Funcionaris postpandèmia

Ahir vaig aassitir a un linxament virtual d'estil clàssic. Una persona fa una proposta en el seu perfil de Facebook (el Facebook és per a amics o és un espai públic), un detonant agafa les declaracions, les simplifica i les contextualitza segons el seu interés, després una multitud lapidatòria acudix a l'execució mentre alguns líders d'opinió assenyalen amb el dit cap a on han d'anar les pedres. 

El linxament va ser perquè una persona destacada del món empresarial textil valencià va insinuar que els funcionaris podien assumir una part del cost econòmic de la quarantena a canvi de no tindre cap risc de ser despatxats ni de deixar de cobrar cada més. El pensament dicotòmic i dual es va tirar damunt immediatament.

Acò no millorarà. A partir del dia que fa 10 els estudis científics sobre aïllament indiquen que els nivells d'ansietat es disparen i només tenim les xarxes socials per a canalitzar emocions. Per fi ha quedat clar que Facebook, Twitter i Instagram a diferent nivell no les noves places públiques sinó els nous bars. La gent necessita contar-li coses al cambrer.

Per una altra banda subjau a tota esta situació (de nou) la sensació de punxada de roda de cotxe. Eixa sensació és general. Quasi tot el món pensa que quan eixca al carrer serà una represa després d'un descans.  Seguint la metàfora del futbol els puc anticipar que no és un descans; és un altre partit.

Quan tornem a la realitat el món serà diferent. El shock del confinament és el xiulit d'inici d'un altre partit on les ideologies intentaran reafermar creences que potser ja no existisquen per a eixe nou món. La meua impressió és que anem cap a un canvi de paradigma respecte al que és conservador i progressista. I bona part d'això s'està notant en el debat en xarxes. Dins del soroll brutal els intents de conservadors i progressistes per reafermar creences prepandèmia són estèrils. Tot ha canviat.

Però parlem de treballadors públics i privats. El debat, tanmateix, és molt interessant perquè permet obrir moltes finestres dins de l'aïllament.




En canvi, fora de la gestió de les emocions polítiques (ira contra el ric-amor al pobre, amor a lo públic-odi a lo privat) la qüestió és interesant des de diversos punts de vista.

En primer lloc cal saber de què parlem quan parlem de funcionaris. Cal distinguir dos tipus de persones que treballen per a l'adminsitració. Els serveis públics (Sanitat, Educació, Seguretat) i els serveis administratius. Hom pot objectar que no es fàcil fer eixa distinció perquè per a poder desenvolupar un servei cal feina administrativa. La qüestió és quants funcionaris d'administració i quantes normes fan falta en un aparell adminstratiu perquè siga útil i eficaç.

La cultura llatina intenta substituir la confiança social per un cúmul de normatives de control. De fet les normes de transparència i contractes públics en altres països són impensables perquè eixos comportaments tenen rebuig social. I quan hi ha suficient rebuig social la normativa no és necessària. Per tant, tenim una gran part de funcionaris dedicats a gestionar la desconfiança. Estes persones bàsicament es dediquen a posar entrebancs a la llibertat econòmica en base a mecanismes de control perquè la desconfiança demana eixe control. Com que no ens fiem de la ciutadania necessitem polícia administrativa. En un principi el Dret Administratiu està pensat per a garantir la seguretat jurídica però en el moment en que la carrega burocràtica i administrativa és tan immensa la seguretat jurídica cau pel seu propi pes.

Des del punt de vista liberal (en sentit clàssic) l'administració ha d'intentar reduir el seu intervencionisme al mínim per a garantir igualtat d'oportunitats i seguretat. La cultura jurídica llatina creu que això només s'aconseguix amb moltes normes que ho regulen tot. La cultura anglosaxona es basa més en la confiança social i un reduit nombre de normes clares.

Per tant, quan parlem de funcionaris cada ideologia mira a un lloc. Jo abans no tenia esta doble perspectiva perquè era asalariat i només em relacionava amb la part essencial dels serveis públics. Quan vaig incorporar-me a la relació amb l'aparell burocràtic va ser una altra història. En qüestió de serveis públics bàsics de l'estat del benestar només puc la seua importància i dignificació. En qüestió de funcionaris administratius la cosa canvia molt.

Feta esta distinció que em sembla fonamental podem parlar de com afrontar el funcionariat postpandèmia:


  1.  Estan els funcionaris massa lluny dels assalariats? Dos dades bàsiques. Just abanas de declarar-se la pandèmia el numero de persones que treballen en l'administració superava al sector privat. No cal dir que això és inviable a curt, mitjà i llarg termini. La segona dada és que de mitjana una salari públic és un 50% superior a un salari privat. Les dades s'han de desagregar per a comprovar la profunditat del problema perquè en els salaris mitjans i baixos la diferència és bestial. Per què és important la distància de drets laborals i especialment salarials? Perquè és impossible mantindre cap cohesió social amb un forat tan gran enmig. El primer problema, per tant, seria com salvar eixa distància? Es pot fer de dos maneres: pujant condicions de baix o baixant condicions de dalt. Això seria en un món ideal. En el món postpandèmia només podrà ser de les dues maneres. Baixant de dalt i pujant de baix. Per què? Els límits ambientals marquen una tendència al decreixement productiu. I el procés de globalització ha generat la mort de la classe mitjana popular. Amb un forat enmig tan gran només ens queda intentar cohesionar estirant dels dos llocs. Els funcionaris (especialment els administratius) hauràn de vore canviades les seues condicions laborals ideades en el segle XX de manera analògica i industrial. 
  2. Com s'ordena el decreixement? La pandèmia ha evidenciat les dues tendències humanes: la competició i la col·laboració. Cada ideologia mira les seues. La veritat és que sense proves puc dir que moltes persones són capaces d'acumular paper higiènic o menjar i després eixir al balcó a aplaudir. En el seu cap tot això és coherent. Siga com siga les anècdotes de "salvese quien pueda" no ens han de tapar el bosc de la lluita per la supervivència en entorns d'emergència. Però entre la competició i la col·laboració hi ha una diferència bàsica: la col·laboració exigeix consens i diàleg tot i que siga mínim. El decreixement està ahí entés en termes de mobilitat, comoditat i consum. No passa res. No anem a ser més pobres. Simplement no anem a continuar en l'espiral de malbaratament. I millor si ho anem organitzant. Això significa també reorganitzar l'administració i això afectarà el fucionariat. 
  3. Una administració digital requereix menys funcionaris administratius. La Inteligència Artificial substituirà moltes de les faenes funcionarials administratives actuals (les de serveis personals impossible) i això afectarà les reposicions. Vaig estudiar Dret i en poc de temps ja vaig detectar que la major part de les coses les pot fer un robot. I això era en l'any 1990. Això no afecta als funcionaris actuals però sí a la seua taxa de reposició que políticament s'ha d'anar controlant. 
  4. Finalment, el punt més polèmic (encara més polèmic vull dir) seria com fem el repartiment de costos de la quarantena en el curt termini. Els Estats van a endeutar-se encara més i la bambolla del deute públic ja no dona per a més. El dèficit públic espanyol ja supera el PIB i no ens podem oblidar que l'Estat el paguem entre tots. Les diferents parts implicades en el sustent de les institucions comunes són: les empreses, els autònoms, els asalariats, els pensionistes i els funcionaris. Crec que no em deixe cap. Les empreses van a assumir costos, els autònoms assumixen costos de quarantena, els asalariats assumeixen costos via ERTE. Què aporten els funcionaris i els pensionistes? Segur que ja esteu pensant en termes dineraris. La veritat és que hi ha més opcions. Així a Dinamarca els treballadors (assalariats i públics) han aportat cinc dies de vacances mentre a Espanya només hem fet que demanar i demanar diners a l'estat. Crec que oferir cinc dies de vacances per a millorar un poc la situació no és un sacrifici tan complicat. 


No m'oblide de recordar la quantitat de precarietat laboral que s'ha instal·lat en tots els àmbits de l'administració. Com a bon capità a priori només dir que a pesar que eixa opció sembla injusta la nova era de societat informacional serà dificil que admeta altres opcions. Per això la renda bàsica universal serà necessària i no solament com a conjuntura. El dogma treball indefinit i per a tota la vida ha mort i això no és una mala notícia. Canviar de treball és habitual en altres societat amb més mobilitat laboral. De fet en els sectors d'avantguarda productiva com ara les telecos és molt habitual canviar de treball.  La motxilla austríaca afavoriria esta possibilitat. En tot cas, per als clàssics de la doctrina laboral (treball indefinit = seguretat) podem apuntar que la precarietat és el resultat d'una arquitectura normativa que acabarà amb la capacitat d'adaptació de l'administració a la realitat. Qualsevol persona que treballa dins o treballa amb contractes públics sap que el problema no és no poder fer una cosa sinó no poder-la fer a temps. 

PD: Este matí ja apareix una notícia on el  Govern (PSOE i Unidas Podemos) estudia no aplicar cap augment salarial als funcionaris enguany. No atendre una realitat és la primera fase per a no entendre-la. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica