Com canviarà la pandèmia el sistema ideològic?

La pandèmia de 2020 s'insereix dins d'un context de canvi vertiginós provocat per la irrupció d'Internet al món. La velocitat de canvi social té moments diferents al llarg de la història i la pandèmia queda dins d'un moment de velocitat molt alta que la pandèmia incrementa encara més. 


La pandèmia ha entrat per l'únic forat on podia entrar. Per això ha esclatat; tots els altres forats estaven coberts. Una societat hiperalarmada que facilita la histèria col·lectiva ha creat la infodèmia. Una societat amb hipermobilitat (cada any se superava el rècord de vols al planeta). I  una societat amb ambient degradat i en ple canvi climàtic. La pandèmia és el resultat de tots els factors al mateix temps i de cap factor per sí soles. Ha nascut perquè l'habitat generat ha permés que nasquera. D'altra manera mai no hauria arribat a ser res. Ha nascut perquè l'hem creat en l'habitat adequat per a que el virus puguera expandir-se. 

Les conseqüències a tots els nivells són d'una envergadura inabastable. La meua humil intenció és només reflexionar per escrit sobre els riscos i amenaces que considere més importants a curt i mijtà termini. 

Durant estos dies estic col·laborant amb un estudi sobre la felicitat d'un Institut de la Felicitat amb seu a Dinamarca. Entre les preguntes que em fan està la de si em fa por que les persones es tornen més egoïstes. La resposta és sí. Molt. 

Com afectarà la pandèmia a les nostres ments polítiques? Ací van les claus que jo puc aportar: 

  • Canviarà la forma de concebre el concepte "els altres". La manera que tenim de construir el concepte "altres" és determinant en la cultura política de cada país perquè determina si les relacions de la comunitat politica giren al voltant de la confiança o de la desconfiança. Si creus que els altres actuaran exclusivament en benefici propi -en general- tindràs una ment conservadora que desconfia dels altres i els configura com a adversaris-enemics. Si creus que els altres -en general- actuen de manera lleial i responsable tindràs una ment progressista i voràs els altres com a cooperadors-víctimes. La pandèmia canviarà els eixos de pertinença de la construcció dels altres perquè molta gent s'incoporarà al pensament conservador i reafermarà els seus eixos de relat. Els altres són potencials contagiadors. Els altres són gent que actua de manera irresponsables. Hem vist una enorme quantitat d'exemples de com els mitjans espanyols han construir eixe "els altress" a través d'imatges seleccionades (acumulació de xiquets, festes en terrases o distància en els bars). A pesar que els comportaments no eren massius la construcció d'un "els altres irresponsables" ha contribuit a reafermar aquell "Spain is different". Per tant, "els altres" a partir de la pandèmia es construirà en termes més negatius/molt negatius. Això afecta especialment a aquelles ideologies que usen "els altres" de manera més intensa com ara el nacionalpopulisme a Espanya. La immigració és un "altre" perillós que fins ara només venia a "llevar subvencions i treball" i ara és un potencial transmissor de malalties. Per tant, el control de fronteres serà més important que mai. Els "altres" també seran aquells que creen "problemes inexistents" en moments de dificultat (independentistes per exemple). 
  • Tensió seguretat-llibertat. Vox s'equivoca en el curt termini fomentant el concepte llibertat. El marc que més li afavoreix és la por i la seguretat. El comportament polític del pressumptament govern progressista ha fulminat la llibertat. El sistema triat ha sigut extrem. Els espanyols hem patit les mesures de confinament més extremes del planeta. Probablement perquè el propi govern no confia en absolut en l'actitud responsable dels seus ciutadans. La desconfiança és recíproca ja que la confiança dels espanyols en les seues institucions també és molt alta. Totes les mesures que s'han pres des del Govern han bandejat sistemàticament el concepte llibertat adoptant sempre la mesura o la interprestació més restrictiva. De fet, el funcionament social quotidià s'ha deixat en mans de les forces de seguretat. Les forces de seguretat no han trobat cap límit i n'han fet un ús extensiu del seu cognom: seguretat. Eixa idea de seguretat davant llibertat ja venia ocupant un espai essencial en el tauler ideològic. Els atemptats de 11S van canviar la nostre idea de la seguretat. El terrorisme islàmic va continuar la mateixa línia i ara afrontarem dos riscos de seguretat més: la seguretat climàtica i la seguretat virològica. En consequència l'eix de la seguretat va a ser dominant i això afavorix de nou les propostes de democràcia autoritària que han vist en la pandèmia reafermats els seus pressupostos de jerarquia + unitat = seguretat. A Espanya això té sempre implicacions fosques perquè jerarquia + unitat eren els pressupostos de la Inquisició i una de les seues petjades històriques més profundes: la interpretació única i la condemna de la disidència. La pandèmia potenciarà la polarització a Espanya amb més fogueres per a cremar bruixes. I la solució s'establirà en termes de jerarquia, unitat i seguretat. 
  • Els límits de la democràcia. La pandèmia ha facilitat l'entrada d'un nou eix postdemocràtic per dues vies. La primera via ha sigut la tecnocràcia. El relat construir a Espanya i que ha quallat ampliament és la teoria de "los expertos". Un comité del qual no podem saber ni qui són ni què pense ni com prenen les decisions ha conduit Espanya durant mesos. En les ments conservadores i en les ments progressistes això significa que les decisions polítiques són antagòniques amb les expertes. Si una cosa és realment preocupant s'ha de deixar al govern dels experts. És una fal·làcia de primer ordre però la major part de les coses que ens fan humans són mentides compartides. La capacitat de construir una ficció compartida és el que ens ha fet una espècie "superior". La segona via d'entrada de la laxitud democràtica ha vingut per la part de la seguretat jurídica. Ha quedat demostrat que amb un grau suficient de shock tot l'andamiatge jurídic espanyol cau d'una manera extraordinàriament directa i senzilla. Les normes de transparència en el país més corrupte d'Europa han desaparegut, el recurs a l'Estat d'Alarma de manera continuada ha sigut la manera de reventar les costures de tot el sistema jurídic per a construir una magna figura autoritària només vista en temps de guerra. L'ús del Decret Llei, l'arbitrarietat sancionatòria, la suspensió sistemàtica i continuada de drets constitucionals bàsics com el de manifestació o reunió. La lliçó que quedarà en el subconscient col·lectiu és que realment amb una dosi suficient de shock hi ha límits democràtics que són fàcilment sortejables. Només cal trobar la dosi. Així per exemple, tot el procés de pandèmia ha legitimitat la idea per la qual les autonomies no formen part de la solució sinó que formen part del problema. El relat constuit políticament i mediàticament des de la meseta és clar: recentralitzat és eficaç quan el problema és "real". Les autonomies eren per a jugar a la descentralització. 
  • Lo privat i lo públic. Altra de les idees que va a reafermar l'era conservadora que ja estàvem vivint és la distància entre lo privat i lo públic. Lo públic queda configurat com un espai de contagi i un risc mentre lo privat és l'espai segur i sense risc. No estic parlant dels serveis públics sanitaris, estic parlant de la concepció de l'espai públic i l'espai privat. Els espais públics són l'habitat natural de la igualtat, la cooperació i la cohesió social. En el carrer som més iguals, en les places, en els teatres, en els concerts som més iguals que en els espais privats. La idea de que lo privat és la salvació i lo públic és el problema viatjarà per les ments. La idea de compartir, per tant, serà més dificil i els espais privats aprofitaran això per a guanyar diners. Lo privat serà més car perquè l'exclusivitat i la distància són valors que cotitzen a l'alça. El refugi salvador dels espais privats i la distància social són fàcilment relacionables amb l'individualisme i l'atomització social. Idees que, de nou, reafermen el pensament conservador general. 
  • La desigualtat. Totes estes idees convergixen en un augment de la desigualtat dins d'un procés que ja augmentava la desigualtat. La distància entre propietaris i no propietaris serà més gran, la distància econòmica entre les generacions serà més alta, la distància entre les classes socials serà més alta perquè coses com ara la seguretat o la distància física són coses cares de comprar. Ja ho eren. Amb la desigualtat disparada podem trobar dues reaccions: la progressista és considerar la desigualtat com una anomalía social i per tant intentar redreçar-la. En un entorn de polarització això pot conduir a posicions col·lectivistes extremes sense suport econòmic. La posició conservadora pot ser considerar la desigualtat com un element innat a l'èsser humà i per tant sense necessitat d'intervenció. Cap de les solucions millorar la situació actual. 

Sóc pessimista. Llig comentaris de persones progressistes, que configuren de manera majoritària el meu timelime, esperant com la pandèmia va a reafermar els seus posicionaments (serveis públics potents, amplis i de qualitat amb impostos alts) perquè ha quedat demostrat que és l'estat l'únic que pot salvar la situació. Tan de bó fora així però la veritat és que jo no ho pense. Un dels grans errors històrics de les esquerres polítiques ha sigut bandejar la misèria humana que tots tenim dins. Desitge que passe que els humans entenem que la cooperació ha sigut sempre el motor de la història però la veritat és que dubte que això passe. La memòria ideològica és molt curta i ja són massa generacions crescudes en una vida rosa plena d'expectatives i photocalls. La frustració com a motor ideològic és molt més potent que la indignació i encara més que la racionalitat. Espere equivocar-me de tot cor. I faré tot el que puga per evitar tot el que he explicat que pense que va a passar. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica