Dia 5: Escacs al Rei

Hui és el dia que menys ganes tinc d'escriure. Comence a acusar cansament. Acabe d'operar-me dels ulls i mirar tot el dia una pantalla no sembla la millor manera de passar els dies. 



Ahir va aparèixer el Rei però no ha donar explicacions de res sinó a contar-nos coses que ja sabíem i a fer poesia monàrquica. La monarquia és una institució anacrònica però pot ser divertida si no té cap paper institucional. Esta podria ser una solució transaccional per a poder eixir del rídicul constant que patim els espanyols per la dinàstia borbònica. Ja no queden excuses. És impossible sostindre la monarquia ni fent volantins ideològics.

No tinc moltes ganes d'escriure. Ho solucione fent mems. He perdut també la concentració per a fer faena tot i tenint algunes dates d'entrega. Comence a perdre també la rutina de la son.

Ahir vaig fer videoconferència amb els meus nebots. I crec que em va afectar emcionalment. Hui ha sigut el dia del pare i només he pogut parlar per telèfon. Els nanos em van donar pena perquè són molt menuts per a estar tant de temps tancats. Haurien de permetre eixir a l'aire lliure els xiquets d'una forma ordenada i responsable. No sabria com fer-ho però em van fer molta llàstima.

Conforme passa el temps pense menys i sent més. L'atractiu comunicatiu i l'interés ideològic que desperta en mi esta situació no compensa l'abatiment personal i de les persones del meu voltant. No vull ni imaginar si estiguera a soles.

Ahir vaig intentar saber exactament com ens afecta als autònoms esta situació. Gràcies a que existixen mitjans escrits i consultables. No insistirem prou en l'escriptura i la fixació de continguts consultables. Abans del Covid19 ja pensava que els tutorials eren absurdes i preferia els articles escrits però ara considere impresindible preservar l'escriptura i fugir del paradigma oral de la peresa intel·letual (audios de whatsapp per exemple per a no escriure).

Anit escoltava una entrevista a la dona de la neteja del Parlament espanyol i em venien al cap diverses reflexions. La primera com els segments més feminitzats i més precaritzats de la societat a diferents nivell són ara les heroïnes de la crisi. En el primer nivell les dones de la neteja que ara són imprescindibles per a procurar una higiene col·lectiva de les coses. En el segon nivell les caixeres de supermercat amb una millor posició relativa però amb un treball certament mecànic i poc reconeixement social a pesar de la dignitat de la seua faena que ara s'antoixa simplement heroïca. I finalment el sector sanitari d'infermeria i medicina que el model ultraliberal vol afeblir i ara són simplement l'única esperança que tenim de resoldre correctament una pandèmia. Els tres són sectors feminitzats. En canvi el que veig a la tele són senyors amb uniforme. Supose que se'n deriva de la declaració d'Estat d'Alarma però m'agradaria vore més gent amb bata. Seria l'escenografia adquada per a comunicar qui són els protagonistes. No val només aplaudir. Han de ser visibles, entrevistables, subratllats i pressupostàriament acompanyats immediatament.

Però la reflexió més trista de l'entrevista amb esta senyora que porta 29 anys netejant el nostre Congrés de la brutícia física i no política és que les nostres senyories no havien canviat ni una sola de les rutines. Fora de l'absència de molts diputats tenia l'esperança de que pugueren canviar alguna rutina. Quan vaig entrar al Parlament de Dinamarca evidentment no entenia res però em va cridar l'atenció una cosa: parlaven des de l'escó, i estaven tots a la mateixa alçada. També hi havia un faristol per a parlar però la conversa en alguns moments era pràcticament sense micròfon. No entenia res, no vaig estar molta estona però crec que eixe congrés marró i sobrecarregat decorativament amb homes parlant pel micro i  una dona netejant tot cada vegada que algú parlava era una foto del que és la democràcia espanyola ancorada en la transició, heredera d'un edifici vintage amb estructura de semiplaça de bous. Donem massa importància a les elits i les classes dirigents. Som un país que mira massa cap a dalt. No tingueren ni la més mínima deferència de parlar cadascú des del seu escó. Això dificulta la retransmissió televisiva però de televisió anem sobrats. La vida no ha de ser una retransissió en directe.

Poca cosa més. Hui és Sant Josep. Demà més.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica