El País Valencià serà plural o no serà

Al post d'ahir tornava a reflexionar -després de molts anys- sobres les excepcionalitats i anomalies ideològiques valencianes. Quasi totes tenen origen en els apostols de les teories fusterianes més que no en les pròpies teories. La idea de la negació de la pluralitat ideològica valencianista està ben assentada en l'imaginari identitari valencià. Jo no hi estic d'acord. I no sóc ni el primer ni l'últim. I sóc ben conscient que som molt pocs els qui no estem d'acord però som alguns i ens hauríem de conèixer i reconèixer. 

He llegit alguns comentaris i reaccions al post d'ahir sobre si Compromís és una victòria electoral (i de govern) i al mateix temps una derrota ideològica perquè elimina el vector identitari valencianista del tauler polític valencià. La majoria tenen dos camins. El primer és "val, té raó però ja ho vam intentar i no va eixir". El segon és "ací el que manen són els resultats i si el resultat és un èxit electoral no pot ser fracàs ideològic perquè al final és manar o no manar". 
Em compromet a fer també un post amb totes les coses que va interpretar adequadament Compromís (el segon Compromís no el primer) i que van afavorir que es convertira en un força tan important per al govern del País Valencià. Cap problema en admetre tot això. Compromís ha sigut útil i podria ser més que útil si baixara el llindar d'entrada a Les Corts al 3%. Ho dic per si sona la flauta perquè ja ningú se'n recorda del tema. 

La qüestió és ¿i què fem aquelles persones que sent valencianistes no ens situem dins de l'arc d'esquerra de l'esquerra que és Compromís? Aplaudim i au? Què fem aquelles persones que volem disputar els espais on el valencianista ha rebutjar entrar històricament? 

Si l'objectiu és evitar com siga que un partit corrupte i podrit continue gestionant les institucions podem fer pinya amb partits d'agregació d'interesos d'esquerra com ara  Compromis. Tanmateix com a fòrmula de normalitat democràtica i llarg termini en algun moment ens haurem de manifestar com a subjectes polítics -(primer) i electorals (després). És un objectiu de normalitat i de continuïtat històrica ja que el valencianisme polític (en sentit ampli) porta més d'una dècada parat i en stand-by. 

Per això és necessari que aquelles persones que ens situem dins de l'àmbit intel·lectual i ideològic de la moderació, el liberalisme clàssic, els valors de la ilustració i la voluntat de la gestió política, l'estabilitat institucional i la convergència i continuïtat del tauler polític comencem a parlar del tema: té sentit un partit liberal progressita al País Valencià? 

Per a fer un primer punt de partida caldria dir que si la discussió és en termes numèrics no cal seguir parlant: sempre serem una minoria. Ara bé, el món i la història van canviant i per qüestions que ara no em dona temps a explicar la nova societat en xarxa derivada del paradigma social d'Internet potencia i amplifica la capacitat de les minories per a influir en el paradigma hegemònic. I no sols això sinó que el valencianisme social, cultural i lingüístic té una densitat intel·lectual que li permet lluitar per damunt del seu propi pes. Sempre ha sigut així. El valencianisme ha condicionat la política valenciana en molts aspectes fins i tot sent minoritari. 

Per tant i partint d'una idea quantitativa discreta però qualitativa elevada hi ha espai per una proposta política liberal progressista. En llegir liberal algú ja es pot haver espantat. Les paraules a Espanya i al País Valencià van carregades de brutícia. El liberalisme, com l'austeritat, són i haurien de ser patrimoni dels progressistes. El liberalisme clàssic intenta situar en el centre a l'individu en la seua responsabilitat i en la seua llibertat davant les altres persones però especialment davant l'estat. La visió de l'estat protector està sempre a un pas de convertir-se en l'estat tirànic i controlador. Depén del moment i dels matisos. Desconsiderar una de les dos possibilitats és no entendre la història o no voler aprendre d'ella. 

L'altra paraula maleïda és "progressista". Al sud d'Europa són complicats els matisos. La interpretació de la paraula és castigada des de l'Edat Mitjana en estos indrets i castiga la dissidència -si més no- conduint sempre el debat a la dualitat i la contraposició. La diversitat no és una cosa valorada en termes hispans. Així, normalment un valencià mitjà treballa amb un eix esquerra -dreta on el centre mai no ha existit. Bandeja per tant l'eix reaccionari-conservador-progressista com el liberal-intervencionista o també l'eix centre-perifèria. I tot això és una llàstima perquè l'eix esquerra dreta ha esdevingut un eix dificil d'interpretar i en canvi els altres tres són ferramentes de treball molt més útil a dia de hui. 

En l'eix esquerra-dreta per a un partit valencianista liberal i progressista només hi ha un espai possible: el centre. Què és això ser de centre? Bàsicament és una vocació de diàleg permanent i de fer de pont entre les dos altres posicions. Això, potser ho explicarem més llarg un altre dia. De moment direm que el centre és una actitud més que no un programa i que una realitat canviant requerix més una actitud que la rigidesa d'un text. No cal dir, per últim, que el 70% de l'electorat s'autoconceptua en el centre politic. Per tant, encara que siga per segmentació de marqueting no hi ha cap altra opció. 

En l'eix reaccionari-conservador-progressista és on recuperar l'aforisme pot tindre sentit. El valencianisme no pot ser ser reaccionari com Vox perquè no té cap sentit. El pensament reaccionari està basat en la ira i en la negació al canvi, en la jerarquia i en la confrontació. I cap d'estos valors és propi dels valencianistes ni de dretes ni d'esquerres. En canvi els valors conservadors (també en faré un article si cal sobre el tema) són molt positius socialment si es presenten en contínua dialèctica amb els valors progressistes. L'ordre, l'autoritat, la seguretat, la tradició, la serenitat, la discreció i la prudència són valors conservadors i no crec que siguen valors estèrils socialment. Però sent valuosos no constiueixen més que una base per als valors progressistes: no hi ha llibertat sense seguretat, no hi ha canvi sense ordre i prudència. La base d'un hipotètic partit-organització-grup-espai de valencianisme polític ha de ser progressista i ben afermat al canvi rigorós i la tradició adaptada. Intrepretar el moment i el context és la diagnosi més costosa en política. No pots anar ni massa per davant ni massa per darrere si vols continuar formant part de la centralitat social. I per això necessites unes bases socials permeables i exigents. 

Laltre eix, l'eix d'intervencionisme-liberalisme és un dels més complicats d'explicar actualment. Tradicionalment hem tingut a Occident una dreta intervencionista moral i no intervencionista econòmica davant una esquerra intervencionista econòmica i no intervencionista moral. Això ha canviat amb l'arribada de la correcció política importada fonamentalment de la política ianki. Ara tenim una esquerra intervenionista en tots els aspectes. Tan intervencionista que deixa fora del seu espai l'esquerra no ilustrada expulsada per una esquerra gourmet hegemònica que se situa sempre en el cim de la piràmide Maslow amb propostes urbanites i posmaterialistes. A hores d'ara el debat polític d'esta setmana és si l'apologia del franquisme ha de ser delicte o no i si l'eutanasia ha de ser delicte o no. En canvi, les notícies que diuen que més de la mitat dels pisos de València ja valen més de 150.000 euros i que els joves (si volen viure a soles) han de pagar més del 75% del seu salari mitjà en el lloguer han passat desapercebudes. Darrere d'això hi ha moltes opinions d'inflació mediàtica però també política. Retrobar el centre de les preocupacions basant-se en el CIS podria ser un programa polític fàcil de construir.
La intervenció moral permanent de l'esquerra en tots els àmbits és més que evident. Nomenaré dos que són visibles per a la gent de dretes: la ideològia de gènere i orientació sexual. Però també puc nomenar algunes que són invisibles: la persecució del vici per un estat protector a través del joc (pantalles i apostes), les drogues o la prostitució. El puritanisme ha tornat amb força importat de nacions protestants. Hui mateixa ha dimitit un candidat a França simplement perquè es va gravar practicant sexe. Ridicul però una mostra de fins a quin punt també l'esquerra s'ha contagiat de l'intervencionisme moral. El liberalisme clàssic ha de defendre el dret de qualsevol persona a exercir la seua llibertat fins i tot en contra del seu físic (eutanasia) o la seua salut (fumar porros) i especialment ha de protegir a l'individu de les reprogramacions adoctrinadores de l'estat que vol entrar en totes les parceles de la vida. És el gran pacte social que ha permés societats democràtiques avançades (o low cost com l'espanyola). Davant la invasió intervencionista moral i econòmica cal recordar i reforçar la força de les persones individuals i agrupades per a autogestionar les seues decisions i assumir-ne les responsabilitats. 

Crec que estes podrien ser les línies per a un model d'organització política que sense aspiracions majoritàries podria jugar un paper important en les institucions valencianes aportant governabilitat, estabilitat, serenitat, rigor, equilibri, mesura i trellat. Molt de trellat. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica