Pensant el Coronavirus

L'any passat vaig dedicar temps i esforç a estudiar el fanatisme. Enguany el fenomen que més em cridava l'atenció és un fenomen colateral al fanatisme: l'alarma social. El meu objectiu era descobrir els seus mecanismes i com podia generar un tipus de societat en una època invisiblement conservadora o contradictòriament progressista. No ha calgut llegir massa; la realitat m'ha caigut damunt. 



Tot passa de manera simultània però no tot és causal. De vegades és correlatiu o simplement caòtic però tot interacciona en un ball continu. Una crisi vírica ens ha fet tornar als principis. Principis com a inicis i principis com a valors fonamentals. 

Quan ja pensàvem en com gestionar la immortalitat (Sillicon Valley treballe en el tema) apareix una nova malaltia que ens recorda que no ho som. Ens recorda que som fràgils. Ens recorda que la vida és efímera. La idea de futur és una invenció del capitalisme. Abans del capitalisme ningú podia creure en un futur perquè cada dia era un risc de morir. Això era així per al 99% de la població. 

Ens havíem instal·lat (a Occident) en el cim de la piràmide de Maslow. Insistint en les necessitats de visibilitat i reconeixement social. Ens havíem instal·lat en les identitats superficials i divisòries mentre el denominador comú: la pertinença a l'espècie humana es guardava en l'andana dels nostres pares. La classe intel·lectual havia decidit només lluitar contra unes desigualtats i mantindre unes altres. Un virus ens ha fet iguals en només uns dies. La jerarquia de les desigualtats esclatava en el fons de l'oceà ideològic. Només sabrem els efectes del tsunami quan arribe a la platja. 

El dret a l'oci havia substituït el dret al descans i ara que (potser) ens quedem sense oci no sabem descansar. Descansar és no fer res. Només descansar. Quedar-se a casa sembla una condemna perquè l'avorriment és una presó permanent revisable. El dret a la diversió és una consigna entre els més joves que colpeja amb un tiktok constant. Una generació educada per a l'abundància i la diversió. Una generació sense frustració. Una generació que encara no sap que ho ha perdut tot i que haurà de guanyar-se el futur. Una generació educada amb tanta sobreprotecció que ja no té por a res perquè té por de tot. 

La mobilitat humana havia tocat el seu rècord mundial històric.  Mai en la història havia hagut tants viatges en avió. Mai ens hem mogut tant. I no per necessitat. Ens hem mogut bàsicament per a buscar un photocall nou al nostre Instagram. Un virus ens recorda que la mobilitat és també un risc i així s'ha d'afrontar. Un risc és el turisme insostenible i absurde en dimensió. Un risc és la immigració descontrolada i il·legal. Un risc la mobilitat de mercaderies que allunya el producte del seu consumidor de manera absurda. Un risc és la multiculturalitat com a dogma sense mesura que subcontracta els costos de la convivència humana. 

Hem eixit de la crisi de 2008 reduint el deute privat i traslladant això al deute públic. Vivim de prestat de les generacions del futur simplement perquè no voten ara. I ara ens girem buscant l'ajut d'una administració que no està en condicions d'ajudar ningú. Ens hem gastant els diners del nostre salvavides. Vivim a crèdit perquè volem viure per damunt de les nostres necessitats. 

En l'època més segura i saludable de la història ens havíem instal·lat en la por i l'alarma constant. Volíem tindre por. Com un pare estricte el Coronavirus ens ha donat un raó per a tindre por: la mort. La por més atàvica de totes. 

Quan pensàvem que la democràcia era el sistema per defecte i que la pau era la normalitat un xicotet virus ens ha recordat que la democràcia és de càrrega electrònica. Necessita estar permanent endollada a la confiança de les persones i necessita tindre un funcionament àgil. La convivència pacífica és una excepció en la història de la humanitat. No és la més freqüent. La convivència pacífica cau en el moment en el que desconfies del teu veí per ser xinés o italià. 

La democràcia no està pensada per a la societat en xarxa d'Internet. La demcràcia és lenta i el món actual és patològicament ràpid. O fem el món més lent o fem la democràcia per ràpida. La política no és la interpretació dels desitjos de la societat. La política ha de ser pedagògica. Hem de saber el que fer i ens han de triar per això. La política és la gestió dels damnificats i ara damnificats som tots. La política és decidir qui viu i qui mor. Així de dur. 
La frivolitat havia substituït el rigor. Els influncers havien substituit els experts gràcies a la pantalla màgica que actuava com una bola de vidre per endevinar al futur i que sempre et deia coses boniques. Però la màscara de virtut de la viralitat de les xarxes ha obert el camí a la màscara de seguretat de la viralitat de la vida. 

Quan la informació havia arribat al seu zenit històric de frivolitat un xicotet virus ens obliga a repensar com és d'important una informació rigorosa i professional. Els mitjans referents de la frivolitat es tornen inútils més enllà de la funció dels músics del Titànica: tocar fins morir. La informació rellevant és la dels bons professionals. 

I per últim, la sanitat. Ens havíem oblidat de la imprevisibilitat. Semblava que les llistes d'espera eren una simple enumeració de lo previsible. Agafar número i cita formava part la simple agenda d'una malaltia previsible. En el moment històric de més consum de drogues de la felicitat la felicitat s'antoixa un bé més pròxim. El cost de la felicitat és més barat que mai.  

La viralitat va saltar de les pantalles l'any 2020. Tornem als principis. No morir. Que parlen els experts. Gestionar la por. Protegir els més fràgils. Cuidar-nos. Solidaritzar-nos i ajudar-nos. Posar en comú els recursos. Descansar. La informació. 

La recuperació de valors tradicionals sembla una obligació: premiar el sacrifici, disciplinar el comportament, entendre la jerarquia de l'autoritat, confiar en els altres, recuperar l'austeritat. No sóc creient en cap divinitat però em fa l'efecte que les religions només foren les primeres ideologies que obligaven a l'home a entendre mitjançant la racionalitat que guardar és tindre, que treballar és ser lleial amb els altres, que descansar és un mereixement i que posar en comú és la millor manera de cuidar-nos. 


Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica