Dia 4: Keep calm

Observar el comportament humà en situacions d'emergència és un documental de la 2 en directe. Quan Gran Hermano es va presentar com a programa es va autoqualificar d'experiment social. Realment açò sí que és un experiment social. 



Ara sé que sóc una espècie d'asperger ideològic. La gent necessita aplaudir. No soluciona res però aporta ànim a qui el necessita. La sensació de formar part d'una comunitat més gran i la vocació de tindre esperança són una necessitat humana. Per això les religions han tingut i tenen tant d'èxit. Probablement ara seria més important que mai tindre religions estructurades i no la nova atomització de moviments de religió laica fonamentalment d'esquerra que hem creat. Creure en alguna cosa trascendent ajuda a ser feliç siga quina siga eixa cosa transcendent. 
L'imaginari de guerra se va assentant. Un greu error però supose que és inevitable. Ja ni em preocupe en intentar evitar-ho. El llenguatge és bèlic i les mesures són implementades per l'exèrcit amb total naturalitat. La doctrina del shock permet assumir de manera acrítica les decisions de les persones que estan en el poder. Quan estàs intentant sobreviure no pots ocupar-te dels assumptes públics. I així hem assumit que no es fan proves de la malaltia. Qualsevol pot autodiagnosticar-se. De manera que no sabem quants casos n'hi ha. No sabem quants casos es curen realment. No sabem quina evolució té. No sabem si pot haver recaiguda. No sabem quina és l'evolució en pacients no greus. No sabem massa coses. Però tot el món vol estar en casa sense moure. 

Estar a casa tancat em produix una espècie de ceguera. No puc comprovar si el que diuen a les pantalles és veritat. No puc eixir. He de fer un exercici de fé o de confiança. En eixa situació m'arriben impactes professionals. Són els impactes que intente seguir. Però també m'arriben desenes de xorrades per whatasapp de gent que mai no hauria pensat. La quantitat de fem digital que estem creant també ens hauria de fer reflexionar. 

La comunicació de la crisi des del punt de vista institucional també és digna d'anàlisi. Tot el món sembla content amb Fernando Simón per la seua serenitat comunicativa. Estic d'acord en la forma però no en el fons. Tots sabem que amb un focus tan clar com Madrid les mesures eren clares i directes. Mentre els valencians renunciàvem a les falles amb trellat, els de Madrid eren convidats a anar de colònies. Això és una no decisió molt perillosa. Ja he parlat també de l'absència de proves suficients. Els discuros de Sanchez donen per a una tesi doctoral de comunicació de crisi: l'ús dels camps semàntics, la nova poesia de supervivència, el rostre, l'entonació, les preguntes filtrades, el biaix centralista amb les falàcies de sense ideologia ni territoris. Són massa coses per a procesar en una situació com esta. 

El que ens queda clar és que Espanya és de Resistiré. Quan tot va començar a mi em va vindre al cap la cançó de Love of Lesbian. Sí saldremos de esta. Vaig mirar fins i tot la lletra perquè recordava només algun trosset. De nou la famosa espontaneïtat programada ha convertit un fet en una metàfora. Supose que ningú creu que és una cançó triada a l'atzar. Resistiré ja es va fer famosa a partir del programa de Wyoming per a fer front a la crisi de 2008 i la corrupció del PP. Per tant existia  un precedent. Però a mi el que m'agrada és mirar més enllà. Resistiré és una burda còpia de I will survive castellanitzada. Feta per a una societat que no sabia anglés i fàcil d'enganyar amb les còpies. Resistiré és d'un grup generacional que ara té més de 70 anys. Resisitiré no forma part de cap referent generacional posterior. Així som. Vells i antics resistint. Resistiré és el nou Keep Calm and carry on. 
La idea és bona. De fet el propi Sanchez va assumir la paraula resistir en el seu exercici de poesia política. Espere que funcione. Conforme passe el temps serà més important gestionar les emocions col·lectives i haurem de fer més coses absurdes però humanament comprensibles. 

Ahir va ser la compareixença de Sanchez exposant les mesures econòmiques i socials. Sempre tinc opinió sobre la gestió dels damnificats però no m'estendré massa. Em semblen raonablement bé en general. Ara bé, no seran suficients. Quan tornem a eixir al carrer les prioritats hauran canviat. Algunes espere que per a bé com la consideració de la sanitat i els serveis públics en general com a garantia de protecció (ja no sols d'igualtat d'oportunitats). D'altres em sembla que la situació d'Espanya serà molt complicada. Espanya es va anar constituint com un país de base de serveis de baix valor afegit centrat en el turisme. Em fa la impressió de que ara que el món sap que som un focus d'infecció ja no voldran vindre en massa a visitar este país. La mobilitat de persones va a ser una gran afectada per aquesta crisi i ens haurem de refer el teixit productiu. Supose que la dreta intentarà aprofitar la situació i espere que l'esquerra sàpia estar a l'alçada. Tot i que ja fa temps que de l'esquerra només mantinc una esperança bana. 

Un canvi sobre canvi. La velocitat vertiginosa de temps històrics en termes d'aquella maledicció xinesa. Només espere que esta situació desperte els millors instints de l'espècie humana. Només són quatre dies. Veiem que passa amb carrers buits d'ací uns dies. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats