La mascareta com a element de comunicació política

Algunes persones han fet de no portar mascareta una opció política. Unes altres han posat una bandera en la seua mascareta. D'altres fan estudis de mascaretes i la seua utilitat per a obligar els altres a mantindre la seua mateixa posició ideològica davant la pandèmia. I finalment unes altres han fet negoci amb les mascaretes dissenyant i venent. El que està clar és que el que recordarem sempre d'aquesta pandèmia serà eixe element que ens tapava la cara i això mereix algun tipus d'anàlisi de comunicació. 



La mascareta comunica. De fet, és un element de comunicació de primera magnitud encara que siga només perquè tapa el rostre. El rostre humà és un espai bàsic de comunicació. Molts estudis intenten saber per què els bebes ja tenen algunes expressions interioritzades. Imiten només nàixer o eixa gestualitat forma part del nostre ADN. Com és un somriure? Què significa? Per què plorem? Quina utilitat pot tindre llançar líquid pels ulls? Siga com siga, encara hui, a pesar que tots coneixem els candidats dels principals partits a les eleccions, ens continuen posant el seu rostre. Ho fan perquè el rostre envia milers de senyals inconscients. També per narcisisme polític i per jerarquia, però sobre tot per comunicació. 

La mascareta tapa el rostre i això té efectes comunicatius. Per a començar la conversa es fa més difícil (done fe perquè no entenc moltes coses que em diuen). També la interpretació dels estats d'ànim. Pregunteu als humoristes que han de fer espectacles estos dies davant un fum de rostres amb mascareta. Només per això ja valdria la pena fer una anàlisi però no és el cas. Ens centrarem en la comunicació política del concepte "mascareta". 

Portar o no portar mascareta. La nova dreta antisistema (altright) ha fet bandera de no portar mascareta. Això encaixa en la seua visió del món: jerarquia, autoritat, fortalesa on un líder fort (masculí) es presenta com a guerrer salvador de la pàtria. Per això, òbviament ha de ser immortal i aliè a qualsevol risc. Un guerrer sense dolor i sense ferides que no es queixa mai. A Espanya la cosa no ha funcionat així perquè Espanya is always different. Vox no ha pogut presumir d'omnipotència saludable fonamentalment perquè el seu míting del 8M va ser un espai de contagi i alguns dels seus líders redemptors i militars (Ortega Smith) va caure dels primers. Descartada la fortalesa no podien fer campanya de no portar mascareta. Alguna cosa va haver en les manifestacions pijes del barri de Salamanca però oficialment el nacionalpopulisme espanyol no ha triat eixe camí. 

Banderas en nuestras máscaras. El nacionalpopulisme espanyol ha triat posar una bandera en la màscareta. En principi no podia ser més absurde usar un element sanitari per a una reinvindicació política. Situar la bandera de l'orgull patri sobre un element relacionat amb una infecció no sembla la millor idea de comunicació política però Espanya no funciona amb paràmetres de racionalitat. El nacionalpopulisme tria posar una bandera per a comunicar. Per què ho fa? Entenc que hi ha un element de continuïtat de la metàfora bèl·lica. La metàfora bèl·lica és un dels elements comunicatius  més potents de la pandèmia. És una metàfora sense cap trellat ni sentit racional però funciona per mecanismes atàvics de grup en l'homo sapiens tribalista. La qüestió és que per raons que desconec determinades persones pensaven que posar banderes en els balcons i en les mascaretes els hi donaria una aspenta d'ànim i moral. L'ús de la metàfora bèl·lica i les banderes només té sentit per a fomentar la idea d'unió, cohesió i emoció. Per a la gent conservadora és una manera de dir: no és moment ni de crítiques ni de diferències, tots darrere de la bandera. No és el moment de pensar sinó el moment de sentit. Pe a un hiperracionalista com jo això és una condemna a mort perquè les emocions aniquilen la racionalitat i per tant la capacitat de dissidència. Hem de recordar que les banderes s'inventen per a delimitar territoris i sobretot per a saber  a qui havies de matar i a qui no en les guerres. Trobem una línies de continuïtat entre l'ascens del nacionalpopulisme de bandera al balcó (anticatalà) amb una ubiqüitat de la bandereta en clauers, polseres i la mascareta com a espai d'identificaió nou i potent. 
En un altre escrit vaig identificar com a Espanya s'havia produït un traspàs del model d'ideologia pública-massiva al model de comunicació política privat-individual. La idea central seria que l'herència franquista havia fet que les comunicacions polítiques sempre es feren en grup i en el carrer mentre ara ens havíem endinsat en un nou paradigma de comunicació privada (balcó, clauer, polsera, mascareta) i individual. Jo em presente al món com un ser ideològic i ho faig amb orgull i sense por. És una idea que té un pes positiu intrínsec: la llibertat de la manifestació pública de la teua ideologia. És molt freqüent en països anglosaxons però no ho era en paísos llatins amb dictadures històriques i conflictes amb sang (o siga tots). 

Fem un pas arrere? Per què la mascareta? La primera persona en parlar d'infodèmia va ser Gutierrez Rubí. Ho va fer molt ràpid com sempre. Per a mi la idea central d'aquesta infodemia és que la realitat i el relat és íntegrament mediatitzat perquè no tenim referències de proximitat. Això vol dir que afrontem una nova realitat segons l'hem vista en la televisió. A Xina la tradició d'usar mascareta per a la contaminació i qualsevol malaltia és molt habitual. De manera que per pur efecte imitació i sense cap estudi cientifíc ni raó aparent a Espanya la gent es va llançar a comprar i usar mascareta. Encara no teníem dades de com es contagiava però la gent eixia en la tele amb mascareta i per tant això és el que una persona prudent havia de fer. Passat el temps algú dirà que tenien raó els intuïtius. La veritat és que això em sembla discutible. Les primeres discussions i estudis parlaven més de superfícies i rentar mans que de cap altra cosa. El contagi aeri ha estat en discussió durant tots estos mesos i encara hui el contagi aeri en espais oberts és estadísticament residual. En canvi, hem de portar mascareta pel carrer. Això em va fer pensar que la mascareta no té un sentit estrictament sanitari sinó que la seua utilitat bàsica havia de ser una altra i era comunicativa. La mascareta és un senyal impactant de risc constant. Un recordatori de perill. Una rutina bàsica de conscienciaciò. Si mire al meu voltant i tot sembla distòpic el meu comportament serà diferent, més tens, més centrat (almenys per a la majoria social). 

Nos mintieron pero no nos engañaron. Fernando Simón està evolucionant cap a la figura de comunicador polític. Crec que és evident amb la declaració d'ahir respecte a les mesures de Bèlgica o el Regne Unit qualificant-les de "bona notícia". Per tant, algú hauria de fer un estudi sobre la seua evolució i creixement. Se ha venido muy arriba diríem en castellà. Però comencem per un altre lloc i després hi arribarem. Comencem per "nos mintieron pero no nos engañaron". La primera vegada que vaig escoltar eixa frase me la va dir un votant del PP que continuava votant en plena espiral corrupta. Em va semblar d'un extraordinari cinisme i ingènuament vaig pensar que això era cosa de ments conservadores. La veritat és que no. Quan lliges sobre la mentida saps que és absolutament necessària per a l'ésser humà. De fet, el gran èxit de l'homo sapiens és creure en mentides compartides (els diners o les fronteres per exemple). Amb absoluta naturalitat hem acceptat mentides sistemàtiques que eren "necessàries" per a mantindre la pau social. Centrant-nos en les mascaretes direm que al més de Març les mascaretes no eren necessàries i de fet podien crear una sensació de "falsa seguretat". Vos en recordeu? En canvi ara són obligatòries. La raó que tot el món ha acceptat és que en aquell moment no hi havien suficients mascaretes i per això ens mentiren. Eixa acceptació dins del meu cap fa una explosió nuclear. Em molesta des de molt menut que em tracten com un incapaç. Vull tindre la informació perquè sóc adult intel·ligent i responsable. Però el meu pensament sembla poc adaptatiu al medi: la realitat és que quasi tot el món ha entés que ens van mentir perquè era lo millor. I ara? Ara ens menteixen? Acabe de llegir al diari que des de Transparència han dit que mai no ha existit un comitè d'experts que haja decidit res sobre fases o mesures sanitàries. Esta mentida també és necessària? 

Aire o superfície. La mascareta com a element de comunicació fa referència al contagi per l'aire. No vull menysprear cap contagi però només dic que posa la llum en la respiració i el contacte comunicatiu i per eixa mateixa raó resta llum a les superfícies i el contacte amb objectes no desinfectats. Per què centrar tota l'atenció en eixe aspecte si ha estat en discussió el contagi per aire durant tot el temps? Probablement perquè en el pensament grupal la posició més prudent i restrictiva és la que guanya en temps de risc. Els estudis de funcionament grupal venen a explicar que és molt freqüent que davant una situació de tensió el grup es radicalitze i les posicions més moderades queden fora de les majories. La mascareta és fàcil, accessible, visible i clara. Penseu en algun exemple pròxim i voreu com la posició més restrictiva en un grup de desconeguts o no afins és la que sol guanyar. Posar llum a la mascareta és tapar altres formes de contagi però almenys manté la tensió permanent del grup. En eixe sentit voldria comptar una història (crec recordar que de mentalitat germànica). Un dia un policia va trobar un home borratxo pegant voltes a una farola. El policia li oferix la seua ajuda. El borratxo diu que ha perdut les claus. El policia li pregunta on recorda haver-les vist per última vegada. El borratxo assenyala el cotxe que estava a vint metres de distància. El policia pregunta: i per què busca per ací? El borratxo contesta: perquè ací és on hi ha llum. La història ens exemplifica molt bé com els mitjans condicionen les respostes. No sabem massa bé com parar esta història però tenim mascaretes i alguna cosa bona faran. Mal no pensem que facen. 


El semàfor de la mascareta. La mascareta per tant és un signe d'alarma que portem tots a la cara. Indica perill. És una direcció prohibida constant. Un semàfor en roig. De fet el major risc actual apareix en les situacions on la mascareta no actua de recordatori: l'entorn familiar més pròxim, amistats. Deixarem de banda les situacions on l'alcohol i l'edat es combinen per a assumir qualsevol risc. 

Per últim, com que els valencians sempre tenim peculiaritats gracioses mencionaré una d'elles que forma part de la comunicació politica de la mascareta. Estic usant la paraula "mascareta" però el debat lingüístic sobre com s'havia de dir ha sigut un altre nou exemple de com la llengua s'ha convertit en un espai de conflicte constant. I atenció perquè no parle del blaverisme sinó del purisme conservacionista davant el pragmatisme popular. És "careta" o "masquereta"? Quina és l'arrel llatina? Què diuen tots els filòlegs valencians sobre el tema? La veritat és que últimament veig les discussions sobre llengua de la mateixa manera que els músics del Titànic: toquen molt bé mentre el barco s'afona. Mirem el castellà: a Espanya diem "mascarilla" a llatinoamerica diuen "tapabocas". Té més sentit el que diuen a llatinoamèrica però no he llegit cap discussió ni cap debat. Però el País Valencià està plé de filòlegs que poden fer de qualsevol cosa un espai de conflicte lingüistic que al final fa que preferisques escriure en castellà per a que ningú te calfe el cap. 

Acabe amb la confessió de la meua posició política respecte a la mascareta: porte mascareta perquè m'obliga a llei. No ho faig amb convicció. Crec que a l'aire lliure això no té cap trellat i menys encara fora de les ciutats. Com que estic obligat he triat usar la mascareta com a element de comunicació política. Sí, m'he comprat una mascareta amb la bandera de Dinamarca. De vegades passe un poc de vergonya però intente que la gent pense respecte a la mascareta com a element de comunicació. Quan algú em pregunta per què porte eixa màscara la meua resposta és: disculpa és que pensava que havies de portar una màscara amb la bandera del país que millor ha resolt el tema de la pandèmia. Eixe país és Dinamarca. Un més de confinament i a funcionar. Pensarà algú sobre el tema? Supose que no. Però això a mi ja me la bufa. 

Si has arribat fins ací. Moltes gràcies. I recorda usar la mascareta. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica