El país ideal per a passar una pandèmia

En el país ideal per a passar la pandèmia a principis de Març s'haurien tancat fronteres per a determinar quin és el camp de treball sobre el qual s'ha d'actuar. Una vegada tancades les fronteres es determinaria un confinament parcial on es podria passejar a l'aire lliure sense mascareta però no entrar en espais tancats. 
En el país ideal l'Estat assumiria part dels salaris, les empreses una altra part i els treballadors renunciarien a dies de vacances per a poder fer front a un tancament econòmic quasi total. Totes les parts entendrien que l'esforç ha de ser conjunt i repartit. El diàleg entre les parts donaria lloc a un equilibri en les aportacions i no seria el Govern qui ho decidiria tot. 


En el país ideal s'acudiria a normatives aprovades per unanimitat per a regular una situació com la d'un confinament que no implique una restricció total de la llibertat de moviment o reunió. El país ideal usaria un instrument jurídic respectuós amb les resrriccions de drets i no faria metafores beliques per a fer entendre la gravetat del problemas
Una vegada queda clar que els grans esdeveniments i reunions multitudinaries no es van a produir perquè quedarien suspesos unes poques normes generals de prudència i sentit comú bastarien. La població responsable i lliure entendria que la distància física i la higiene de mans són les claus. Les famílies podrien passejar juntes a l'aire lliure i podrien anar a la muntanya o a la platja de manera lliure i responsable. 
El país ideal tindria una sanitat suficient per a assistir els malalts tot i que no tinguera suficientes proves per al diagnòstic i prendria una especial atenció en la gent major de 70 anys amb mesures concretes de protecció.  
El confinament total no duraria molt més enllà dels 30 dies (dos cicles de contagi) i primer obririen les activitats més importants per als esser humans com fer esport i anar a estudiar. Eixa país ideal sabria que això generaria una pujada de contagis però ho tractaria com un risc assumible per intentar trobar una vida tan normal com el context permeterà. 
El país ideal mantindria els seus consells durant tot el procés de la malaltia i no canviaria les normes. No faria obligatòria la mascareta a l'aire lliure però sí en espais tancats. Les instruccions serien clares i generals i no dividiria en fases sinó que aniria prenent decisions sobre cada part de l'economia en funció de les possibilitats. 
El país ideal confiaria en els seus ciutadans per a autorganitzar-se amb distància en els parcs i en les platges perquè els seus ciutadans ideals tenen una maduresa i responsabilitat que els fa confiar en els governants. 
En el país ideal les decisions les prenen els polítics escoltant experts en diverses matèries per a equilibrar els contagis, els riscos per edats, l'activitat econòmica i els drets individuals. 
El país ideal aniria obrint fronteres de manera concèntrica. Primer els països veins i després els llunyans perquè el país ideal no viu del turisme. 

El país ideal no és un país utòpic ni és el paradís en la terra. En el país ideal hi ha gent que ho passa mal i problemes a resoldre. En el pais ideal n'hi ha populistes i radicals. També racistes i antifeixistes. Però els problemes del país ideal es van resolent sense massa grandiloqüència i sense trencar mai el fil que uneix totes les persones més enllà de la seua ideologia. Al país ideal el periodisme és una cosa molt seria i la transparència no se suspén per pandèmia. Al país ideal els governs de coalició obliguen a una vigilància interna (entre el propi govern) i externa (de l'oposició) i els ciutadans tenen un alt interés per les decisions polítiques del seus país ideal. Són ciutadans ideals estratificats en classes socials més cohesionades que a la resta del món i dividits per maneres de mirar la vida com a totes bandes. 

El país ideal existeix. Es diu Dinamarca.  

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica