Comunicació de crisi sanitària: una anàlisi crítica

Justament estava estudiant la comunicació d'alarma (el tema més important d'enguany) quan ha arribat una comunicació d'alarma. No és cap sorpresa però el guió que dicten els estudis s'ha complit pràcticament a la perfecció. No obstant això crec que la crisi del Coronavirus presenta alguns matisos diferencials que val la pena comentar.



La construcció del relat té peculiaritats suficients per deixar-les almenys anotades en espera d'una futura reflexió amb més perspectiva. Crec que en el futur valdrà la pena revisar i recordar les següents qüestions:



  • Ús del relat narratiu de la guerra. Totes les metàfores són bèliques. L'exèrcit està en el carrer. Els discursos del president del Gobierno van plens de poesia emocional. De fet, la nit abans de prolongar l'estat d'alarma va fer un discurs de més de 45 minuts on no va aportar ni una sola informació nova. Tant va ser així que no va ni tan sols anunciar la intenció de prolongar l'estat d'alarma. Pràcticament tots els països han optat per la narrativa de guerra. Això fa olor a doctrina del shock per un costat i a la incapacitat per a entendre la situació i gestionar-la per un altre. Així, la mateixa declaració d'Estat d'Alarma és en sí mateixa una metàfora de tot plegat. Només hi ha tres opcions per a limitar els drets dels ciutadans: estat d'alarma, de setge i d'excepció. Els tres estan previstos per a la guerra tenint en compte que el cos normatiu espanyol es va construir amb la guerra freda i la memòria d'una guerra civil i una altra mundial. Ara bé, això perjudica la creació d'un relat sanitari on les qüestiones higièniques i de cultura popular de contacte social haurien d'estar en primer lloc. 
El relat narratiu bèlic intenta justificar la presència dels militars en tasques de neteja cosa inversemblant en altres èpoques. De fet, si necessitem neteja seria més lògic contractar empreses de neteja que no portar a la UME. Però en temps de shock ja sabem que tot el que diu l'autoritat és acceptat de manera dòcil.
El propi Estat d'Alarma no està previst per a esta situació i caldrà acomodar les noves emergències sanitàries i climàtiques a la normativa regulatòria a aplicar.
  • La contraprogramació. Evidentment durant el temps de quarantena qualsevol cosa passa a un segon plà. El shock també actua en eixa dimensió. Les notícies sobre el Rei Emèrit no han tingut cap resposta institucional i política per quasi impossibilitat física de fer-ho. 
  • Escenografia.  L'escenografia de la comunicació de crisi ha sigut dominada per dos factors. Per un costat la presència permanent d'uniformes d'ordre públic. L'Estat d'Alarma reclama la presència de militars i polícia perquè està pensat per a la guerra. Però no estem en guerra. Estem en una emergència sanitària i el protagonisme hauria de ser de gent amb bata científica i sanitària. La gent amb uniforme hauria d'ocupar un discret segon lloc. 


  • La solitud i l'equip. Les compareixences del president del Gobierno són llargues i freqüents. Compareix en solitud davant la càmera i llig un recital poètic d'ànims. La metàfora del comandant en cap que lidera al poble és inevitable. El llenguatge corporal és de solemnitat com correspon però el pes emocional de cada discurs és massa gran per a la comuniació útil oferida. 
  • Extensió. Les compareixences de qui ha de de comunicar l'evolució de la crisi (siga Fernando Simón o Pedro Sanchez o els ministres) són massa llargues i poc informatives. En temps de crisi cal cuidar molt bé la quantitat i la qualitat de les informacions. Massa informació genera soroll i informació de baixa qualitat també. Convindria usar més brevetat i menys informació. Les respostes als mitjans són massa llargues. Fa la sensació d'intentar evitar el concepte "amagatall" i per a evitar-lo es fa una exposició excessiva pròpia del discurs mediterrani-llatí i contrari a la tipologia del nord d'Europa on la brevetat està prestigiada. 
  • Comunicació mediatitzada. En tot moment s'ha optat per una comunicació mediatitzada. Això vol dir que s'ha confiat als mitjans empresarials la comunicació de la crisi. La comunicació institucional s'ha limitat a posar a disposició apunts en els webs de referència i alguns vídeos a l'inici de la crisi. Per tant, les possibilitats de comunicació directa entre ciutadania i institucions no s'han explorat ni a nivell electrònic (cap mail directe) ni a nivell telefònic (cap sms directe). En tot moment s'ha confiat en l'ús dels mitjans de comunicació. Això complica o fa coixejar la comunicació perquè gran part de la població ja no s'informa directament per mitjans de manera activa sinó que deixa que el seu feed informatiu el genere un algorisme d'una empresa com ara Facebook, Twitter o en el pitjor dels casos la tempesta d'impactes emotitus que s'ha generat a Whatsapp.
  • Matemàtica vírica i dades agregades. L'ús de les gràfiques i les dades agregades de contagiats i morts ha intentat aportar alguna cosa de matemàtica absurda. Dic absurda perquè no es feien test i per tant era impossible saber quines eren les figures i les dades correctes. Oferir gràfics i dades agregades intentava posar fre a l'emocionalitat intentant buscar un barem objectiu per a quantificar la gravetat. Insistixc que d'una manera absurda perquè la comparació entre països donava lloc a situacions estranyes. 
  • Saturació informativa negativa. L'equilibri entreniment-informació-informació emocional-informació extrema ha sigut clarament superat cap a l'extrem. De fet, els mitjans de comunicació han canviat els formats però no les graelles. Així es dona l'absurde de continuar fent un capítol complet de 30 minuts d'informació esportiva quan no hi ha cap esport practicant-se. Esta perplexitat dels mitjans ha conduit a una saturació informativa negativa mal combinada amb l'entreteniment. Això està a mig camí entre el negoci i el servei públic. En termes d'entreteniment tots els programes han revisat el format acudint al format youtuber que era l'explicació més lògica al confinant de diverses generacions de joves de l'era digital. 
  • Informació individual i informació col·lectiva. L'abús del story telling ja era norma general abans de la pandèmia. El recurs del testimoni individual o col·lectiu carregat d'emotivitat ha colonitzat la major part de les pràxi periodístiques televisives. Per sort, la ràdio i els diaris no han abusat tant i encara mantenen una certa rigorositat. Lamentablement llegir no està de moda ni que siga notícies breus i això deixa el format audiovisual com a predominant. El llenguatge audiovisual és el més capaç de contagiar emocions (només cal preguntar-se per què plorem en una película?) i això ho saben els productor que amb un públic captiu en casa calia transgredir totes les normes professionals del periodisme. També, els influencers i influencers espontanis (audios de whatsapp, vídeos i fotos o estats de twitter) han aprofitat la situació per a saturar d'informació emotiva la xarxa. Si vols més informació sobre què són les emonews i per què són tan perilloses pots fer-ho ací: 
  • Escala de pensament. És possiblement una de les coses que més a perjudicat a Espanya. L'escala de pensament implica quin és el perímetre que usa el teu pensament. En el cas d'Espanya ha quedat clar que el perímetre no és autonòmic. Potser el sistema autonòmic siga la major i millor aportació d'Espanya al sistema de gestió administrativa occident. De fet, les competències sanitàries són autonòmiques. La primera cosa que va fer el Gobierno és centralitzar el domini de l'escala de pensament. Això va afectar a la impossibilitat de confinar Madrid a pesar que era claríssimament el centre del problema. Pensar a nivell estatal exclusivament ha fet que el problema siga més gran. De fet, les evolucions autonòmiques marquen diferència que contradiuen el "no hay ideologias y no hay territorios". 
  • La perplexitat periodística ha sigut paral·lela a la de la població en l'aspecte científic. El periodisme acudia a les veus expertes (sense suspendre tertulies de todologia aixó sí) i no trobava ni unanimitat ni referències de certesa (que és el que buscava) i això ha obert un camí per a la poítica i l'economia. La perplexitat venia determinada per la impossibilitat d'establir un equilibri en les fonts. Una situació poc prevista per la professió. L'equilibrisme polític entre mantindre economia viva o en coma i mantindre a la població viva o en UCI ha sigut constant. Fins al punt que en determinats moments semblava que hi havia una matemàtica de mort acceptable en funció de les perspectives econòmiques. Mentre la biologia aconsellava un confinament total, l'economia contestava amb un confinament parcial estricte. La perplexitat informativa genera incertesa i ansietat ciutadana. 
  • La comunicació ciutadana. Les persones han acudit a la comunicació de crisi de diverses maneres. De manera individual s'han fet contribucions a la convivència de tot tipus (especialment culturals). De manera col·lectiva han aparegut dos tipus de comunicació. Per un costat la comunicació organitzada de col·lectius preconstituits. Ha tardat uns dies a poder oferir alternatives col·lectives però ho està fent (especialment les entitats més fortes com ara Caritas). I des del punt de vista de la comunicació massiva la resposta ha sigut bàsicament aplaudir i posar música. Convé analitzar doncs el tema de l'aplaudiment i la música. La música ha sigut (de nou) Resistiré de El Duo Dinámico que dóna idea de quina és la generació que encara gestiona este país. Per un altre costat van els aplaudiments que són exercici de teràpia col·lectiva on la gent eix a animar-se uns als altres mitjançant les mans i el soroll. Algunes altres persones han optat per posar pancartes d'anim en les finestres però això no s'ha traduit ni en un moviment global ni organitzat. 
  • Les xarxes socials són un capítol a banda i caldrà esperar un poc més per a poder pensar per escrit este tema. De moment, només cal assenyalar el soroll digital com element de distorsió de la comunicació de crisi i la gestió que s'està fent de l'ansietat. Hem de pensar que tenim una generació per baix de 30 anys confinada en casa i acostumada a una vida fàcil i molt hipernarrativa. Per tant, la seua capacitat d'avorriment l'exigència d'un ritme d'impactes alts està generant hiperactivitat virtual. I ja vorem com recuperem tot eixe trajecte cap a l'adició quan tornem a eixir al carrer. La majoria ho aconseguirà. I ja vorem com ho fem amb la minoria que no.  
  • Per últim convé apuntar també un tema important: la responsabilitat social de les empreses de comunicació, entreteniment i tecnologia. Pràcticament totes han estat a l'alçada de les circumstància. Bé, és cert que ho tenien fàcil perquè era una gran oportunitat de negoci tindre tot un planeta davant les pantalles. En tot cas, han assumit una certa responsabilitat social en la gestió informativa de detecció de notícies falses i especialment de l'entreteniment amb ofertes gratuïtes (no massa lluny de les de captació) i 



Estem en un moment on tot és superlatiu i caldrà digerir amb paciència perquè si ja vivíem en una època de canvis vertiginosos ara (és la meua impressió) entrem en un trampolí. Sort i força.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica