Pot el marqueting lingüístic salvar el Valencià?

No ens equivoquem: el món digital presenta oportunitats i amenaces per al Valencià com a llengua però les amenaces són molt més grans que les oportunitats. El Valencià-català ho té molt complicat per a sobreviure en un nou món digital per moltes raons. Hui ens ocuparem dels aspectes relacionats amb el marqueting lingüístic. 



Hi ha un mercat de llengües? Hi ha un mercat de l'atenció i per tant existeix un mercat de llengües perquè l'atenció és fonamentalment visual i lingüística. A Internet no existeixen les fronteres territorials però existeixen les fronteres lingüístiques. Veiem un exemple. 
Les xarxes socials de component oral tenen una presència molt pronunciada de l'espanyol llatí que fa trontollar la percepció monolítica del castellà peninsular. Les comunicacions de paròdia a TikTok en espanyol llatí per persones castellanes són constants. Mirem allò que entenem i l'espanyol llatí pot ser incómode però intel·ligible. 

Per tant, el valencià-català ha de construir el seu propi país digital (com si de Minecraft es tractara) des de zero o des de 1. Ens entenem (als balears menys però tira-li) i per tant formem una comunitat virtual de comunicació, especialment a nivell oral, que és el paradigma que va guanyant, i a més és el que més afavorix el valencià. 

Per un costat la tecnologia permet la traducció simultània i constant. De moment és quasi plena a nivell escrit i molt prompte ho serà a nivell oral (amb auriculars de traducció). En una situació com aquesta una llengua mitjana o menuda no hauria de tindre problemes de supervivència però el camí és llarg fins arribar a eixa terra promesa. 

Diuen els escandinaus que una llengua no és més que un parlar que té tancs. I així és, sense cobertura estatal les llengües ho tenen complicat per a crèixer i sobreviure. El valencià-català no té cobertura estatal tot i que té alguna cobertura autonòmica. L'estat de pertinença no la considera seua i per tant no forma part de la seua escala de pensament. En eixa situació qualsevol resposta ha de partir de "l'anarquisme lingüístic", és a dir, només l'autorganització de la comunitat lingüistica pot fer que la llengua puga sobreviure. 

I què hauria de fer eixa comunitat lingüistica per a sobreviure? Moltes coses. Hui en parlarem d'algunes relacionades amb el marqueting lingüístic i l'adaptació a la cultura digital.  Comencem amb la creació de marca i la presència en els mercats de l'atenció. 

  1. Superar el pensament analògic i la generació analògica. A hores d'ara les elits (concepte en positiu) que poden treballar per la promoció del valencià són massa majors i vinculades al pensament analògic. Una regeneració implicarà botar-se molta gent per a poder arribar al pensament digital però és imprescindible. L'esquema analògic ensenyament-literatura-informació és massa antic i a més és massa reduccionista. Anem per parts: 
    • L'ensenyament només és garantia de coneixement i no d'ús. Els usos estan relacionats justament amb el que passa abans i després del temps educatiu. Potser una bona base però poca cosa més. De fet els indexs de coneixement del valencià són alts i les dades d'ús són cada vegada menors. I a més, una llengua que és una assignatura no deixa d'estar unida a una situació no divertida. 
    • La literatura. La literatura en valencià està molt vinculada amb la ficció i la no ficció té prou límits temàtics. Una cosa semblant al que passa amb la informació. Pocs llibres en Valencià trobaràs sobre tecnologia. Un altre límit de la literatura és el format. La indústria analògica estava basada en la figura de l'editor i el format paper. A hores d'ara és quasi impossible trobar llibres en valencià en Amazon Kindle. Bàsicament perquè el format elimina l'intermediari. La indústria del paper tapa la destrucció creativa del llibre electrònic. Amb una limitació: qualsevol pot autopublicar de manera gratuÏta en e-pub però ningú ho fa. És relativament fàcil però sense ajuda és més complicat. 
    • La informació. La premsa en valencià està molt centrada en política i cultura. La resta d'aspectes no es disputen a la resta de llengües. Per a coses tan populars com la moda o el gaming cal acudir a altres llengües. De fet, tampoc tota la política és atesa pel valencià només la pròpia autonòmica, una part de l'estatal i una simple menció de la internacional. L'economia pot ser el millor exemple de biaix temàtic. Com que les persones vinculades amb l'ús del valencià són "habitualment" de lletres, l'economia és bandejada temàticament. Així Apunt ha arribat a tindre tres programes de grastronomia i dos de literatura en graella sense tindre cap d'empreniment, economia o start-ups. En canvi la realitat i les dades diuen que els valencians som creatius en eixe aspecte. 
    • El món digital. El repte digital està ahí i el problema és que la velocitat és el factor determinant en l'adaptació digital. Si vas massa lent no arribaràs perquè el paradigma dominant és "el guanyador s'ho emportat tot". Si el valencià-català no fa un esforç immediat de posicionament digital no tindrà espai. I la cosa no va bé. 
      • No va bé en Youtube tot i que en dos anys s'ha fet moltíssima faena al marge de les institucions. A destacar la inexistència de tutorials en valencià-català. 
      • No va bé en el món web 2.0. Les webs en valencià són institucionals (o el seu entorn empresarial) o de mitjans de comunicació. 
      • No va bé el món influencer i per tant no estem construint referents per a la infància i la joventut. No va bé especialment a Instagram i va terriblement mal a TikTok. En canvi, es va teixint un bona comunitat o microstarsystem que hauria de ser suficient amb bona formació i ajuda per a potar les seues xarxes. Si ho fiem tot a la bona voluntat i esforç de Miss Tagless, Eugeni Alemany, Vicent Marco, Carolina Ferre o Vicent Baydal, per mencionar quatre de diferents espais, no avançarem. Estes persones necessiten ajuda en la gestió de xarxes. La teoria del ninxol de mercat pot ajudar moltíssim en este àmbit. Si una persona recomana un producte o parla d'un tema i ho fa en valencià és segur que és de proximitat, és segur que permet estar a prop, és segur que arriba al públic que ha d'arribar perquè cap altre ho entendrà. 
      • Twitter i la seua hipermobilització ideològica està ben coberta però és una trampa perquè reclama massa atenció per a poc públic. 
      • Whatasapp és probablement l'entorn que més i millor gasta el valencià i ha fet que moltes persones comencen a escriure i enviar audios sabent que no tenen a la inquisició lingüística mirant. 
      • El món de les APP és rídicul. El valencià-català és quasi inexistent. 
      • La memètica ha permés una presència significativa basada en la brevetat i l'humor. 
      • El software a pesar dels esforços de la comunitat softvalencià requerix una nova espenta perquè està ja a punt de ser general la presència de robots que parlen i no van a parlar en valencià. 
      • El posicionament del valencià dins del gaming és residual i inexistent a pesar de tindre una comunitat activa. Els jocs no parlen ni estan en valencià i la comunitat online parla segons el seu esforç i convenciment. 
      • La publicitat en Valencià té massa possibilitats de creixement en l'àmbit digital com per a bandejar-les. Com saber si un anunci està a prop de tu a Internet? Si està en Valencià tens la certesa que està prop. 
  2. La ficció. La ficció d'entreteniment és bàsica en el món del segle XXI. I més d'ara endavant. El consum de pantalles arriba fins les sis hores diàries en els diferents dispositius. La majoria és consum audiovisual. Si el valencià té una oportunitat digital és la part audiovisual. En el cas de l'autoconsum de ficció valenciana la creació d'un registre de ficció diferent al teatral i literari és urgent. La creació d'un registre urbà és qüestió de vida o mort. La versemblança d'un productte audiovisual es basa en els diàlegs. Sense identificació no hi ha ficció. Si el valencià no construix ponts de connexió lingüistics amb la seua audiència, si no troba registres de capil·laritat, morirà per distància. Fins ara l'esforç ha sigut de la comunitat lingüística per formar-se i parlar el model de llengua fabriana però ja ha arribat el moment que els acadèmics facen també un esforç per aproximar-se als parlants.  En el segon cas de ficció en altres llengües i referida especialment a les plataformes de consum a demanda és molt important la subtitulació (només Filmin té alguna cosa) i el doblatge. Mercats més menuts com els escandinaus sobreviuen gràcies a una bona combinació de ficció pròpia amb vocació internacional i subtitulació de productes aliens. 
  3. Millorar en posicionament de mercat eliminant barreres d'entrada. Algunes d'estes amenaces-oportunitats constitueixen autèntiques revolucions en la consideració de les llengües però en la meua opinió és important obrir el debat per a no acabar parlant una llengua de "reserva" o un argot perfecte i pur que només parlen quatre lletraferits. 
    • Acceptació de convivència lingüística. Els catalans encara tenen una part del seu territori tocant amb França. Conceptualment és un fet important perquè trenca el monopoli de la convivència lingüística. Els valencians no tenim eixa alteració: els valencians convivim permanentment amb un monstre únic i gegant que és el Castellà. El Castellà proporciona quasi sempre una solució accesible al teu problema siga un tutorial o siga una investigació. Hem d'acceptar la convivència amb el Castellà i superar la neuròsi del castellanisme. Els vasos comunicants de les llengués en contacte és constant. L'obsessió per la fugida del castellanisme o de l'anglicisme és excessiva. Així com a exemple hem d'acceptar alguns conceptes valuosos que cada llengua afirma. Els anglicismes són la conseqüència directa del bateig lingüístic (nomenem primer les coses on primer passen o primer es detecten) i deprés hi ha expressions valuoses en altres llengües que entren afavorides per l'economia del llenguatge (ojalà seria un exemple). No dic que qualsevol cosa puga acceptar-se però sí que l'obsessió de fugida del castellà (i acceptació de les formes més franceses per exemple) és una patologia que hauria de ser reconsiderada. En este sentit un dels millors exemples és l'ús del "lo" neutre. Tots els parlants el fem servir contínuament però no el podem escriure. És una situació anòmala i estranya. 
    • Simplificació normativa. L'èxit de l'anglés és en part econòmic però no tot és economia. L'anglés és una llengua fàcil de començar a aprendre perquè amb 2.000 paraules pots fer-te entendre. El gènere, el temps verbal, la conjugació, els articles... pràcticament tot és senzill en les fases inicials. Les llengües llatines tenen un greu desavantatge en això. Ensenyem temps verbals que mai fem servir. La quantitat de normes i d'exepcions crea barreres d'entrada en una llengua. L'avanç que abastes en poc de temps en valencià és molt més complicat. Una revisió simplificativa de normes i especialment excepcions ajudaria a reduir les barreres d'entrada del Valencià. 
    • Titulitis. L'acreditació de competència lingüística per a un natiu és una de les coses que més costa d'explicar racionalment. No sé si cap altre país del món examina als seus natius de la seua llengua o només els valencians ho fem. Supose que és una exageració plantejar-ho així però quan veus parlants suspenent examens de la seua pròpia llengua és per a posar-se a dubtar respecte al sistema. En tot cas, si una persona ha estudiat dins del sistema valencià no hauria de tornar a acreditar la seua competència lingüistica. Si més no les competències haurien de ser estratificades. La competència de comprensió no hauria de ser acreditada en cap cas per una persona que ha transitat plenament pel sistema educació valencià. Ni escrita ni oral. La competència d'escriptura i de parla també pot ser estratificada. Aquells que continuen posant eixa barrera d'entrada d'acreditació per mitjà d'examen els preguntaria quanta gent haurà odiat el valencià gràcies a fer un examen i també quina garantia és aprovar un examen per a fer-ne un ús posterior gojós? 
    • Autoestima i seguretat. Redundant en la mateixa història: fer dubtar a un parlant de la seua pròpia llengua no és una bona idea. Un parlant ha de creure que la seua llengua és amable i ha de sentir-se còmode i orgullós. Normatives complexes o exàmens són elements de dubte constant. Per no parlar de la pressió ortogràfica que patirà qualsevol persona que escriga en valencià en domini públic. Sempre hi ha algú vigilant per a corregir-te. 
    • Comunió lingüística. No és necessari que dues persones parlen la mateixa llengua perquè existisca comprensió mútua. Així per exemple, és poc habitual en la vida real que totes les situacions socials i contextos siguen monolingües. Les sèries de ficció d'Apunt -per tant- reflecteixen un món inexistent. Això hauria de ser exigible també al Castellà. Les situacions valencianes de monolingüisme castellà són més freqüents però també inexactes. L'existència d'un bilinguïsme passiu o de comprensió hauria de ser suficient per a crear una comunicació fluída i de fet és cada vegada més comú que això passe. 
  4. Visió de producte. La utilitat. El valencià ha de ser útil per a treballar, per a entrenar, per a lligar, per a jugar i per a divertir-se. El concepte d'utilitat unit estrictament al món laboral és insuficient. No és prou prestigiar el valencià per a treballar a l'administració. És imprescindible que hi haja perfils de Tinder en Valencià, que els partits de bàsquet tinguen àrbitres en Valencià, que a Wallapop es venguen les coses en Valencià, que el teu mòbil parle Valencià, saber quin comercial et pot atendre en Valencià, quin metge t'atén en Valencià, quin festival inclou música en Valencià. Ampliar el concepte d'utlitat és urgent. 
  5. L'empresa promotora. El problema de tot això és que és impossible de fer des de les institucions. Ara bé, les institucions tenen un gran poder per a prestigiar situacions i afavorir viralitats. Això sí, cal canviar la manera de pensar. I especialment, abandonar la inèrcia. La pandèmia va a fer que l'arriba de la cultura digital siga molt més ràpida. I pugem ràpid al tren o el tren se'n va. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica