Internet i l'evolució del periodisme ideològic. Qui vigila al vigilant?

Internet ho canvia tot. De les primeres coses que va canviar va ser la venda de notícies. Molt ràpidament ens vam acostumbar a llegir notícies soltes sense context de lectura (situació en la pàgina, grandària del titolar, fotografia, data). Era el principi de la deriva del clickbait per a les empreses de venda de notícies. 
El paper començava a caure vertiginosament a pesar de les resistències de les editorials. Internet obria un nou món i deixava arrere el vell món. 



El primer miratge va ser el periodisme ciutadà, és a dir, la possibilitat de desprofessionalitzar la informació. Com que la informació era un bé gratuít (i per al capitalisme gratuït és sense valor) la podia fer qualsevol. I això exactament va passar. Primer amb els blogs, després amb les xarxes socials qualsevol pot dir la seua sense por. Qualsevol és qualsevol. I en un cercle de tornada ens hem trobat amb el problema actual: com deixar que qualsevol diga qualsevol cosa si qualsevol es creu qualsevol cosa? 
Hem redescobert que ens calen professionals de la informació que sàpien treballar la mercaderia per oferir-la al mercat. Però això no és suficient perquè necessitem audiències experimentades, formades i exigents que puguen entendre la importància de la professió i distingir la informació en brut de la informació elaborada. 

El cercle continua. Audiències formades exigeixen una professionalitat rigorosa i és ahí on comencem el nostre viatge. El periodisme està fent més periodisme i menys periodisme? La meua impressió és que la dispersió de mitjans no està generant un millor periodisme sinó un pitjor periodisme. 

  1. La dispersió de les empreses periodístiques implica un exercici del periodisme de ninxol de mercat. En el cas ideològic és un risc enorme. La fal·làcia del periodisme militant són un problema de primera magnitud. La cambra d'eco és un fenomen pel qual llegim i volem llegir notícies que ens agraden. Fins i tot quan són íntrinsecament dramàtiques. Volem que dramatitzen com ens agrada dramatitzar. I volem que insulten els adversaris com a nosaltres ens agrada. El problema de la teoria dels ninxols ideològics (no temàtics que són legítims i positius) és que el periodisme deixa de ser periodisme. Per definició el periodisme ha de ser honestament plural. Fins i tot el periodisme interpretatiu ha de ser honestament plurla. Això significa que ha de reflectir la pluralitat de punts de vista fins i tot quan eixa pluralitat és asimètrica. Si un periodista de manera conscient oferix només una visió d'un fet està cometent prevaricació informativa. I això a hores d'ara és la base del negoci. Fa pocs dies ha nascut "La última hora" un mitjà de comunicació descaradament de partit. Durant els inicis del periodisme a Espanya va ser molt freqüent que cada partit o grup ideològic tinguera el seu "paper" on enviava les consignes argumentals per a construir cohesió ideològica. El periodisme de partit, parcial és una perversió del periodisme perquè no partix de la honestedat sinó del biaix. El punt de partida ja no és periodístic. 
  2. La dispersió implica una reducció de grandària i això genera un problema greu de cobertura. La reducció del periodisme ideològic a pocs periodistes en una redacció fa que exitixca un reduccionisme temàtic i una hiperexposició del mateix tema. En Internet predomina el paradigma "the winner takes it all"i això està passant amb el periodisme: la política s'ho emporta tot. Tenim un fum de mitjans menuts informant sobre política nacional o regional mentre la política internacional o l'economia queden sense cobertura professional. Mitjans menuts no tenen la possibilitat de tindre corresponsals. Això és un fet greu perquè els marcs de pensament es fan fanàticament nacionals sense possibilitat de contrast internacional. Durant la pandèmia hem vist clarament com els marcs de comparació eren cada vegada més introspectius i afavoridors. Sense corresponsals la informació internacional és indirecta i a base d'agències de notícies. En conclusió: mitjans menuts i monotemàtics fan que l'habitat informatiu espanyol siga molt pobre i t'obliga a acudir a premsa estrangera per a tindre informació de qualitat i sobre tot de context. 
  3. Clickbait ideològic. El clickbait és un mètode de titulació que intenta captar l'atenció amb mecanismes bàsics de curiositat humana. La versió més coent es dóna a Youtube però les més sofisticades s'han professionalitzat en mitjans que treballen amb el clickbait com a punt de partida. En termes ideològics el clickbait és aquella afirmació amb la qual vols estar d'acord i busques arguments per a estar-ho. L'odi als rics és una de les versions més esteses de clickbait en l'espectre de l'esquerra. Les polèmiques periódiques sobre donacions de rics ho demostren. El naixement del clickbait té relació amb l'apaarició d'Internet. El titular sempre ha sigut important però mai no ha sigut tan determinant com el moment en que només es llig el titular. En la premsa de paper tenies la possibilitat (amb visió perifèrica) de conèixer la grandària del titular, la ubicació en la pàgina i si tenia o no tenia foto). Amb l'arribada de les xarxes socials com a feed de notícies intrusiu i construir per un algoritme (no per nosaltres) el titular ho és tot. Les empreses de notícies ideològiques ho saben i escriuen titulars cada vegada més fanàtics per atraure l'atenció. Sense clicks no hi ha venda. La compartició de titulars és un altre greu problema. Compartim afirmacions i les que més compartim són les que generen emocions fortes com ara l'odi, la por o la ira. Conclusió: la responsabilitat dels mitjans sobre els titulars és superior a la responsabilitat sobre les notícies. 
  4. La responsabilitat social dels mitjans de comunicació. Baix el meu punt de vista un periodista té dos responsabilitats bàsiques: ajudar a interpretar la realitat i facilitar la convivència. La segona està completament oblidada. Si analitzem per exemple el model de negoci de La Sexta ho podem comprovar. La Sexta va descobrir amb el 15M que la dramatització ideològica era el seu ninxol. Des d'aleshores exagera per exposició (llargs programes que analitzen detalls menuts) i per discurs (la redacció es fa amb superlatius permanents). La exageració és la porta d'entrada de la polarització. La moderació en canvi és la porta d'entrada del sentit comú i la convivència. Ferreras sap des del primer dia que tindre a Inda i Marhuenda enganxava a la gent d'esquerres perquè no hi ha res més adictiu que l'odi. La construcció d'extrems sense centre és una estratègia mediàtica del Grup A3 Media que els està eixint molt rendible en termes econòmics. Un mitjà de comunicació ha d'intepretar la realitat en termes de generar espais de convivència, ha de facilitar el diàleg entre diferents. Amb el seu angle sense dubte però amb la construcció de ponts en el mateix text, si més no, de contrast. 

La pandèmia ha agreujat tots estos fenomens. Per un costat, la neuròsi col·lectiva és un magnific mercat on pescar. Dramatitzar situacions conjunturals amagant la immensa majoria ha sigut un denominador comú de tot el confinament. Acudir a testimonis personals i no d'autoritat va ser una clau inicial de la cobertura del confinament. El marc de comparació internacional ha sigut indirecte i esbiaixat. La hiperexposició temàtica posa en perill la salut mental de la població. El foco sobre la política és tan excessiu que la política ja no sap que fer per a cridar l'atenció. El clickbait de titulars ha perdut el nord i nous mitjans dispersen encara més el panorama mediàtic de la informació ideològica com si no hi hagueren suficients angles actualment.

El pensament democràtic es forma a partir de mitjans de comunicació sans i actualment a Espanya les patologies informatives ja són suficientment importants com per a qüestionar el model. El periodisme mai es qüestionarà a sí mateixa perquè el coporativisme s'ensenya en les facultats amb la creació d'una superioritat moral professional. Ara el procés més greu és la creació d'entitats verficadores de la veritat. El Ministeri de la Veritat d'Orwell naix davant dels nostres nassos i no som capaços de vore-ho. Per què Maldita o Newtral han de ser dictaminadors de la veritat? Qui vigila al vigilant? 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica