Espai Valencià de Progrés: un partit de laboratori

Parlàvem ahir de la desaparició del vector valencianista digerit i submergit en el vector esquerra. L'esquerra guanya.
Per la part esquerra tots els intents de fer valencianisme han acabat fagocitats per la força del vector esquerra. De fet, fa una dècada que el valencianisme polític ha desaparegut per moltes raons; algunes de conjuntura històrica aliena (corrupció, crisi econòmica, identitarisme extrem) i d'altres per qüestions d'actitud pròpia dels partits valencianistes (necessitat d'aportar càrrecs a les institucions i mantindre cohesions de govern). El ben cert és que les línies roges de Compromís són sempre coincidents amb les de qualsevol altre partit alineat dins de l'esquerra internacional i tradicional. Això no és negatiu: és normal. Però fa que el valencianisme com a debat desaparega totalment (ja era marginal, ara ja és inexistent).

Comptat i debatut també hem parlat de la necessitat de construir un ecosistema més que una espècie política en perill d'extinció. Un ecosistema polític valencià per a influir i condicionar des de totes les perspectives polítiques el sistema institucional. Per dir-ho d'una manera gràfica, el valencianisme és borni, manc i coix perquè mira, toca i camina només amb la part esquerra del seu cos.

Potser ingenu pensar en la possibilitat d'intentar construir una alternativa no esquerrana de fer valencianisme. Els més vells diran que això ja ho va intentar Francesc de Paula Burguera i així li va anar. Et contaran les batalles de la UDPV i del PNPV o fins i tot alguna del PSPV. Totes certes. No sóc historiador però crec que tots sabem que contextos diferents poden donar lloc a interaccions diferents. Per tant, caldrà demostrar quines són les diferències actuals afavoridores:

Els més joves et diran que en una dualitat polaritzada com esta qualsevol iniciativa de centre que s'ha intentat fer (Ciudadanos la més recent) ha acabat engolida per la política de blocs. És difícil discórrer pel mig de dues tempestes polítiques tan perfectes com les del pluripartidisme asimètric espanyol. També és cert.

Els dos arguments tenen en comú un element: la perspectiva del resultat. És obvi que el tardocapitalisme té molt present el resultat perquè el mitjà temps és cada vegada més escàs. Per tant la qüestió és: per a què fer un altre partit? Quin sentit té fer-lo sense una expectativa de resultat ni històrica ni recent?

Intentaré contestar des de diversos punts de vista.

En primer lloc té sentit des d'un punt de vista ètic. Una persona compromesa políticament ha de fer el que crega que ha de fer. Fonamentalment intentar influir de manera organitzada i col·lectiva (no virtual i individual com estic fent jo ara) sobre el conjunt social aportant els valors que estime positius per a la convivència i la millor organització de la comunitat política a la qual pertany. És a dir, és un imperatiu ètic intentar ocupar-se dels assumptes públics unint-se a gent que pensa semblant a un mateix.

Si la qüestió ètica no fóra suficient aportarem un criteri filosòfic: la política és pedagogia fonamentalment. A pesar que la teoria clàssica esquerrana diu que la política és bottom-up la veritat és que sempre ha sigut un joc de minories mobilitzades pedagògiques uptodown. El recorregut històric de la bona política és el de generar arguments i ensenyar a fer política als ciutadans a través d'ocupar-se dels assumptes públics. Pensar en plural és un exercici mental saludable i imprescindible però no és innat a l'ésser humà. Tot s'aprén. I també s'aprén a pensar més enllà del jo. Un Espai Valencià de Progrés serviria fonamentalment per a evidenciar que determinats comportaments poden ser d'una altra manera. Posaré l'exemple d'Aitor Esteban que amb el seu estil dialèctic típicament introvertit posa més en evidència el fanatisme radical típicament extravertit masculí de la resta d'intervinents. El valor de les intervencions d'Esteban recau en el seu propi missatges però també en l'evidència que és possible que més intervencions tinguen el mateix to i demostrar que es pot argumentar sense ser maleducat ni construir una teoria de l'excés. Per tant, un partit amb estil pedagògic (minoritari si es vol) és fonamental per a reconduir la política de l'alarma permanent, la consigna i la mà alçada o el numeret permanent. Discreció, prudència, serenitat, temprança, paciència, convicció, determinació, ordre i dialèctica són valors a la baixa i algú hauria de començar a posar llum si volem ser una societat en pau. Sí, he dit pau.

Com que les argumentacions filosòfiques i ètiques són una xuminà per a molts intentaré aportar algunes claus més de justificació des del punt de vista possibilistes i pragmàtic.

La primera cosa que ha de fer un partit és interpretar si hi ha un segment de població no representat o infrarepresentat. El naixement de Ciudadanos apareix d'un forat representatiu: persones progressistes que volien enfrontar-se clarament al nacionalisme català. Rivera ho va vore clar. Després la cosa s'ha convertit en un desastre. Podemos és un partit sorgit en la cafeteria d'una universitat (no és literal) interpretant quin era el segment que havia portat al 15M a l'èxit de convocatòria en el carrer.

Tenim un segment de població valencià infrarepresentat? Jo crec que sí i la seua situació estratègica es pot argumentar d'acord amb:

  1. Eix econòmic. És el determinant. Hi ha instruments suficients per a entendre el concepte de centralitat econòmica en estos moments. De fet, només cal interessar-se un poc per l'economia per a saber que les propostes socials, ètiques, innovadores i amb èxit solen anar en el mateix pack. En tot cas, cal posar la concepció del capitalisme social en el centre del pensament valencià. Capitalisme social i liberal. I liberal tindria relació amb el principi d'intervenció mínima de l'estat. Una intervenció econòmica, normativa i moral tan mínima com siga imprescindible deixant la iniciativa a la ciutadania activa, responsable i emprenedora. Liberalisme europeu i clàssic que impedixca a l'estat la invasió constant de totes les facetes de la vida que reclama l'esquerra però que permeta emparar les clavilles per les quals cauen les persones en situacions de risc social. El model escandinau és un bon model de referència.
  2. Eix identitari. El País Valencià és dels més polaritzats. Presenta un alt percentatge inusual en terres perifèriques de "només espanyols" però hi ha un ampli espai de "més valencià que espanyol" i "tan valencià com espanyol". Eixe espai és suficient des del punt de vista identitari per a servir de base política. Això sí, s'ha de saber interpretar sobretot el "tan valencià com espanyol". La meua interpretació és que això es traduix en un autonomisme avançat o federalisme (tant me fa el nom). La qüestió és que les competències estiguen raonablement (de manera raonada) repartides entre les diferents administracions (europea, espanyola, valenciana i local). En esta estratègia la relació amb el concepte sobiranista és essencial i em fa l'efecte que té més sentit un partit autonomista o federalista que nacionalista o sobiranista. Les marques importen. No defugiré eixe debat com a comunicador. Negar la convergència de projecte amb Espanya i amb Europa seria un greu error. Això sí una Espanya diferent , més europea (del nord) i menys hispanitarista.
  3. Eix lingüístic. Els valencians tenim dues llengües constitutivament. La variable quantitativa i territorial ha sigut canviant però el fet és que hem de conviure amb dues llengües. Una d'elles va pel camí de reducció clara d'ús i cal donar-li més intensitat en la seua promoció però sempre seran dos les llengües valencianes com són quatre les llengües espanyoles. El conflicte lingüístic està basat en els parlants i potser el canvi de perspectiva hauria de ser els escoltants. Les competències de comprensió són molt altes en les dos llengües. Castellanoescoltants i valencianoescoltants són més fàcils d'ajuntar que als valencianoparlants i els castellanoparlants. El fenomen comunicatiu ha requerit sempre més actitud que identitat lingüística.
  4. Des del punt de vista cultural caldrà dominar bé el triangle Catalunya-País Valencià-Madrit (amb t). No cal defugir ni amagar-se. Amb els integrants de l'Antiga Corona d'Aragó compartim història institucional i comunitat lingüística però ni subordinació ni vocació política. El model escandinau també servix com a model il·lustratiu: tots són escandinaus però uns són danesos, altres suecs i altres noruecs i cada ú en sa casa (de fet les diferències socials entre danesos i suecs tenen alguna semblança amb els valencians i els catalans). Catalunya és la veïna del nord i Madrit el punt de decisió política més important dins d'Espanya. I no pots perdre de vista la voluntat colonial de cap dels dos centres de poder. Mantindre la tensió a les dos forces centrífugues intrusives és determinant per a representar un segment de població que se sent valencià com a una manera especial i peculiar de ser espanyol. El mateix himne comença demanant glòries per a Espanya però acaba demanant que flamege la senyera. No és fàcil el matís i menys en un post breu. Es tracta de plantar cara cap al nord i cap al ponent, explicant que ací som qui som i qui volem ser. Catalunya és un xiquet narcisista que requerix d'una atenció constant i Madrit és un cunyat egoista que imposa sistemàticament el seu pensament com l'únic normal. I als dos has de plantar cara. A més cal buscar aliats en eixa lluita davant del triangle de les Bermudes valencià. Cal trencar la triangulació amb relacions autonòmiques de proximitat com ara Aragó, de semblança estratègica com ara Navarra i de representació perifèrica com ara Galícia o Euskadi.
  5. Classe. És un clàssic punt divisor. La perspectiva de classe social és l'única que permet reduir la desigualtat. I bàsicament la feina d'un polític es reduir la desigualtat amb la redistribució de rendes a través de serveis públics. Les teories marxistes són molt bones per a analitzar la realitat i no massa bones per a aportar solucions. En tot cas, una cosa important sembla recordar el context. Ningú ha reparat (o sembla que poca gent) en el fet que cap a mitjans dels 90 del segle passat apareix una tecnologia que ho canvia tot: Internet. L'aparició d'una tecnologia nova tan decisiva altera la densitat i la velocitat del temps. L'aparició d'Internet ha creat un forat tan enorme entre la realitat i l'arquitectura normativa i institucional que es podria parlar d'un estat d'emergència política. Si no introduïm en política la perspectiva digital i la generació digital prompte el precipici entre el que és púbic i el privat serà tan gran que ningú desitjarà res públic en el moment en el qual més necessitat en tindrà. Per això, crec que és important usar la perspectiva interclassista per a fer entendre a tots els estaments la necessitat de recuperar la cohesió social com a única manera de mantindre la convivència en pau (segona vegada que mencione pau com a sinònim de no violència). Convé per tant fer un esforç d'integració social adreçant-se especialment a la classe alta i mitjana davant la distància social creada amb la classe baixa. Una perspectiva interclassista i transversal ha d'exigir a totes les classes renúncies, esforços i beneficis per al bé comú. Per exemple, la desigualtat incrementa la inseguretat.
  6. Polítiques identitàries i alarma social seran el vector dominant en la interacció política dels pròxims huit anys. Les guerres culturals mediàtiques potser dominen l'agenda. Es produix una convergència d'interessos entre la societat de la informació, el mercat de l'atenció i la interacció política. Tenim més mitjans de comunicació intentant captar més atenció que mai. Això deriva en l'ús de temes cada vegada més extrems, protagonistes cada vegada més radicals i comportaments cada vegada més fanàtics. Això té conseqüències polítiques com ara la dualitat, la simplificació, l'extremisme, la polarització i la confrontació. Però sobretot l'alarma social que vivim de manera permanent genera una societat ansiosa, poregosa i subordinada. No és una estratègia però és una convergència d'interessos correlatius. Memòria història, gènere, raça, immigració i identitat territorial (camp-ciutat, nacionalisme-centralisme, centre perifèria, nadiu-estranger) van a ser temes que no es podran defugir i caldrà interpretar com navegar en l'equilibri permanent de la interpretació d'on trobar el conjunt social més enllà de les dèries de les xarxes socials.
  7. Gestió, gestió i gestió. La política no és èpica. És cert que és el substitut de la guerra. L'única manera que hem trobat de resoldre els conflictes sense matar-nos. Però això no vol dir que la política haja de ser divertida, èpica, narrativa o heroica. De fet, la política per a ser bona ha de ser avorrida, les argumentacions han de ser grises i plenes de dades, els titulars no servixen de res en política (en la política real). Cal dir a la ciutadania obertament que una força política es presentar per a gestionar les institucions i els recursos. Tots els discursos recents de subversió de l'ordre institucional o grans Contrareformes antiautonòmiques acaben en la falla d'enmig. Realment no existix la dreta ni l'esquerra ja, bàsicament la inèrcia institucional a Europa és socioliberal o socialdemòcrata sense grans canvis ni grans revolucions. No hi ha força més important que la inèrcia de l'administració. Només cal vore que en els impresos encara hi ha un camp per al fax cosa que vol dir que ningú ha revisat el formulari des de fa 15 anys. Que les institucions funcionen d'una manera estable (sense paràlisi) i d'una manera moderada i discreta és una obligació ètica d'un partit de centre progressista. És millor una administració conservadora en funcionament que una progressista bloquejada. És important que les institucions vagen fent camí interpretant on està el conjunt social i no la parròquia pròpia i per això moltes vegades cal controlar la velocitat (és el cas de l'ús de la bici i el trànsit a València capital). Parlar de gestió en política és ser honest i dir que vas a treballar, a traure faena que no és fàcil amb l'arquitectura normativa llatina. Gestió és pensar i fer, pensar i fer. Parlar poc. Pensar i fer. I gestió és sobretot superar dificultats. La millor cosa que li pot passar a un polític i a un àrbitre de futbol és que ningú els insulte. L'administració està antiquada. Internet l'ha envellida moltíssim i intentar adaptar-la requerix més faena grisa que brillant, més perspectiva tècnica que ideològica.
  8. Prestigiar la pactabilitat. Cap partit de centre pot negar la negociació i la pactabilitat. Ha de saber interpretar un resultat i entendre quina pot ser la millor perspectiva fins i tot tragant-se moltes coses si és per aconseguir una legislatura productiva. La pactabilitat no ha de ser una assignatura a superar amb un aprovat sinó un espai de lluïment. Pactar ha de tindre prestigi en positiu. La pactabilitat assegura estabilitat institucional, però sobretot garantix convivència pacífica i pau (i van 3). Ha de quedar clar des del principi la capacitat de parlar amb tots però també la d'escoltar a tots perquè escoltant s'apren a interpretar la realitat. De fet, el gran problema actual és que ningú no escolta els crits dels votants de Vox. Es neguen i no interpreten adequadament la realitat per això.
Acabe amb la sensació de necessitar molt més espai per a explicar com seria el laboratori d'Espai Valencià de Progrés però potser ja no és una qüestió de teoritzar o d'escriure sinó de parlar i de fer. El paper és molt sacrificat però també permet un compromís amb el temps. El temps passa i allò escrit queda. El temps passarà i allò que escrivim ara tindrà el seu reflex.

Alguns amics ens volem ajuntar a parlar d'estes coses. No sé encara quan ni com però està clar que ens hem de conéixer i reconéixer. Per ètica, per filosofia i perquè tota la política que no fem nosaltres serà feta sense nosaltres (sí, no és la cita original).

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica