El cas de Plàcido Domingo i la nova esquerra moralista

Plácido Domingo ha reconegut tindre conductes moralment reprotxables i indignes. Les dones assetjades van patir una situació que mai s'havia d'haver produït. No és correcte el seu comportament i això el converteix en una mala persona per haver fet patir a altres persones aprofitant la seua situació de poder.



Afirmat tot això crec que podríem obrir un debat de pensament sobre coses que passen inadvertides però amb el temps esdevenen importants. Són detalls menuts invisibles i grans corrents subjacents i soterrànies. Fer-les visibles pot ajudar a interpretar el pols ideològic del moment.

Acabe de llegir que la vicepresidenta del Consell Mónica Oltra ha dit de manera conscient que "la qualitat professional ha d'anar unida a la qualitat humana". Ho ha dit per a justificar que el brillant tenor espanyol no donara nom a una instal·lació de la Generalitat.

He escrit brillant per a cridar l'atenció. El motiu pel qual el recinte tenia el nom de Domingo és la seua brillant carrera com a cantant d'òpera. Crec que no em deixe cap altre motiu. En canvi la retirada no té a vore amb la seua qualitat com a cantant sinó amb la seua moralitat personal.

Donem per sentat que Domingo és un degenerat sexualment i que les seues atituds amb les dones són intolerables. Punt. La pregunta és ¿les persones que desenvolupen activitats artístiques han de ser moralment exemplars?

A partir d'ahí sorgeixen moltes preguntes. ¿Amb quina moralitat: l'actual o la del passat? Qui traçarà el perímetre de la moralitat? ¿Qué ès l'exemplaritat? ¿Per què un artista o un professional ha de ser un exemple per als altres? Això ha passat alguna vegada en la història de la humanitat?
Fem introspecció i una enumeració random. Els filosofs grecs tenien esclaus i practicaven sexe aprofitant la seua situació de poder amb els alumnes. Els Beatles tingueren vides exemplars? Els recomane una gran película "Control". La película narra la vida del cantant de Joy Division. Un cantant que aprofitava qualsevol ocasió per a follar-se groupies. Li han fet una peli. És més, podríem fer un exercici de mirar els noms dels carrers que tenim al nostre voltant i després investigar si el seu comportament va ser feminista, sostenible i LGTBIQ+ friendly. I si no ho són, els llevem el carrer.

La veritat més racional i madura és que els artistes solen tindre comportaments socials desviats perquè la creativitat els ho exigeix. És freqüent que tinguen caps atormentats. Jim Morrison, Kurt Cobain o Amy Winehouse no semblen  exemples a seguir en la part personal per a la nova esquerra moralista. Tampoc Einstein o Mandela que eren prou womanizers. El propi Dalí va tindre  una sexualitat distanciada dels models convencionals. Vol dir això que hem de deixar de mirar els seus quadres? Un arquitecte condemnat per terrorisme podria fer-me una casa?

Immediatament la resposta serà: "es que no es lo mismo". En concret potser no perquè l'òpera no és el rock clar però en abstracte és el mateix: li és exigible als ídols socials una conducta impecable i perfecta?

El cas contrari és Greta Thumberg. Amb asperger i adolescència pel mig sembla que la moralitat sexual està garantida però també se li exigeix una moralitat ambiental extrema que ella intenta practicar. Té sentit això? No és una falàcia ad hominem? La unió causa-exemplaritat-moralitat-representativitat té sentit?

La diferència davant altres èpoques és que este sistema de pensament moralitat-exemple-idolatria era un esquema conservador purità. L'esquerra racionalista i llibertària ha intentat sempre fugir de l'esquema de consideració moral (Antonio Vega era un ionki? Deixem d'escoltar-lo?) i ara no. Ara l'esquerra és més moralista que mai. Per tant, tanquem un cercle conservador considerable. Tota ideologia és moralista (i en part puritana). Tota ideologia exigeix un comportament moralment d'acord amb el seu ideari. Això nega el dret a la transgressió. Eixe dret que intentava retratar Kubric en La taronja mecànica quan intenta reeducar al seu protagonista obligant-lo a visualitzar sense descans imatges reeducadores. Quin és el límit del poder per a fixar la moralitat del comportament. Fins ara era el Dret Penal. Però amb el cas Plàcido Domingo ja no.

Per a tothom sembla un detall sense importància però fins ara les retirades de plaques de carrer, inaguracions i noms d'edificis eren per raó jurídica. Algunes venien instades per la Llei de Memòria Històrica i altres per condemnes judicials. El cas de Plàcido Domingo i Les Arts serà el primer que parteix d'una investigació d'un sindicat d'artistes en els Estats Units. És cert que Domingo ha reconegut tot. I també és cert que a pesar d'haver-lo reconegut no hi ha cap instrucció judicial en marxa. Per tant, és la primera vegada que el #metoo (un moviment fluïd i virtual) institucionalitza una justícia paral·lela. Una justícia que queda fora del Dret Penal. I això és rellevant.

El Dret Penal és una elaboració de segles de pensament i observació científica i pràctica. Conté principis pensats i matissats fins a l'infinit. Són conquestes històriques de la humanitat. El principi de proporcionalitat, la pressumpció d'innocència, la pena com a instrument de rehabilitació, el perdó social amb el compliment, el principi de contradicció, la qualitat de les proves. Són principis farrogosos però és la única manera que hem trobat de ser freds i castigar alguns comportaments. El gran problema de l'actualitat és que estem tornant a una etapa anterior. Estem recuperant la pena d'escarni, el Dret Penal d'autor, la pressumpció de culpabilitat. I és curiós perquè la major part d'estes recuperacions venen des de moviments d'esquerra com ara el feminisme.

El feminisme anglosaxó (el més influent a Espanya a dia de hui) està obrint la porta a un conjunt de comportaments que poden ser potencialment perillosos. Així, per exemple, la lluita necessària contra la violència contra les dones està actuant de coartada perfecta per al periodisme de succesos. Ho explique. Si la víctima d'un crim és un home el codi deontològic del periodisme marca unes normes clares: ús de pressumpte, no catalogació del delicte, no mostrar la identitat de l'autor, no dir la seua nacionalitat, no generar alarma social. En canvi si la víctima és una dona el codi canvia i l'autoria deixa de ser pressumpta, es visibilitza l'autor i és fonamental l'ús de l'alarma social. Són coses que admetem amb absoluta naturalitat però són transgressions constants del principis penals bàsics.

En el cas de Domingo la transgressió de principis penals és evident. I això que precisament el que vol el tenor és no anar a juí. Hi ha coses que ningú es planteja perquè fins ara els acusats són persones majors però jo em pregunte: si Domingo tinguera 23 anys es podria rehabilitar del seu "delicte social"? Quant de temps duraria la condemna "social"? Quin és el perímetre de la condemna? Quedar-se sense treball? No poder treballar de tenor? Podria treballar en una immobiliària? o tampoc? En què consisteix la condemna social més enllà del prestigi social? No pot cantar més? Fins a quin dia? Mai més? Pot fer alguna cosa per rehabilitar-se? Un master en igualtat de gènere?

El cas de Domingo (com el de la Manada o Juana Rivas) són molt analitzables per a comprovar com el fanatisme i l'alarma social ballen junts amb la música dels grups ideològics en conflicte. Qualsevol popularització ideològica implica algun grau de banalització i simplificació peró els riscos són evidents.
I enmig de la festa es van establint nous "sentits comuns" potencialment molt perillosos amb una gran novetat: entren per la porta de l'esquerra.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica