si la verticalització econòmica parla de producció, la financera parla d’abstracció.
La financiarització implica que actius bàsics —habitatge, energia, tecnologia— es converteixen en instruments d’inversió global. El valor d’ús cedeix espai davant el valor d’actiu.
Quan l’habitatge és sobretot actiu financer, la ciutat es transforma. Quan l’energia és actiu especulatiu, la volatilitat impacta la política. Quan la tecnologia és vehicle d’inversió massiva, la pressió per rendiment accelera processos de concentració.
Els mercats globals funcionen com a disciplinadors dels estats. Les decisions fiscals, pressupostàries o reguladores són observades en temps real per inversors institucionals. La sobirania formal conviu amb una vigilància permanent dels fluxos de capital.
La desconnexió parcial entre economia real i financera accentua la sensació de verticalitat. Els indicadors borsaris poden créixer mentre el poder adquisitiu mitjà s’estanca. La percepció de fractura no és només subjectiva; és estructural.
La verticalització financera no elimina el mercat. El reorganitza en capes. A la base, l’economia productiva. A la part superior, la circulació accelerada de capital global.
La verticalització econòmica i financera no és només concentració de riquesa. És reorganització del sistema de poder material.
Quan el capital s’acumula en menys mans i es mou a escala global, la capacitat de decisió també es concentra. L’economia deixa de ser espai distribuït i esdevé arquitectura jeràrquica.
La pregunta que emergeix és inevitable: pot una democràcia sostindre estabilitat política si la seua estructura econòmica tendeix a la verticalització permanent?
Europa es troba en una posició delicada. Necessita escala per competir, però la seua cultura política es fonamenta en l’equilibri i la redistribució. La tensió entre competitivitat i cohesió no és conjuntural. És estructural.
I ací la verticalització ja no és metàfora urbana. És balança patrimonial.
Ara entrem en la capa més delicada. Si els blocs anteriors parlaven d’institucions, infraestructures i capital, aquest parla de persones. De vides concretes. De trajectòries que pugen o es queden aturades entre plantes.
Ací la verticalització deixa de ser concepte i es converteix en experiència.
La societat europea no s’està trencant en dues meitats simples. S’està estratificant en capes. La metàfora vertical torna a aparèixer: pisos superiors amb estabilitat, plantes intermèdies tensionades, soterranis invisibles.
La polarització de rendes no és només una diferència estadística. És una reorganització de les oportunitats.
Quan els rendiments del capital creixen més ràpid que els salaris, el diferencial s’acumula amb el temps. El patrimoni genera patrimoni. La base salarial depén del cicle econòmic.
La mobilitat social, que durant dècades va actuar com a mecanisme d’integració democràtica, es redueix. L’ascensor continua existint, però és més selectiu. No està bloquejat, però tampoc és fluid.
La segregació territorial reforça el procés. Barris amb alta renda, serveis de qualitat, capital cultural acumulat. Barris amb precarietat, infrafinançament i estigmatització. L’espai físic consolida la jerarquia social.
La verticalització social no elimina la classe mitjana, però la tensiona. La converteix en espai d’inestabilitat.
Les ciutats globals esdevenen nodes dominants. Concentració de capital, talent, universitats, centres financers. Fora d’aquests nodes, la perifèria es desconnecta gradualment.
La gentrificació no és només un fenomen immobiliari. És un mecanisme de reassignació de l’espai en funció de capacitat adquisitiva. Les rendes mitjanes són expulsades cap a anells cada vegada més allunyats del centre econòmic.
La ciutat intel·ligent, amb governança basada en dades, optimitza fluxos, mobilitat, consum energètic. Però també concentra informació i capacitat de gestió en sistemes centralitzats.
La verticalització urbana és física i digital alhora. El skyline simbolitza la jerarquia; els servidors la gestionen.
Europa envelleix. No és una percepció, és una trajectòria estadística sostinguda.
L’envelliment estructural altera el contracte social: menys població activa, més pressió sobre sistemes de pensions i sanitat. La sostenibilitat fiscal es converteix en debat permanent.
Al mateix temps, s’intensifica la competència global pel talent. Les economies desenvolupades competeixen per joves qualificats. El capital humà esdevé recurs estratègic.
La població es concentra en àrees estratègiques, mentre territoris sencers perden densitat i dinamisme. La verticalització demogràfica és també territorial.
El resultat és una societat que s’estratifica per edat, localització i capital humà.
La família, infraestructura invisible del contracte social europeu, també es transforma.
Les llars són més petites. Augmenten les persones que viuen soles. La maternitat i paternitat es retarden. La natalitat es manté baixa.
La família extensa horitzontal, basada en suport intergeneracional informal, es redueix. En el seu lloc emergeix una dependència creixent de l’Estat per a cures, educació i protecció social.
Les cures es mercantilitzen. El temps familiar es fragmenta. Les plataformes digitals s’introdueixen en la criança.
A més, s’accentua una asimetria patrimonial intergeneracional. Generacions majors acumulen actius immobiliaris. Generacions joves accedeixen tard i amb dificultat a propietat i estabilitat.
La verticalització familiar no és moral. És estructural. Redefineix la reproducció social.
La verticalització social i demogràfica no és només desigualtat. És reorganització de trajectòries vitals.
Europa va construir el seu projecte sobre cohesió, mobilitat i equilibri territorial. Si aquestes condicions es debiliten, la legitimitat del sistema també es tensiona.
La pregunta que emergeix no és si hi ha desigualtat. La pregunta és si l’estratificació vertical esdevindrà estable.
Perquè si la mobilitat es redueix, la democràcia pot resistir.
Però si la jerarquia es consolida com a norma, el contracte social entra en una nova fase.
I ací la verticalització deixa de ser metàfora urbana. Es converteix en experiència biogràfica.
Ara arribem a la capa més subtil i potser la més decisiva. Perquè si els blocs anteriors parlaven de poder material, aquest parla del poder que modela percepcions. Sense aquesta capa, la verticalització no es consolida. Amb ella, es normalitza.
Ací el conflicte no és només econòmic o institucional. És cognitiu.
El segle XXI no es disputa únicament en fronteres o mercats. Es disputa en relats, criteris de veritat i capacitat d’atenció. La verticalització, en aquest bloc, afecta la manera com entenem el món.
La informació ja no circula en un ecosistema dispers. La distribució està concentrada en poques plataformes globals. No produeixen tot el contingut, però en controlen la visibilitat.
La jerarquització algorítmica substitueix la lògica editorial clàssica. Allò que es veu no és només allò que existeix, sinó allò que el sistema decideix prioritzar.
En un context de competència entre blocs, la informació esdevé instrument estratègic. La guerra ja no és només territorial; és narrativa. Les històries construeixen legitimitats.
La verticalització informativa no elimina la pluralitat formal. Però reorganitza l’accés i la centralitat.
La circulació informativa impacta directament en la configuració cognitiva.
Les bombolles informatives no són només conseqüència d’eleccions individuals; són resultat d’arquitectures de recomanació. L’algoritme reforça preferències, amplifica emocions i redueix fricció amb la discrepància.
La polarització emocional esdevé funcional en entorns d’alta competència atencional. El contingut que activa reaccions es distribueix millor que el contingut matisat.
La dependència de plataformes transforma la manera de pensar. La reflexió lenta competeix amb estímuls constants. La verticalització del pensament no és imposició explícita; és configuració estructural de l’entorn cognitiu.
Ací la qüestió s’aprofundeix. No es tracta només de què pensem, sinó de qui defineix els criteris de veritat i legitimitat.
La concentració de models d’intel·ligència artificial i capacitat computacional en poques corporacions o estats genera una nova jerarquia del coneixement. Qui disposa de potència de càlcul i dades massives pot produir sistemes que modelen informació, diagnòstics i decisions.
La definició institucional de risc i veritat —ja siga a través de regulació, comitès científics o agències especialitzades— estructura el marc del debat públic. No és censura. És delimitació.
La regulació del coneixement aplicable determina què és acceptable, segur o legítim. En un entorn d’IA i automatització, això esdevé geopolític.
La verticalització epistemològica implica que la infraestructura del saber es concentra. I qui controla aquesta infraestructura exerceix poder estructural.
La producció cultural també es concentra. Plataformes globals distribueixen narratives que travessen fronteres amb facilitat. La cultura es globalitza i s’homogeneïtza.
Al mateix temps, emergeixen tensions identitàries. Quan la cultura global domina, les identitats locals reaccionen. La verticalització cultural genera resistències horitzontals.
La concentració de producció cultural no elimina la diversitat, però la filtra. El que arriba a escala massiva no és neutre; respon a criteris d’escala, rendibilitat i compatibilitat global.
La batalla simbòlica es juga entre homogeneïtzació i afirmació local.
L’atenció és el recurs escàs fonamental del nostre temps.
Les plataformes globals no només distribueixen contingut. Capturen temps mental. Optimitzen algoritmes per maximitzar retenció. Integren producció, distribució i monetització en un mateix circuit.
L’oci ja no és espai neutre. És mercat estructurat. Cada minut és quantificable, monetitzable, analitzable.
La política competeix amb l’entreteniment per l’atenció. El debat públic comparteix espai amb vídeos breus, sèries i fluxos constants d’estímuls.
Quan l’atenció es fragmenta, la deliberació es debilita. Quan l’entreteniment s’industrialitza, la cultura es reorganitza en funció de mètrica.
La verticalització de l’atenció reforça totes les altres verticalitzacions. Sense control del temps mental, el poder institucional i econòmic és més difícil de sostenir.
En aquest nivell, la verticalització no es veu en edificis ni en pressupostos. Es veu en la manera com percebem la realitat.
Europa, que històricament va construir el seu projecte sobre educació, cultura i pluralisme, es troba en un entorn on la infraestructura cognitiva està parcialment externalitzada.
La qüestió és profunda: es pot defensar una cultura democràtica horitzontal en un ecosistema informatiu, cognitiu i atencional verticalitzat?
Si la resposta és afirmativa, caldrà reinventar instruments.
Si és negativa, el segle XXI no serà només vertical en economia o política. Ho serà també en consciència.
I això ja no és una transformació sectorial. És un canvi d’era.
Ara estàs en el punt on tot el marc necessita una columna vertebral. Si no expliques què impulsa el procés i quina és la tensió central, tot l’edifici queda descriptiu. I tu no vols descriure. Vols interpretar.
La verticalització no apareix del no-res. No és una conspiració ni una moda acadèmica. És una resposta sistèmica a forces profundes que operen simultàniament.
La globalització no desapareix; es fragmenta. Les cadenes de subministrament es reconfiguren en blocs de confiança. L’eficiència pura deixa pas a la seguretat estratègica.
Aquesta fragmentació reforça jerarquies. Els estats i empreses amb capacitat tecnològica o energètica superior consoliden posicions. El món es reorganitza en espais verticals de dependència.
La velocitat tecnològica supera la velocitat institucional. La intel·ligència artificial, l’automatització, la digitalització massiva generen rendiments creixents i concentració.
La tecnologia premia escala. L’escala genera verticalització. I la regulació sempre arriba després.
Quan la innovació és exponencial, la governança tendeix a compactar-se per no quedar desbordada.
El món multipolar no és horitzontal. És jeràrquic.
Els grans blocs competeixen per energia, tecnologia, narrativa i capacitat militar. En aquest entorn, la coordinació lenta és una vulnerabilitat.
La verticalització és també una resposta a la competència externa. Concentrar decisió redueix temps de resposta.
Europa envelleix mentre altres regions mantenen dinamisme demogràfic. Això altera l’equilibri entre productivitat, despesa social i capacitat d’innovació.
L’envelliment no és només un repte social. És un condicionant estructural que pressiona fiscalitat, mercat laboral i cohesió intergeneracional.
En societats envellides, la tendència a la prudència pot reforçar estructures més rígides.
El capital es mou a velocitat global. Els estats no.
La financiarització converteix qualsevol decisió política en senyal de mercat. La disciplina no és només interna; és externa.
La verticalització econòmica s’alimenta de la financera. I aquesta, al seu torn, redueix marges d’autonomia.
La deliberació és lenta. La frustració és ràpida.
En contextos d’alta incertesa, la ciutadania pot percebre la complexitat institucional com a ineficàcia. La demanda de decisió clara i ràpida guanya terreny.
La fatiga democràtica no implica rebuig explícit a la democràcia, sinó esgotament davant la seua lentitud.
I en aquest clima, la verticalització pot aparèixer com a solució pragmàtica.
Europa no va nàixer per competir en un món vertical. Va nàixer per evitar la concentració destructiva de poder.
El seu ADN es fonamenta en:
Horitzontalitat institucional
Consens deliberatiu
Estat del benestar com a redistribució estructural
Multilateralisme com a principi d’ordre
Aquest model va funcionar en un entorn relativament estable, amb protecció externa i creixement sostingut.
Però el context actual premia altres qualitats:
Escala per a competir tecnològicament
Concentració per a decidir ràpid
Velocitat decisòria en crisi permanent
Poder dur en un entorn geopolític tens
La tensió no és retòrica. És estructural.
Europa pot intentar mantenir la seua horitzontalitat adaptant-la a una escala superior. O pot veure’s obligada a verticalitzar-se per no quedar subordinada en un món jeràrquic.
La pregunta final no és si Europa canviarà. És en quina direcció i amb quin cost democràtic.
Perquè si la verticalització és l’arquitectura emergent del segle XXI, Europa haurà de decidir si la modula o si simplement s’hi adapta.
I aquesta decisió no és tècnica. És civilitzadora.