Per què la llei valenciana del joc no funcionarà?

Entre les paradoxes de les èpoques conservadores es troben els eixos de relat de l'esquerra conservadora. Anit escoltant Apunt la periodista (seguint el guió que algú de manera reflexiva havia escrit) va presumir que la llei valenciana era la "més restrictiva" i que el problema de les apostes és un problema "molt greu". Ens centrarem en la primera part per a subratllar com l'esquerra moralista hereva del Partit Demòcrata dels Estats Units ha ocupat tota la cultura política a Espanya. L'esquerra valenciana contempla els vicis des d'un paternalisme moral com si tots els seus integrants sempre hagueren sigut pur i rectes moralment. Els vicis són mirats com a debilitats humanes i falles d'una condició moral pura. Bé, això algunes com mirar porno o jugar online. D'altres, com beure alcohol, la gauche divine les contempla amb molta més misericòrdia. 



Dins de la construcció moral de l'esquerra moralista (no llibertària) actual apostar és pecat. És lleig. És una debilitat imperdonable. Caldria una anàlisi filosòfica per a saber per què i si això té a vore amb el fet de relacionar-lo amb "tirar diners" i com això és un pecat de consum. Hem de recordar que el consumisme és la última gran religió política supervivent hui en dia. Siga com siga l'esquerra ha decidit que apostar és pecat tingues l'edat que tingues. Apostar és lleig encara que no siga un problema. Cada vegada que dic que aposte em miren com si fora un delinqüent del capital. 

El relat no es construix des de la prohibició moral a persones majors d'edat lliures i responsables com seria el meu cas. L'esquerra moralista sempre situa una víctima abstracta en el focus: els menors. Cal protegir els menors. El relat del "bon pare de familia" té una llarga tradició conservadora al Codi Civil. Un bon pare de familia no deixa que el seu fill malbarate temps i diners. L'Estat com a pare de familia ha de fer alguna cosa. Ha d'intervindre en la situació. 

Situat el debat en termes morals i d'esquerra conservadora allunyada d'aquella esquerra llibertària d'altres dècades on els vicis eren intrínsecs i malparlar era una meravella convindria analitzar per què eixe enfocament condiciona l'actuació i farà que la llei no funcione. 

Faig una advertència prèvia: si el poder domina el relat també domina el resultat. Detecte cada vegada més gent d'esquerres submisa amb el poder quan el poder és "de los suyos" i no recorda que el gran Leviatan és corrupte en la seua essència i cal controlar-lo sempre. El poder té tendència a perpetuar-se i a ser intrínsecament autoritari (sis pròrrogues de l'estat d'alarma em donen la raó). Per tant, el meu post mai arribarà a ser veritat perquè la pròpia Generalitat trobarà d'ací uns anys la manera d'intensificar la restricció per a continuar aprofundint en el marc prohibitiu. Encara caldrà prohibir més perquè la prohibició prèvia no ha funcionat. El camí de restricció de drets sol ser un camí sense tornada. 

La resposta a la llei en termes de la dreta reaccionària ha sigut econonomicista. Greu error. Simplificar el debat dient que es perdran llocs de treball no és efectiu perquè eixos llocs de treball són bàsicament d'hostaleria. Potser en el moment actual i des del punt de vista de l'agenda econòmica que anem a afrontar no era el millor moment per tancar negocis (això és que el fa de facto la llei) però no crec que siga el millor argument. 

Els millors arguments -per a mi- giren al voltant de la seua ineficàcia en termes operatius i de resultat que es vorà clarament en poc de temps. Per diverses raons: 
  • Presencialitat. La Llei se centra en la presencialitat per raons competencials. És a dir, la llei de la Generalitat legisla sobre allò que té competències que són els establiments. És cert que una part del problema és allò que diu "l'experiència de client", és a dir, les cases d'apostes han creat un espai de diversió que fomenta l'addicció. El problema és que la llei no aborda l'experiència de client que podria haver-se fet amb una llei d'horaris simplement sinó que aborda una estranya teoria de la proximitat. La llei intenta allunyar els establiments dels centres educatius. Una cosa com a mínim cridanera. Comencem per primària: un xiquet de primària sap el que hi ha dins dels establiments? Entén la diferència entre una peluqueria amb llums de neó com les actuals i un puticlub? I en tot cas, algú ha mirat en què consisteix el Brawl Stars que és el joc més popular entre els xiquets de primària? Efecticament, eixe joc és exactament igual que una casa d'apostes. El mateix funcionament. Les mateixes recompenses random. Tot exactament igual que l'experiment dels ratolins i la campaneta. I ahí està... funcionant amb normalitat perquè els legisladors no juguen a videojocs i tampoc en volen saber massa del tema. Això sí, el xiquet no vorà cases d'apostes anant a l'escola. Bé, això depén d'on visca no? Perquè els itineraris al cole són molt diferents des del punt de vist individual.  La secundària l'abordarem després. 
  • Internet. Si algú ha vist sèries i pel·lícules nordamericanes sabrà que sempre s'ha pogut apostar. Mireu "Dos hombres y medio" i voreu com els vicis acumulats són antics (antics vol dir preinternet). El creixement del negoci ha vingut de la mà de les possibilitats de joc online. I ahí la llei valenciana ni diu ni pot dir res. Internet ho canvia tot. 
  • El fútbol. Les apostes van unides bàsicament al futbol. El futbol està al centre de tot. Apostar al futbol forma part de l'espectacle d'entreteniment i està molt unit al gènere que més afició al futbol té. El futbol modern ha deixat arrere l'esport del futbol per a convertir-se en un monstre més del business as usual. I dins d'això podem parlar molta estona respecte a quina és l'experiència del futbol? L'experiència del futbol és bàsicament una experiència primària masculina de socialització. El futbol és l'esport que més participants té (excepte el rugbi que no ha triomfat tant). El futbol és social. Jugar al futbol és una experiència social (16 persones en un vestuari, centenars de persones mirant el partit). El futbol modern ha fet que les entrades de l'esport més obrer de la història siguen tan cares que són inaccessibles per a un aspiracionista de classe obrera. L'experiència del futbol ha evolucionat de quedar amb els amics per anar al camp a quedar amb els amics per a vore la Champions a un bar mentre sopes i finalment a anar a la casa d'apostes mentre mires el partit. Les families benestants poden pagar el passe o l'entrada o Movistar Plus o tot junt. Però les famílies obreres només poden mirar això per la pantalla. A més, també podeu mirar quants equips valencians tenen publicitat de cases d'apostes. L'actitud de la Reial Societat no és gens habitual. 
  • La perspectiva de gènere. El govern valencià més conscienciat de la història en qüestions de gènere ha passat per alt la perspectiva de gènere de les apostes esportives. El problema és aclaparadorament masculí. D'una manera tan obscenament masculina que no vore-ho només pot ser fruit d'una ceguera de biaix ideològic. Els homes tenim un problema clàssic agreujat per l'aparició d'Internet: l'autocontrol. La testosterona ens afecta i la cultura masculina d'assumir riscos també. Encara hui les xiques adolescents preferixen per a les seues pràctiques sexuals els xics que prenen més riscos. La selecció natural femenina prioritza els arriscats durant una llarga etapa masculina. Si unim cultura i biologia vorem que els homes ho tenim malament (en termes de tendència general i predisposició) per a no ser addictes a diverses coses. Internet no ha fet més que agreujar el problema. Els problemes masculins d'excés de videojocs o excés del que siga són sempre els mateixos. Pensem que si ens arrisquem tindrem més popularitat externa. I el problema és que Internet multiplica l'exposició a riscos per mil. L'exposició a riscos és contínua, perpètua i interminable. I ningú ens està ajudant a gestionar el problema com a homes. Este o qualsevol altre com ara les habilitats comunicatives. Els homes ens estem quedant arrere en la societat digital i les addiccions a les apostes no són més que un símptoma del mateix problema: la falta d'adaptació al nou entorn digital de multiplicació d'estímuls i recompenses. Per a il·lustrar el problema podeu mirar el documental The last dance sobre com un tipus ple de testosterona que es diu Michael Jordan va tindre problemes amb el joc i especialment amb les recompenses que atorga el verb "guanyar". També podeu mirar tots els seus companys de documental i comprovar que en realitat per a ser el millor en alguna cosa l'autocontrol és un problema. 
  • L'autocontrol. Davant eixa multiplicació d'amenaces, unida a un aprenentatge amb els videojocs i una cultura de valoració del risc els addictes apareixeran per totes bandes. Les xiques es fan addictes a la roba i  a les drogues legals. Els xics (més arriscats) es fan adictes a conductes fora de la legalitat siguen substàncies o pantalles. L'educació en l'autocontrol (especialment amb pantalles) és imprescindible perquè és ABSOLUTAMENT IMPOSSIBLE prohibir-ho tot i esperar que la prohibició funcione en Internet. Els xiquets afronten problemes de pantalles molt abans i ho fan EN SOLITARI i sense experiència d'usuari. Ningú  els ensenya què és el porno i com utilitzar-lo i tampoc ningú els ensenya a apostar. Repte a qualsevol dels que han votat a favor de la llei a que em diga què és una quota 1.82 davant una quota 1.20 i com funciona un bono de benvinguda. Prohibir no funcionarà perquè la conducta addictiva continuarà. Bé, és possible que es desplace cap a altres addiccions com ara Twitch o la marihuana. 
  • La cultura del pelotazo. Internet ha fet que la velocitat narrativa de les nostres vides canvie. M'explique: tot és més ràpid. Cal estudiar més ràpid, escriure més rapid, contestar més ràpid, vitajar més ràpid, divertir-se més ràpid i tindre sexe més ràpid. Es tracta d'acurtar el temps entre esforç i recompensa i reduir els costos. Les apostes són una promesa de guanyar diners ràpids. De fet, el negoci està basat en eixe somni i les apostes esportives atorguen una aparença de coneixement. L'apostador pensa que sap més que el Big Data de l'empresa d'apostes. Pensa que sap més de futbol que la màquina sense adonar-se que la quota està dissenyada per un algoritme que sap molt més que ell. Però per a un aspiracionista de classe obrera que vol anar a l'Umbracle i fundir-se 200 euros en una nit és una meravellosa oportunitat d'intentar-ho. No siguem hipòcrites. Hem creat eixe tipus de societat prestigiant el concepte Start-up per exemple. Una Start-up vindria a ser una empresa de pelotazo que no fa res. Eixe seria el concepte més mainstream de la idea actual de fer una empresa. Crear una start-up és el mateix mecanisme que apostar. El mateix. Intuició sense test de mercat. Risc descontrolat per aspirar a beneficis imprevisibles. 
  • La capacitat de consum. Molt més amunt hem dit que parlaríem de la secundària. Ho fem per a mencionar la capacitat de consum com un fet important en les apostes. Apostes quan tens diners. Quan no tens diners no apostes. Algú dirà que això no és cert perquè el problema és precisament apostar sense diners. És cert, i per això una regulació del joc a crèdit (competència del Ministeri) podria ser una bona idea però la veritat és que en les etapes del joc la disponibilitat i educació financera és determinant. NINGÚ ensenya els nanos qué són els diners i com es gasten. No descobriré res dient que l'educació financera és inexistent a casa i al centre educatiu. Els nanos creixen pensant que els diners es fan en la impremta dels seus pares. Els diners plouen de manera sorprenent i misteriosa. Amb eixa educació financera és normal que comencen a gastar-los de la mateixa manera que els adquirixen: sense cap responsabilitat. En tot cas, durant la secundària les addiccions van unides a la capacitat de consum. Volen mòbils cars i usen eixe ítem com el patró or. Què són 20 euros quan el meu iPhone val 1.200? Acceptem-ho: els joves tenen diners i els gasten. I tenen més diners que mai perquè els adults li'ls en proporcionen (o com siga la combinació de pronoms febles corresponent). El consum de bens funciona en escala: primer puja el consum de bens de consum (heu vist les teles que apareixen en les cases pobres de qualsevol capítol de "Callejeros"?) i quan et deixen (el crèdit bàsicament) es passa a bens d'inversió. Tindre capacitat de consum per a apostar no arriba als 14 anys. Tarda un poc més però per a eixa època ja estàs entrenat pels videojocs. 
  • La normativa. La prohibició d'entrada als menors en les cases d'apostes ja existia abans de la llei. Si algú aposta -com jo- sabrà que no és gens fàcil de falsificar la documentació per a poder apostar. Les cases d'apostes posen bons filtres. És possible però no és fàcil. De fet, si un xiquet és capaç de botar-se tots els filtres per a poder apostar online quasi et diria que és imparable per a qualsevol altra cosa. Tampoc és fàcil ni ingressar ni retirar diners. Requerixen una cultura financera avançada. Les novetats normatives impulsades pel Ministeri de Consum tenen prou de trellat perquè sense prohibir intenten agredir el prestigi social de les apostes. En tot cas, la normativa era més que suficient conceptualment per a configurar un sector regulat i responsable. Només calia un poc més d'esforç en fer-la complir. 
  • La publicitat. Estudiar els anuncis d'apostes dóna per a un article complet i íntegre. Els estímuls, la il·luminació, el protagonisme, el ritme narratiu. Tot està pensat per a homes i per a provocar la pèrdua de l'autocontrol. Atacar el prestigi social del sector és la millor idea però això no és competència de la  Generalitat. 
  • Què és un problema de salut pública? Al final de tot sempre hi ha un problema filosòfic. Té dret una persona a arruïnar la seua vida? Són els "dèbils" persones que han de ser "cuidades" per l'Estat? Jo sóc partidari de la llibertat individual i la responsabilitat individual. Tinc dret a tirar els diners si vull i a estropear la meua salut si vull amb el límit de la salut dels altres. Prohibir fumar en bars afectava els altres però apostar no. Algú dirà que afecta al teu entorn perquè et gastes els diners i és un gran disgust per a la teua família. Actualment el problema patològic de ludopatia afecta a un 0,5 % de la població. Molt majoritàriament homes i amb canvi de paradigma que afecta cada vegada a més joves. El problema del consum d'alcohol afecta unes cent vegades més persones. També l'alcohol es va intentar prohibir i també té restriccions. Tots sabem que no es complixen i també sabem que la major part de les nostres anècdotes vitals inclouen alcohol i altres substàncies evasives. Per què l'esquerra moralista ha triat les apostes? Crec que bàsicament és la novetat. Les apostes uneixen perfectament tot el seu nou patró paternalista: víctimes sense autocontrol- classe social baixa- generació allunyada del poder (joves) i pecat consumista. Però sobretot la novetat és un factor determinant. L'esquerra moralista no sap com afrontar reptes nous i per això adopta posicions conservadores (restricció de drets). A més, un context conservador (principis del segle XXI) també és determinant. Tots els fenomens nous s'estan abordant des de la perspectiva de la por, la ignorància i la prohibició. I dic nous perquè Internet canvia de manera tan substancial tots els fenomens que es poden considerar nous. Per exemple, el porno online té diferències tan substancials amb el porno de videoclub que és un fenomen completament nou. L'esquerra moralista davant les noves situacions opta per restringir drets i llibertats. En el fons hi ha un paradigma filosòfic de desconfiança i despotisme il·lustrat: la plebe no sap dirigir les seues vides, nosaltres els direm com ho han de fer. 

Finalment, darrere de tot això hi ha una premisa filosòfica: confies en mi que sóc "los demás"? entens la dissidència fins a l'absurde de deixar-me malbaratar els diners? És la cara que em trobe quan dic que aposte. Ben poc, per cert, i sempre amb bonos perquè sóc un cagat. 

Ja em dius que en penses. Aposte que no t'agradarà. Si lliges coses en valencià tinc molt poques probabilitats d'haver-te agradat. Trobe que seria una quota 6 com a mínim. Per tant, cada lector a favor compta per sis. 


Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica