Per què els gamers són de Vox?

Després d'haver llegit com l'esquerra gourmet urbanita i megacuqui ha atacat El País per intentar explicar, contrastar o entendre per què la gent "normal" vota Vox i no són ni dimonis, ni analfabets ni monstres és dificil fer un article sobre el tema. Però s'ha de persistir en la superació de les barreres i murs que estem fent crèixer entre nosaltres. Per tant, allà vaig.



Conèixer l'ascens de l'ultradreta a Andalusia (la primera sorpresa del conjunt socialmediàtic de l'esquerra cuqui) era també una qüestió de tecnologia. Podríem fer memòria de com la comunicació política nazi es va posicionar ràpidament en la ràdio i el cinema. També podem recordar com el partit demòcrata (Kennedy) va entendre millor que ningú el mitjà televisiu. Després ho va fer Reagan per als republicans. Sòn exemples de com l'adaptació a la tecnologia interacciona amb les possibilitats de comunicació política.

Fa uns anys qualsevol persona que estiguera en Twitter podia conèixer l'ascens electoral de Compromís. La seua presència en Twitter i Facebook, en una època d'ascens i curiositat de les dues xarxes, era predominant i ben fonamentada. En realitat feien de la necessitat virtut. Simplement no tenien diners per fer una altra cosa ni Iniciativa ni el Bloc que venia d'un peregrinatge de pobresa econòmica considerable. L'ús que feien els ciberactivistes de Compromís era un ús nadiu (llenguatge de cada xarxa), coneixien les regles inicials de la viralitat, aprofitaven el concepte de retuit, es movien en un habitat propi.

Però des de l'aparició d'Internet tot es fa vell poc després de nàixer. A principis de 2018 era més que evident a Youtube que existia un corrent subjacent reaccionari davant la correcció política derivada de les corrents de l'esquerra urbanita céntrica i formada. Diversos youtubers van tindre un èxit inesperat en molt poc de temps entrant al star system amb temes que abans no tenien recorregut. L'exemple paradigmàtic va ser Un Tio Blanco Hetero que va aconseguir dedicar-se professionalment a ser crític amb el feminisme hegemònica en pocs mesos.

El cas de UTBH no podia ser casual sinó causal. I no podia passar en cap altre lloc que en Youtube. Dos forces pugnen constantment en l'ecosistema d'Internet: el control i la lliberat. I amics, heus ací la decepció: l'esquerra s'ha col·locat en la part del control i no en la de la llibertat. I Youtube és la terra (virtual) de la llibertat. Com també ho és ara Tic Toc (un dia en parlarem d'esta xarxa)

Històricament el trencament, l'experimentació, el risc, el descontrol, la divagació, la protesta, la rebelia i fins i tot el gamberrisme eren patrimoni de l'esquerra. Això s'ha acabat. L'esquerra ara està composada de gent quasi perfecta. No s'emborratxen, sempre són empàtics, respectuosos, no aposten, no es droguen, són runners, ortorèxics, escriuen sempre amb gran ortografia, lligen llibres, són condescents, mengen saludable. La veritat és és que són fastiosament perfectes i entre nosaltres són un "coñazo" per a una generació educada en la llibertat extrema.

Podem simplificar i dir que són quatre gats. Això ens deixarà tranquils. O podem dramatitzar i pensar que és un canvi de paradigma no explicat per les dinàmiques esquerra dreta o conservador progressista sinó per les dinàmiques centre-periferia i llibertat-control.
Ara si vols transgredit has d'acceptar que et diguen fatxa i això genera un autorol. Un bon exemple va ser el vídeo de "Soy feminista moderna". És de 2016. Molt abans de que ningú (Vox) s'atrevira a qüestionar la correcció política que a Espanya ha entrat per la part feminista primer (per exemple la part de raça és prou residual). Zorman és un tipo peculiar que ha fet vídeos de caricatura respecte a moltes categories socials. És nadiu de Youtube i detecta les tendències en eixe submón de manera immediat. Com que el format és accessible i accepta un acabat no estàndar és fàcil que faça de termòmetre social. La paròdia podria ser l'argumentari de Vox actual però si mires bé Zorman podria ser el heavy que anava a la teua classe i que se cagava en tot, es bufava i fumava porros (no dic que ho faça). La qüestió és ara ser d'esquerra exigeix un nivell de perfecció humana que nega els defectes i sobre tot nega la perifèria. El centre és la classe social mitjana urbanita i formada, la gent que pot anar a treballar en bicicleta, que no té cap problema de supervivència, que viu propet del centre i vol passejar sense cotxes. L'esquerra gamberra is dead. Si vols ser transgressor accepta que seràs fatxa perquè algú (o alguna que cal ser inclusiu també en negatiu) t'ho dirà. Abans tot era ETA i ara tot és fatxa.

Finalment, el més important ja no era per què alguns youtubers de gran èxit en poc de temps havien colonitzar els espais de transgressió; el més important era que entre els gamers també es feia evident.

Com que la majoria dels adults i membres de l'esquerra cuqui no miren youtube (ni tampoc la pantalla dels seus fills) perquè desconsideren el format i el mitjà tal qual va fer la generació dels nostres pares amb la tele; no saben ni de què estic parlant. L'esquerra cuqui continua mirant els informatius pensant que són els informatius i no l'ecosistema mediàtic global qui configura el pensament. De fet, pensen que són els informatius de la tele. Quina ingenuitat. Per baix de 30 ningú no mira la tele amics (i amigues). Ja no parlem dels llibres o dels diaris. És l'entreteniment qui està marcant l'escala de valors i en l'entreteniment el món del videojoc és "el que parte la pana".

Un gamer és un xaval (normalment no xavala) que juga a videojocs i grava les seues partides i les comenta (gameplay). De la meua experiència en les escoles de youtubers tenen una càrrega fortament masculinitzada (ara es diu patriarcal) perquè són prou obsessius i competitius. A més tenen un ritme vital molt alt de manera que els introvertits no quadren massa en el món gamer. Són dominants i contruixen les seues pròpies comunitats i regles de manera intuitiva i per sort (per a ells però no per a la societat) amb poca intervenció adulta.

El més habitual és que un gamer només puge partides però de vegades per la força del mitjà youtube i les relacions i vincles d'audiència que es generen amb els followers comencen a contar coses de la seua vida i comentar-les. Fa mesos que molts gamers parlen obertament de la seua ideologia pròxima a Vox com a força de rebelió davant la construcció política adulta.

El titular del meu article és absolutament fals. Només l'he usat com a experiment virtual. Els gamers no són de Vox però alguns sí que parlen en del tema en un exercici d'autoestima col·lectiva i viralitat de l'empoderament. De fet, només posar Vox (com en la seua època Podemos) és una garantia d'una certa viralitat. El titular és fals perquè la comunitat gamer és una comunitat oberta on hi ha gent de tot tipus però si em deixen contar-los un últim concepte els explicaré que és el clickbait. El clickbait és usar un truc, un ham (un anzuelo) per a pescar la costosa atenció humana. Jo he usat eixe truc per a fer-te començar a llegir este article. El clickbait és un concepte molt útil per a entendre l'ascens de Podemos primer, Ciudadanos després i Vox per ara. Ho parlarem en un altre article. Spoiler: la notorietat i la intrusió en agenda genera engagement.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica