Gaming en valencià: qüestió de supervivència

Esta mateixa setmana la Generalitat de Catalunya ha obert una discreta línia d'ajudes (100.000 euros) per a incorporar el català als videojocs. La mateixa setmana l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha publicat un còmic per a promocionar la llengua. No sé si es veu prou clara la distància entre els dos fets. 



Vaig llegir en algun lloc que la primera cosa que cal fer en una intervenció és mostrar els biaixos propis. Crec que és honest mostrar les cartes abans de jugar. Per tant, vaja per davant que tinc la convicció que al valencià li queden no més enllà de 30 anys de vida útil. Després serà una llengua en extinció. I per què este article està escrit en valencià i sobre el valencià? Bàsicament perquè creure en el futur d'eixa llengua va ser una aposta ideològica heretada de mon pare que jo he continuat amb determinació i convicció però sense perdre l'objectivitat. És una aposta de joventut conscient i plenament lliure. Sé que és una batalla perduda però vull perdre amb dignitat. Són les coses d'haver jugat a futbol. Una cosa és perdre davant un rival superior i una altra cosa és no jugar amb dignitat i excel·lència. Batalla perduda però batalla digna de lluitar. 

Crec això per dos raons: la pressió dels elements externs al valencià és massa forta i en diversos aspectes les llengües llatines ho tenen malament. El castellà possiblement també caurà. La conflictualització permanent del valencià té perjuís evidents i els atacs ideològics són molt durs. No faré hui una llista exhaustiva de la valencianofòbia i els atacs a la igualtat lingüística que podeu trobar en altres llocs habituals del tema. El que no fa quasi ningú és mirar dins del perímetre de l'intragrup de persones defensores del valencià. Els seus biaixos i creences limitadores són part del fracàs del futur del valencià. Vull dir que bona part del decliu de l'ús del valencià és també per la manera d'enfocar les campanyes de promoció. 

Fer un còmic és guai. És lectura. És infantil. És divertit. Té colorets. És paper. És analògic. Tot és supermegaguai. Els videjocos en canvi són caca, dimoni, mal, desastre, caos, infern... La dualitat maniquea del segle XXI afecta molt al sistema de correcció política institucional perquè nega la obvietat. 

Quan jo era menut els vídeojocs eren la televisió. Televisió caca, carrer bé. Se te quedarà el cap quadrat. Ara sóc professional de la comunicació. Next level. Insert coin. 

Les resistències a la novetat tecnològica en el passat eren cosa dels conservadors. Per essència les persones conservadores presenten resistència al canvi accentuada. Lamentablement l'aparició d'Internet i la disrupció tecnològica ha trasalladat la patologia conservadora a una majoria de població. I això està afectant especialment al valencià com a llengua. Com ja vaig dir en un article sobre marqueting: si el valencià és de l'esquerra només el valencià serà una "jerga", no una llengua,. 

No sé si es veu clara la diferència entre Catalunya i el País Valencià? Ací parlar de gaming en valencià és anatema perquè els propis videojocs són anatema. Els videojocs són un problema per a la classe progressista dominant. No són una solució a res; només són un problema. 

En canvi els videojocs són la major explosió de creativitat audiovisual de la història. Els videojocs canvien el concepte de narració, el concepte d'autoria. Els videojocs suposen una experiència social (sí, he dit social) enriquidora. Els videojocs són els primers en vincular capacitat mental i èxit social en el món infantil. Això és un fenomen nou i extrardinari. Té una força tan important que bandejar-lo és un luxe que una llengua en risc d'extinció no es pot permetre. 

Però no és hui el dia de parlar de la importància dels videojocs i el gaming en general sinó dels seus beneficis lingüístics. 

La presència del valencià en els videojocs és determinant perquè tota aparició en pantalla d'una llengua genera una intraconversa. La intraconversa és fonamental perquè és com et parles a tu mateixa. Si la pantalla (o Siri o Alexa o la xica del Google Maps) no saben valencià et parlaràs a tu mateixa en una altra llengua. 

La presència del valencià en els videojocs suposa vincular la llengua amb emocions, oci, plaer, diversió i sociabilitat. El gran risc que tenim en estos moments (comparació dades de coneixement-dades d'ús) és que el valencià no és una llengua: és una assignatura dins de les presons educatives institucionals. El valencià és llegir llibres i estudiar. El valencià no és lligar, jugar, apostar, riure. Sí que és cantar per sort (punt a favor). El valencià és una llengua racional i no emocional en àmbits urbans (els pobles és una altra història). 

La presència del valencià en els videojocs no és totalitària, no elimina altres llengües. Cada persona tria quina llengua parla la seua consola o el seu joc. El que simplement és demana és la possibilitat de triar valencià-català en la pantalla. Un gamer habitual em dirà que això té igual. Els xiquets valencianoparlants ja juguen en la llengua que els dona la gana però la presència de la seua llengua en les instruccions o els subtítols genera autoestima col·lectiva i la sensació de parlar una llengua plena i capdavantera. 

No he jugat mai a un videojoc (sorpresa) però des de ben menut he cregut en la força dels fenomens socials mainstream per a promocionar valors positius. Per això em vaig fer entrenador de futbol una època: això et permet ser educador sense entrar en un aula. Té molta més força educativa un entrenador que un professor dins d'un aula. La música ja és un element de dinamització important del valencià però no serà suficient. Si el valencià no entra en les pantalles simplement serà una llengua analògica. Una espècie de llatí del segle XXI. 

Fer un còmic és benintencionat però la veritat és que els xiquets comencen a jugar a videojocs abans de saber llegir. Si la doctrina progressista de l'empoderament de la infància creiera de veres en això faria per escoltar que el primer dret de la infància és el dret a jugar. I el dret a jugar amb pantalles és un dret de cultura digital de primer ordre. No és el futur. És quasi el passat recent. Si els nanos no juguen amb pantalles en valencià al valencià li queden quatre dies. No els dic res de quan els videojocs siguen en realitat virtual (queden cinc o sis anys per això) i la relació persona-màquina siga oral i no escrita. 

Com a formador en consum responsable de pantalles sóc plenament conscient de la quantitat de riscos que tenen les pantalles per a les ments humanes en construcció. Però només hi ha un camí. Fer-se a la idea que han d'aprendre abans a viure amb pantalles que a multiplicar. Tot s'aprén, tot s'estudia i tot s'entrena. I si no aprenen en valencià a relacionar-se en valencià amb les pantalles en valencià podeu publicar còmics i llibres a cabassos: la cosa no acabarà bé. 

Final: Durant l'any 2019 dins d'Acicom vam intentar fer algunes iniciatives de gaming en valencià amb escàs èxit. Vam intentar donar visibilitat a la idea i als pioners d'esta història (PlisPlay canal de gaming per exemple que són tres joves magnífics i amb coneixement). 

La meua interpretació és que les persones que defensen el valencià no creuen en els videjocs i les persones que defenen els videjocs no creuen en el valencià. Però si voleu una recomanació en cada trobada d'Escoles en Valencià montaria una paraeta de gaming en valencià. No són cares i l'èxit estaria assegurat. 


Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica