Dia 3: La nova normalitat

Tinc una copa al jugador més disciplinat. Mai no ho he contat perquè em vaig enfadar quan me la donaren. Sé que va ser amb la millor intenció del món. Crearen una copa només per a donar-me alguna cosa perquè pensaven que era important donar-me un premi. El que fora. La vaig guanyar amb 12 anys. Ser un xiquet disciplinat amb 12 anys dona una idea de quina era i és la meua personalitat. Volien premiar el fet que no faltava mai a un entrenament, que sempre arribava a l'hora puntual, que em quedava després d'acabar l'entrenament col·lectiu per a entrenar el remat de cap. Això era especialment valorable quan els camps eren de terra i els balons eren Mikasa. Rematar durant quinze minuts de cap en eixes condicions era per a donar-me una copa. 



La qüestió és que tinc una copa per la meua disciplina. No ho considereu falta d'empatia però en una situació com esta veig moltes (moltes) coses positives. Veig oportunitats per tot arreu. Veig l'oportunitat de repensar la distancia social i els protocols socials, veig l'oportunitat de repensar els horaris, de repensar la importància de les coses absoluta i relativa. Veig sobretot la possibilitat de pensar sobre com Internet ha caigut sobre nosaltres i ens ha canviat tot. Hem canviat nosaltres i la nostra forma de relacionar-nos. I tot això està passant sense pensar massa perquè tota la nova tecnologia està dissenyada per a sentir i expressar emocions que després són rendibles en el mercat de les dades.

La meua racionalitat sap que la major part d'estes coses no passaran perquè la psique humana no pot abandonar les rutines tan fàcilment però si no passa amb un fet així ja no sé com pot passar.

Especialment he trobat el moment per a assumir algunes responsabilitats mínimes. No sóc expert en medicina però sóc expert en Internet. No sé quanta gent hi haurà al País Valencià que haja llegit i pensat sobre el tema més que jo en els últims cinc anys.

Des del punt de vista digital intente fer arribar repensaments de rutines digitals. Tots els mals costums i les patologies digitals que practicàvem es fan més evidents. M'estan sorprenent especialment els grups de whatsapps de gent pressumptament ilustrada. Voldria conèixer les seues edats. Entenc que deuen ser persones majors perquè compartixen qualsevol cosa sense filtre. És sorprenent comprovar com persones amb nivell formatiu alt cauen en errades que intentem explicar en els instituts.

Ja està clar que volen aplicar una doctrina del shock. No tinc una mentalitat conspiratòria. No crec que ningú haja creat el virus per a aplicar una doctrina del shock però és evident que l'estan usant: la militarització immediata, la presència visual constant de l'exèrcit, la recentralització immediata... tot això forma part de l'herència més dura del franquisme. Qualsevol problema és un  problema d'ordre públic. Ha passat amb ETA, amb el procés i ara amb un virus. Qualsevol tema és en definitiva un problema d'ordre públic.
M'ha cridat l'atenció la contínua al·lusió a la frase "no hay ideologia ni territorios". La frase vol dir que el virus no mira ni ideologies ni territoris però amaga moltes coses. És evident que sí que n'hi ha territoris (França i Portugal per exemple) i és evident que també hi ha ideologies (no tot el món està responent igual). Hi ha models de país i cultures. Sobre això caldrà reflexionar quan passe el pànic. La por ja no passarà mai. Anem a tindre por la resta de la vida. Haurem de conviure amb la por. Abans la creàvem de manera artificial (he sigut especialment crític amb el feminisme per eixa raó: no hi havia dades per a que les dones tingueren por) i ara l'anem a tindre real. La por a la mort. La por més atàvica de totes.

La nova normalitat posa èmfasi en noves rutines. D'alguna manera també em considere expert en això. Al cap i a la fi treballe en casa amb pijama des de fa cinc anys. És important crear noves rutines, les que siguen. És important trobar algun estat de fluxe al llarg del dia. És important asear-se que diria mon pare. Important dutxar-se, afeitar-se, vestir-se. És important tindre alguna rutina física, la que siga. I això és important especialment per als més menuts i adolescents. La tendència natural no és el sacrifici ni la disciplina. Per això la major part de les religions usen els dos conceptes. La tendència natural humana és la inèrcia i l'abandonament. Per això és important incloure algun element de sacrifici en la vida diària.

Ara també tinc un record per a totes eixes persones que com jo pateixen ansietat i depressió. En el meu cas han desaparegut tots els símptomes. Puc dormir bé i no tinc atacs de tristor. Crec que esta nova normalitat molt més dramàtica li va millor al meu cap. Estic més preparat per a assumir la responsabilitat en una situació dramàtica que per a la vida frívola i superficial on estàvem instal·lats. Lamente dir-ho així i lamente que em passe perquè com deia Ismael Serrano: ya me gustaría a mi ser un librepensador... Pel que sembla la meua ment ha trobat l'oportunitat de ser considerat. D'alguna manera pense que els valors que jo puc aportar (serietat, rigor, pensament, formalitat, responsabilitat, disciplina) eren valors que la societat previrus no valorava. Eren més valorats els elements socials (especialment eixa merda de caure bé que és un intangible inexplicable) que els elements de fons. Es valorava més el somriure influencer que el semblant seriós que tinc des que anava a la guarderia.

En tot cas, deu ser dificil passar el temps ara amb ansietat o depressió. De fet, moltes persones que no en tenien començaran a identificar els seus símptomes. La claustrofòbia és una forma d'ansietat. Quina paradoxa perquè jo quan tinc depressió tinc agorafòbia. M'agradaria poder ajudar eixes persones d'alguna manera. Potser escriga alguna cosa sobre com ajudar de prop a persones amb ansietat. Sé que no els està ajudant tindre al voltant un ambient tan tòxic com l'actual. Jo he reaccionat com sempre, a contracorrent, però segur que hi ha molta gent patint.

La nova normalitat sembla tan normal com l'antiga normalitat. Mai no havíem trobat tant utilitat als balcons com ara. Han passat de ser un lloc on deixar la bici a ser un panteó de banderes d'identificació nacional i finalment l'únic espai de llibertat. Una llibertat de dos metres quadrats. Una llibertat en forma de desig.





Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica