Les 5 raons que m'han fet socioliberal

Durant molts anys he sigut assalariat. El meu únic contacte amb el poder de l'administració era fer la renda i anar al metge alguna vegada. La meua visió de l'administració era la d'un proveïdor de servicis públics més o menys eficient (comparat amb qui?). Per tant, tenia una visió de client on pagava el meu preu (fer la Renda) a canvi d'obtindre serveis públics de certa qualitat. I la cosa m'eixia prou bé.  



En el moment que vaig deixar de ser assalariat la meua visió del concepte Administració-Estat va canviar i molt ràpidament em vaig anar relliscant des de les posicions socialdemòcrates (com diu Madina "jo també sóc un socialdemòcrata de merda") a posicions socioliberals. El punt de partida va ser la desconfiança respecte a la posició de poder de l'administració, la seua extaordinària lentitud i rigidesa (per exemple només pots comunicar-te per escrit) i la seua capacitat per a reeixir en el món digital però crec que la pandèmia marca un reset ideològic suficient per a escriure un post: 

  1. CONFIANÇA I DESCONFIANÇA. La pandèmia ha estressat les relacions entre els ciutadans i dels ciutadans amb l'administració. Els països que es construixen sobre el paradigma de la confiança poden tindre relacions més exitoses que els que es contruixen sobre la desconfiança. Lamentablement Espanya és un dels paisos construïts sobre la desconfiança. La desconfiança genera dogmatisme perquè aquella part de la societat que desconfia de l'altra vol imposar les seues posicions fins l'aniquilacio de qualsevol altra visió de la realitat. El risc de creixement de la democràcia autoritària creix des del punt de vista del nacionalpopulisme de Vox però també per la part de l'estatalisme col·lectivista de l'esquerra. Una part de la societat ha entés que cal més Estat i definir això en termes de pinzell fi és molt més complicat que fer-ho amb brotxa grossa. La confiança ingènua que presenta gran part de l'esquerra respecte a la bondat intrínseca del poder de l'Estat és preocupant per falta de memòria històrica i la deshumanització ultraliberal que proposa l'extrem nacionalpopuista també. Per definició no podem confiar en el poder. Sempre cal estar vigilants i usar tots els mecanismes per a protegir-nos de l'immens poder de l'Estat. Intrínsecament les relacions entre administració i administrat són asimètriques i sempre en favor del poder. Qualsevol autònom o empresa sap com se les gasta l'administració amb interpretacions de les normes constantment al seu favor. Pots acudir als tribunals però necessitaràs sort i ajuda. Això és un problema històric que s'ha convertit en histèric perquè la distància entre relacions econòmiques privades i públiques creix de manera exponencial. Finalment, també podem parlar de la distància entre el dret privat i el dret administratiu. El principi d'autonomia de les parts és infinitament més adaptable a qualsevol realitat que l'aparició en escena del Dret Administratiu. El Dret Administratiu a hores d'ara és un obstacle per a l'Administració especialment d'arrel llatina. Dret Administratiu i Dret Privat apareixen com a realitats antagòniques i irreconciliables a Espanya. Així un col·legi públic no pot contractar el seu professorat d'acord amb el seu projecte educatiu però un col·legi concertat o privat sí. La diferència de velocitat i de cohesió del projecte és massa gran per a ser desconsiderada. 
  2. INTERNET HO CANVIA TOT. La inadaptació de l'administració espanyola al canvi de paradigma digital és tan preocupant que fer-la crèixer pot ser un problema greu. Un dels grans problemes de la construcció de les relacions polítiques des de la desconfiança és que els costos de desconfiança són molt alts. La quantitat de burocràcia i normativa per a gestionar una vocació general a la trampa costa molts diners. A més, l'administració en general i més en concret la generació actual de buròcrates no està preparada per a la digitalització. El problema és que Internet ha canviat el concepte darwinista administratiu: ara qui guanya és el veloç davant el lent. L'administració espanyola està tan endarrerida que em sembla impossible que arribe a posar-se al dia respecte a la realitat privada. Només cal mirar com es produix una mínima compra pública i una compra privada. La diferència és infinita en velocitat. En l'administració no han entés que el gran canvi d'Internet és la velocitat. Les abreviuatures 3G, 5G o els habituals i antics canvis de processador (Pentium I, Pentium IV) eren simplement la demostració que una nova velocitat s'havia incorporat al mercat. Mentrestant l'administració anava a la marxeta. Això des de la política i des de la carrera burocràtica no s'ha entés ni acompanyat i ara és pràcticament impossible de corregir. Només la intel·ligència artificial podria fer eixe miracle. Fer crèixer una administració del segle XX podria ser completament contraproduent perquè la lentitud és incompatible amb la digitalització. 
  3. CONJUNTURA ECONÒMICA. Espanya és l'entitat administrativa que gestiona el meus interessos. Per sort també la Unió Europea hi intervé. Per tant, hem de considerar la situació de l'Estat Espanyol per a prendre les decisions actuals. Espanya l'any 2008 tenia un deute públic situat sobre el 60% del PIB. No era meravellós però indicava que amb tot el que produïm a Espanya podíem pagar el deute i encara ens quedaven diners. En una situació així les polítiques expansives de gasto públic es podien argumentar a favor i en contra. Ara això no és possible. Després de la pandèmia i en pocs mesos arribarem al 120% de deute públic sobre PIB. Amb eixes xifres no és possible argumentar expansió del gasto públic. No és responsable. De no ser per la Unió Europea, Espanya no tindria ningú que li prestara diners. Ningú és ningú. És cert que podríem devaluar la moneda però una dinàmica de duplicar el dèficit públic en una dècada implica ser un país poc seriós i poc fiable. A més, i tenint en compte que eixa pujada del dèficit públic no ha anat acompanyada d'una millora substancial dels serveis públic em fa concloure que vivim a un país on sabem gastar però no invertir. Continuar amb eixa dinàmica no té sentit. L'esquerra espanyola presumeix tant de saber poc de matemàtiques com d'economia i això és un problema quan arriba a gestionar l'administració. Les polítiques d'austeritat del nord d'Europa són millors pedagògicament i socialment. Ara mateixa no tenim marge keynessià per a fer res. Només podem esperar quin dia ens intervindran. I ho faran en termes socioliberals que és bàsicament el funcionament de la interacció política en esta part del món. 
  4. POLARITZACIÓ. L'esquerra postpandèmia s'aferrarà al dogma "l'Estat ens ha salvat la vida i per això necessitem més Estat". En termes de serveis públics d'igualtat d'oportunitats hi estic d'acord. Més i millor sanitat i més i millor educació són la millor garantia d'atendre la meritocràcia que és que fa que un país tinga èxit. Ara bé, el problema és que l'esquerra ibèrica és exagerada al límit i no entén el concepte moderació. Cada pas de creixement de l'Estat va acompanyat d'una hipernormativització (superposició de normatives) que fa difícil la seguretat jurídica però sobre tot fa difícil una productivitat burocràtica que siga mínimament acceptable. Els funcionaris no són productius perquè l'arquitectura normativa i organitzacional està mal fet. No és que individualment no siguen vàlids; és que no estan ben situats i tenen un excés de feina improductiva a fer diàriament. L'esquerra vol una democràcia deliberativa, assessorada i hipernormativitzada que xoca directament amb el món real. La democràcia deliberativa és lenta i el món ja no accepta la lentitud. Si l'esquerra s'instal·la en eixe dogma de creixement sense base financera (no tenim diners per a afontar eixa situació) i la dreta s'instal·la en el dogma de la desigualtat despreocupada on la llibertat nua és el pol d'atracció, ens queda un gran espai buit al mig que ha de ser ocupat pel socioliberalisme moderat. La dreta reaccionària vol anar cap arrere, l'esquerra reaccionària condueix a la paràlisi. L'única opció és caminar cap avant de la mà del socioliberalisme. 
  5. ADAPTACIÓ AL CONTEXT HISTÒRIC. No és fàcil gestionar el context històric perquè les corrents de llarg termini són ja tan importants com urgents. El llarg termini i el curt termini tenen massa connexions com per a obviar-les. Algú haurà de recuperar l'esperit del liberalisme clàssic i els seus vectors de convivència. Combinar la convivència amb els límits del planeta terra, amb la gestió de la reducció de l'accés a recursos bàsics sense usar la guerra, combinar la mobilitat mundial amb la seguretat sanitària, sacsejar la globalització i gestionar la relocalització, Els termes semblen tan antagònics que podem assegurar-ne el sorgiment de posicions extremes en totes les bandes de l'arc ideològic. Mantindre la calma, la moderació i la serenitat obliga a partir de pressupostos del liberalisme clàssic: ciència, dades, racionalitat, equilibri de poders (els nous inclosos) i contrapés, dialèctica social permanent, cooperació, prestigi del coneixement, meritocràcia, mercat, informació transparent. El socioliberalisme en una època on la socialdemocràcia no té marge de finançament per a les seues idees és l'única garantia de poder combinar-ho tot. 

La veritat és que fa molts anys que havia detectat la major part dels problemes que he descrit. Però fins ara sempre he pensat que eren resolubles. Han passat massa anys i ja en tinc 47 i els problemes que estudiava a la facultat són els mateixos i s'han fet més greus, els problemes que vaig viure en política s'han fet part del paisatge i els que vaig detectar en sindicalisme s'han fet endèmics. No tinc molta confiança que el futur es puga arreglar des de l'administració en un món on la digitalització serà un eix primari. No sè si això és ser liberal o llibertari però fer crèixer l'Estat amb els paràmetres de l'Espanya actual em fa tanta por que no sóc capaç de recórrer un camí que sempre havia pensat que podia ser positiu. El pas de la socialdemocràcia al socioliberalisme és molt subtil i segur que podem trobar  mil detalls de confusió però en el meu cas està clar i ja l'he fet. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica