La marca identitària valenciana: ni Bloc ni Nacionalista ni Valencià

Temps estimat de lectura: 8 minuts

Sembla més que evident que el nom Bloc Nacionalista Valencià va ser una imitació del Bloque Nacionalista Galego que havia obtingut bons resultats electorals en aquella època. Era un Bloc perquè el formaven diversos partits i la paraula bloc permetia combinar la unitat amb la diversitat. Les partes fan un bloc per a constituir una unitat. Era nacionalista perquè volia construir o defendre una nació política (en aquella època sense complexos). I era valencià perquè l'ús del gentilici sempre ha sigut millor que el de València i per allò de delimitar territorialment la nació. 



Fa més de déu anys alguns des del corrent Bloc de Convergència Valencianista (la més mínima expressió de corrent d'opinió que vos podeu imaginar segurament) vam intentar explicar sense cap èxit que la paraula "Nacionalista" com a marc no podia aspirar a representar l'electorat (bàsicament municipalista) que realment tenia el Bloc en cada poble. Només calia xafar un poc el carrer per a saber que amb els nacionalistes de cada poble no ajuntàvem ni una candidatura. Va haver un poc de debat superficial perquè un altre corrent molt més gran i poderós va plantejar el nom "Bloc Valencianista". No obstant això, el debat va ser innecesari perquè l'operació "Compromís pel País Valencià" (el nom inicial) ja estava en marxa.

La marca Compromís pel País Valencià no va tardar gens en tirar al fem el cognom (País Valencià) per a quedar-se amb la simplificació. Cap problema: la simplificació és una arma poderosa en comunicació política. Ara tenim una coalició sense complements ni directes, ni indirectes ni circumstancials de lloc.

La marca Compromís cal dir que ha sigut un gran èxit. És suficientment contundent perquè és una paraula forta ideològicament i és suficientment difusa per a no tancar el perímetre ni generar barreres d'entrada. En ser una marca en valencià però amb només una vocal de diferència és dificil la negativa a la comprensió. I finalment és molt complicat fer jocs de paraules de burla (només he arribat a trobar CUPromís i Cumprumis però les dues expressions són cosconelles comunicatives).

Per tant, amb una marca poderosa i exitosa -que diluïa qualsevol proposta identitària- la marca Bloc Nacionalista Valencià havia quedat com a filial instrumental. Una marca que -recordem- fa una dècada que no es presenta a cap elecció ni està en cap papereta ni es gasta per a fer proselitisme. Estem parlant per tant d'una organització política dormida i emmagatzemada.

Amb eixes premises (primer debat de noms bandejat + èxit de nova marca ampla) apareix un nou debat sobre el nom del moviment polític identitari valencià. I crec que paga la pena analitzar el procés de creació de la nova marca per a determinar si és una simple qüestió de naming o és alguna cosa més.

El debat està generat per les següents bases de pensament:

  • És necessari un canvi. Qui domina l'agenda i domina les preguntes domina el tauler. Algú ha pensat que a pesar de tindre una marca d'èxit sobrevolant calia fer un canvi de marca que acompanye un canvi ideològic. No és poca cosa. Es tracta d'un viratge respecte al que el moviment era o representava. Per tant, un canvi sempre es cap a alguna cosa diferent. 
  • El canvi és oportú. Per tant, és el moment adequat per a fer-lo en una gestió del timing que implica tindre algun tipus d'agenda política. En este cas hem de pensar que puga ser un futur sense Compromís per la qual cosa cal tindre una marca assentada. Cas contrari no sembla urgent. Cal recordar que el canvi de nom apareix després de la negativa d'Iniciativa a convertir Compromís en un partit i no una coalició. 
  • El canvi serà identificador. Quasi tots els plantejadors de la qüestió parteixen de la idea que el nou nom serà plenament identificador. Identificador de què? Dels nous vectors polítics preponderants en l'organització. Podeu consultar la llista en la premsa però ja vos dic que són bàsicament els de la nova esquerra identitària (no territorial ni de classe) més l'ambientalisme. 
  • La marca fa la cosa i pot fer màgia. És una idea estesa entre les actuals generacions polítiques especialment d'esquerres. La idea és que la marca és com un cotxe de Fòrmula I. Fins i tot un mal pilot amb un bon cotxe pot fer bones marques. Tot parteix d'una idea molt actual de que la visibilitat del llenguatge pot alterar la realitat o crear-la. Una idea que com a mínim requeriria dos o tres llibres per a establir-la com a veritat no falsejada. 

Com ha de ser eixe nom màgic? Com podríem trobar el tòtem polític que ens faça entrar en Troia? 

Les modes del naming (o etapes de pensament) són variades. Durant els 70 i els 80 del segle XX era molt important filar molt prim amb els adjectius ideològics (marxista-leninista, liberal-progressista, socialista democrático). Era determinant el nom Partit i després el cognom d'orientació ideològica primària i després si de cas l'adscripció territorial. Partit + (orientació) + territori. 

Tanmateix supose que no sóc l'únic a adonar-se que les marques polítiques de la "nova" política van canviar a partir del 15M. Una de les herències més destacables d'aquell moviment era la transversalitat: la possibilitat d'arribar a diversos segments ideològics evitant la seua contraposició. La transversalitat es va convertir en el gran ídol de masses. Los de arriba y los de abajo, on "los de abajo" formen una comunitat harmònica, àmplia i quasi universal davant "los de arriba" que són el 1%. Eixa idea de poder harmonitzar el conflicte inherent a l'èsser humà és clau en tot el naming polític posterior. 

L'esquerra hereva del 15M funda Podemos. Podemos no significa res en realitat més enllà de ser un verb en primera del plural (creació d'un nosaltres ampli) i ser un verb de "poder" simbolitzant el famós asalto de los cielos. Vull dir que pot significar un procés d'empoderament de qualsevol orientació però en realitat, Podemos et dona les mateixes pistes ideològiques que els noms Vox o Hazte Oir: cap  ni una. La sensació de voler pescar en el mar dels despistats sembla més que evident. 
La dreta reacciona amb una marca regional que entén que pot funcionar a nivell estatal: Ciudadanos. Ciudadanos com a concepte polític provoca poques o cap pista ideològica. Potser si algún  ilustrat (de la Ilustració) puga estirar un poc del concepte de la ciutadania liberal però poca cosa més. De nou  sembla un intent de replegar despistats (també anomenats indecisos) i de construcció de la nova política des de la fugida de les etiquetes clàssiques. Un nom fluïd que puga ser hui una cosa i demà una altra, que puga ser votat per persones d'aci i d'allà. En definitiva, la voluntat de construir un tot harmònic sobre la base del conflicte social. 
Les derives de nom en moments convulsos -com ara Catalunya i els convergents que s'han hagut d'amagar darreres de diverses sigles per a no ser identificats com els continuadors de res- són un gran exemple del canvi de nom com a fugida de l'etapa anterior. 

A Itàlia la cosa va per un camí semblant.  El Moviment Cinc Estrelles seguia la tradició de Forza Itàlia o la Lliga Nord: la desarticulació de les etiquetes clàsiques i la construcció de marques blanques assumibles per qualsevol persona. D'alguna manera es volia que el preu d'entrada a la política fora més baix, pagar menys estigma i etiqueta per la identificació política. El peatge de la política és la categorització personal de pensament i això és podia abaratir amb noms més amples. 

Arribem al nom del moviment politic identitari valencià. La qüestió de noms és sempre d'una complexitat enorme per als valencians. Un  autèntic problema constant que obliga a filar tan prim que deixes vore totes les escletxes i les pors del teu moviment. Òbviament eixe problema no el tenen les forces estatals que simplement traslladen el nom. Potser tinga un poc de problema encara el PSPV per això de conservar el PV però poca cosa. 

Què volen els promotors del canvi de nom del Bloc? Volen trobar un nom tan fluïd i líquid que puga representar adequadament els nous vectors del moviment probablement sense mencionar-los. Pel que sembla els valors a representar són esquerra, feminisme, ambientalisme. Almenys són els que he llegit. 

De moment el debat està plantejat en termes d'exclusions, és a dir, sabem què es el que no volen els promotors: no volen la paraula Bloc, no volen la paraula nacionalista ni valencianista (per temors a Alacant i Castelló) i sembla que tampoc el terme "País Valencià". En primera instància el que podem observar és que la desaparició de l'identitarisme territorial és imminent. Es molt complicat determinar la identitat territorial sense mencionar el territori o l'orientació (nacionalista o valencianista). Per tant, hem d'entendre que el vector identitari valencià podria passar a un segon pla davant els nous vectors emergents. 

El debat està plantejat en termes d'exclusió per diversos eixos de la por. La por a ser massa específic, la por a la confusió simplista, la por al rebuig. 

El debat està plantejat en termes d'ambició. Es vol un nom que siga "gran" per a explicar la conjuntura de poder institucional actual. El nom ha de representar la voluntat de construcció d'un gran moviment polític. Una organització política macro, professionalitzada i institucionalitzada. 

Trobe que el gran problema és que eixe conjunt de vectors que es volen representar són globals i per tant, són  també el corpus de Unides Podem i potser també del PSOE o del Partit Demòcrata Americà. D'alguna manera competixes pel mateix target i amb un producte semblant. Això significa que t'ho jugues tot amb el casting. Si trobes personatges potents pots guanyar perquè el teu producte és el mateix o sense valor afegit. Assumixes el risc de convertir-te en Más Madrid. Un nom ambigu amb component territorial però sense cap visió alternativa. Recorde moltes vegades allò de "estricta obediència valenciana" que venia a ser no rebre ordres de cap ens superior estatal i també tindre una escala de pensament principalment valenciana. Compromís reunix les dos característiques però crec que ningú pot demostrar argumentalment que representa un protagonisme de pensament valencianista (a pesar dels grans esforços de Baldoví que és cert que ho intenta). 

Per a mi és indiscutible que el vector identitari passa de l'aparador al magatzem (no és una desaparició però sí un aparcament) i consolida la trajectoria d'abandonament del valencianisme polític. Fa l'efecte que dins del pragmatisme de Compromís el pensament hegemònic implica que la identitat de territori pot ser un problema o un obstacle. Eixa idea no és nova. De fet eixa idea és majoritària des de fa molts anys entre els valencians. Tanmateix això és una llàstima que passe perquè el valencianisme polític ha sobreviscut a moltes èpoques dures. És cert que des d'un minoritarisme ambiciós i influent. Pense que algú  haurà de trobar la manera de reconduir eixe espai que es queda orfe. Des del punt de vista personal crec que això s'ha de fer amb línies de moderació en tots els vectors (no sobiranista ni independentista sinó més autonomista o federalista) però és important que el relat valencià i valencianista estiga present en l'àmbit social. Segur que eixe moviment ha de treballar en l'àmbit micro. Sense por al rebuig però gestionant-lo el seu nivell. 

En tot cas crec qué és important que el pensament valencià tinga protagonisme propi en un marc polític clarament identificador. Un comunitarisme ampli però no confús. Un nom on quede clar que qui parla és un subjecte polític valencià. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica