Defensa progressista dels valors conservadors

Un dels exercicis més importants que ha d'abordar el sistema de partits actual és l'escolta i l'empatia. Hem emmalaltit de diferència. La nova societat en xarxa afavorix la diferència amb les cambres d'eco i les bambolles informatives que contruixen les xarxes socials al nostre voltant. Hauria de ser un exercici obligatori exposar-se a opinions i visions del món que ens resulten incòmode i després intentar fixar aquelles coses que tenim en comú.



Els estudis científics respecte a la política dels mitjans conclouen que la major part de l'agenda i el foco estan posats en els punts divisius mentre que aquells punts que majoritàriament ens unixen queden en l'ombra o apartats. Jo afegiria que també hi ha una jerarquia de punts divisius i que molts punts que podrien ser divisius però útils per a la reflexió, com ara el creixement de la desigualtat econòmica en el "primer" món, no ocupen un espai mediàtic suficient per a generar debat.

És més, com explicar Jason Larnier, la tecnologia derivada d'Internet fa canviar el paradigma del capitalisme. La teoria del capitalisme va ser constituïda al voltant d'uns pressupòsits bàsics: diferents oferents i diferents demandants, accés a informació, demanda i oferta en contacte transparent i competència perfecta. Això origina sempre una diversitat en competència, és a dir, diversos oferents que pugnen per un mercat. Internet ha canviat el paradigma cap al "the winner takes it all". Això significa que el mercat està en poder d'un sol oferent no exclusivament per ser el millor sinó perquè tota la demanda s'agrupa quasi voluntàriament en ell. És el cas de Google o de cada xarxa social però també és el cas del fet informatiu del dia. Cada vegada és més evident que un sol tema ocupa el 90% del temps informatiu i desplaça qualsevol altre tema a la inexistència o el debat perifèric. I quasi sempre és un tema divisiu.

Per tant, tenim un dia a dia del debat polític sostingut en un únic tema que siga divisiu. Això significa afrontar cada dialèctica des de la dualitat com a simplificació del relat, la contraposició com a narrativa del fet noticiable, la confrontació com a divisió de rols i personatges i la divisió social com animadora de tot plegat. Quan dic que els mitjans tenen l'obligació d'informar per a la convivència no estic insinuant que han de publicar només bones notícies. El fet important és que publiquen notícies que ens ajuden a interpretar la realitat adequadament. I la realitat és complexa i diversa. En canvi els mitjans (televisius fonamentalment per a ser justos) no ho són.

Quina relació té el paradigma "the winner takes it all" de dualitat divisiva amb la política? Doncs que sent eixe el punt de partida (dualitat+confrontació) l'única opció és la mobilització i la derrota en un pacte guanyem-destrucció del rival. L'aniquilació del rival és la conseqüència directa d'un paradigma on el primer domina completament el mercat. No cal dir que és una il·lusió infantil. El mercat de les idees accepta un paradigma dominant però no la desaparició de la resta. La resta podrà ser no hegemònica però continua existint de manera visible o invisible. Una lliçó que l'imperi de la correcció política actual no ha entés.

En eixa dinàmica de funcionament estem. Per això, tornant a l'inici, és imprescindible fer exercicis racionals de recordar, focalitzar i visibilitzar quins han sigut els grans consensos que ens permeten no matar-nos en una guerra (costum i tradició habitual al llarg de la història).

Per això, crec que és molt convenient fer un exercici d'entendre i compartir els valors conservadors des d'una perspectiva progressista:


  1. Seguretat. Una de les tensions més importants des del punt de vista ideològic és sempre la tensió entre seguretat i llibertat. Per exemple, una manera relativament senzilla de garantir la seguretat seria posar càmeres per tot arreu que graven 24 hores. Cap delicte quedaria sense sancionar. Seria fàcil provar el delicte i trobar a la persona desviada. En canvi, hem consensuat que no és la millor manera (ja vorem que passa amb la càmera que portem a la butxaca tot el dia però eixe és un debat massa llarg per a este post). Per tant, la llibertat i la seguretat han d'estar en un equilibri. I l'equilibri és una contínua dialèctica irresoluble i impertinent. Però una cosa està clara: no es pot exercir la llibertat quan la teua seguretat està qüestionada. Posar l'accent en la seguretat més que no en la llibertat és un valor conservador. Les ments conservadores estan més apegades a l'ordre, la previsibilitat i la por que les ments progressistes que estan més pròximes al risc, la incertesa i la novetat. Però el consens bàsic és que la seguretat és la base de qualsevol model de societat en convivència democràtica. Per això, la policia treballa como a força de l'ORDRE PÚBLIC i seguretat ciutadana. Quin podria ser el problema actual? La seguretat és una percepció. Això significa que no és un fet objectiu sinó una sensació personal o col·lectiva. Així per exemple, a pesar que les dades oferixen el menor índex d'homicidis de la història a Espanya i per tant del planeta, les dones espanyoles poden sentir-se insegures d'acord amb una construcció de relat derivada del feminisme d'alarma social. La realitat i la percepció no són el mateix. Per això, cal una reivindicació del concepte seguretat des de la part progressista. Un deure progressista de subratllar el nexe entre la percepció i les dades. Una herència de l'empirisme hereu directe de la Il·lustració. Són les dades les que estan per damunt de les percepcions. Eixe precepte pot ajudar a combatre els extrems del tauler polític perquè parteixen de creences no contrastades o hipòtesi no demostrades i perfectament falsables.
  2. Ordre. L'ordre és el contrari del caos. És una altra gran aportació del pensament conservador a la convivència democràtica. Ordre és previsibilitat i control. Portat a l'extrem és una forma d'autoritarisme. I el seu antagonisme és la permanent revolució i subversió, el desordre i el descontrol. Exposat en estos termes ningú és capaç d'identificar-se amb les posicions. Per tant, en posarem un exemple recent i un altre llunyà. Esta setmana passada s'ha criticat Vox per reclamar el compliment de la llei: demanar que els estrangers en situació irregular siguen expulsats. La posició més freqüent en la literatura efímera de l'esquerra de l'esquerra és una espècie d'obertura de fronteres i acollida gojosa i permanent. Sembla evident per a qualsevol persona amb trellat que les fronteres existixen com a ferramenta de control i de manteniment de l'ordre. Des del punt de vista progressista s'hauria de recordar que és difícil fer cap projecte sinó saps a qui i a quants t'adreces. El control i l'ordre són fonamentals per a conviure en pau. Crec que amb el segon exemple este concepte pot quedar més clar. Quan a Alemanya van publicar les lleis del cens la població va protestar perquè havien de donar massa dades a l'estat. El debat sobre la quantitat de coses que ha de saber de nosaltres l'estat (i les empreses tecnològiques) és un debat apassionant però que l'estat ha de saber qui som i per on parem sembla un mínim de qualsevol gestió pública. L'esquerra s'instal·la massa vegades en el canvi permanent, en la subversió constant i això genera una mentalitat centrifugadora que fa tremolar les ments conservadores i algunes progressistes. Això en moments de disrupció tecnològica fa que el canvi siga vertiginós i inassumible per les mentalitats conservadores que intenten trobar un refugir en l'autoritarisme i les propostes reaccionàries. 
  3. Jerarquia. El debat jerarquia vertical-igualtat horitzontal) també s'ha dualitzat i polaritzat. Des del punt de vista progressista cal reconéixer que totes les societats humanes són jerarquitzades i desiguals. L'acord bàsic de l'Estat del Benestar era facilitar la igualtat d'oportunitats i la meritocràcia per obtindre el major grau de mobilitat social. Negar la jerarquia és infantil. Tots els grups humans estan estructurats de manera jeràrquica. I si la jerarquia no és visible és perquè és invisible però existix. Potser la evidència més gran d'això siga el moviment 15M i la seua derivada política: Podemos. Sembla més que evident que per molta literatura de "cercles", participació virtual i estructura horitzontal amb noms i neollenguatges Podemos té una estructura clarament jeràrquica. Assumir la jerarquia i l'autoritat és un símptoma de maduresa. I treballar perquè no siga rígida sinó flexible és un símptoma de mentalitat crítica. De fet, la jerarquia progressista sol estar més basada en l'autoritat moral o intel·lectual que en l'estructura donada. Per això, el moviment independentista de desafiament a la jerarquia estatal és tan preocupant. Intentar decodificar o reconstruir una jerarquia normativa o de sobirania diferents és legítim però desafiar la jerarquia és preocupant.
  4. Desigualtat-igualtat. El neofeminisme ha tornat a situar en l'àmbit divisiu un debat que semblava assentat després de les experiències de totalitarisme comunista i nazi. Les persones no som iguals però tenim iguals drets. Per a la mentalitat conservadora la desigualtat és un fet natural, les persones naixen desiguals i per tant no és un fet contra el qual cal lluitar. Per al pensament progressista la desigualtat és el producte de la injustícia i exigeix una lluita permanent. La cultura europea occidental com avantguarda de la filosofia al llarg de tota la història havia admés un consens bàsic: l'orientació de la política havia de ser encaminada a reduir la desigualtat de resultats a partir de la igualtat d'oportunitats. Desitjar un món on totes les persones són iguals (idèntiques) és un problema ideològic greu que pràctica massa vegades part de l'esquerra radical. Les persones som i volem ser desiguals però volem tindre els mateixos drets (igualtat material-igualtat formal). N'hi ha molta literatura al respecte que és menyspreada quan davant fets semblants no s'aplica el mateix sil·logisme. No és desitjable una societat en igualtat sinó una societat desigual on les persones siguen valorades pels seus mèrits de talent i sacrifici.
  5. Sacrifici, treball, dolor, càstig. De totes les qüestions aquesta va ser la que més em va costar d'entendre i assimilar. Com a contraposició a tant de temps de doctrina nacionalcatòlica a Espanya ens hem anat a l'altre extrem constituït per plaer-oci-entreteniment-premi. És una qüestió que es nota molta en la criança de la generació boomer. No volen convertir-se en els seus pares i per això crien emperadors familiars. Els progressistes hem de tornar a recordar per què eixos valors són importants. El sacrifici és un invent religiós útil. Les religions no deixen de ser la política de l'antiguitat. Per què inventen el sacrifici i el treball? Bàsicament perquè són institucions útils per a la convivència i la perpetuació de l'espècie. L'ésser humà tenia dos possibilitats: viure dels fruits de la natura sense fer res més o intentar canviar, evolucionar, millorar, créixer o generar prosperitat. Podem avaluar si eixos conceptes s'han pervertit en l'actualitat però no podem dubtar de la seua utilitat després del neolític. Podem menjar-nos ara l'animal que hem caçat en una sentada i tirar el que no ens cap al cos o podem mirar de sacrificar part del plaer present a canvi d'una idea de futur millor. Això ens conduirà a intentar trobar la manera de conservar la carn i de cuinar-la en el futur. I això ens permet sobreviure quan per circumstàncies no tenim accés a aliment. Torne a insistir que el concepte futur s'ha pervertit però és evident que sacrificar part del present a canvi de millorar el futur és un bé socialment útil. Eixa idea és la base del concepte treball. Sacrifici i treball haurien de ser dos elements bàsics de la cultura de les oportunitats i els mèrits. Davant una societat hedonista i que potència la facilitat contraposar el sacrifici i la dificultat, la frustració i fins i tot el càstig sembla conservador però en estos moments pot ser quasi revolucionari. Supose que la paraula càstig haurà cridat l'atenció en un món de correcció política on el paradigma educatiu nega eixe concepte. No es tracta del càstig clàssic sinó de la simple assumpció de la responsabilitats. Negar a un xiquet l'assumpció de les seues responsabilitats és maleducar-lo. I això té a vore amb la responsabilitat penal dels menors i amb la sobreprotecció adulta per exemple (entre altres moltes coses). Hui en dia el corrent predominant és la gamificació i els entorns lúdics. No tinc clar que siga la millor manera d'educar eternitzar l'entreteniment per a evitar la frustració del concepte avorriment. En tot cas tinc clar que prestigiar els valors del sacrifici, l'esforç i el treball (valors tradicionalment conservadors) és útil socialment. Els progressistes aportarem els matisos però val la pena apreciar eixos valors com a ferramentes útils.
  6. Unitat-col·laboració vs fragmentació-competició. Escrivint en valencià trobaré lectors que s'espantaran davant el valor de la unitat. És un altre valor típicament associat als conservadors que resulta útil per al conjunt social. De totes les maneres, i per a baixar algunes barreres mentals, recordaré que la unitat és la primera frase de l'himne de la Internacional socialista. La tendència natural de l'home (des de la meua perspectiva hobbesiana) no és l'agrupació. Bé, no és cert del tot, la ciència diu que l'esser humà s'agrupa per a competir en una interacció constant entre els dos conceptes. Hi estic d'acord però la tendència més valorada és la col·laborativa. Entenc la tendència competitiva i és útil però la tendència col·laborativa ho és molt més. I la unitat no és que més que una crida a la col·laboració per damunt de la competició. No crec descobrir res quan parle del caïnisme i l'atomització dins de l'esquerra. La vida de Bryan és el gran tractat cinematogràfic sobre el tema. La tendència a la unitat és un valor conservador positiu. Evidentment una unitat respectuosa, unitat entesa com a cohesió i posada en comú però tirar al fem el concepte unitat em sembla poc profitós des del punt de vista conceptual. Massa vegades unitat es confon amb el terme uniformitat. La nova societat en xarxa serà menys uniforme i haurà de caminar necessàriament cap a la unitat. És un concepte complex però la realitat és cada vegada més complexa (o la complexitat és més visible encara no he trobat la solució a eixe problema). 
  7. Tradició i memòria. La gran confusió que vaig haver de superar en un partit nacionalista i progressista va ser com combinar la mirada permanent al futur de l'esquerra amb la mirada al passat de la dreta. Ser conservador implica conservar i per tant viure amb un retrovisor permanent. L'esquerra és esquerra quan treballa amb l'esperança i la il·lusió d'un futur millor. Gran errada quan l'esquerra se situa en el passat (actual política de memòria històrica mal enfocada) i gran errada quan la dreta nega el futur (actual posició davant l'eutanàsia com ho va ser el divorci o el matrimoni gai). Gestionar la transició no és fàcil. Negar el passat com a impuls del present i del futur sol ser un gran error de l'esquerra. Així l'esquerra valenciana ha negat sistemàticament les tradicions valencianes i ha generat un mur cultural absurd i elitista. Mal fet. Combinar la tradició amb la transició, la modernització i la memòria són qualitats amables i útils per a la convivència. La convivència en pau hauria de ser l'eix fonamental de qualsevol proposta política. Aniquilar l'adversari o el seu pensament no és una bona intenció ideològica. Totes les ideologies amb presència institucional tenen raons (unes més que les altres). El progressisme ha de presentar-se respectuós amb la tradició, afectuós amb la memòria i discret en l'expressió de les dues coses. És la millor manera de transicionar en un món massa veloç.


Una de les claus d'un Espai Valencià de Progrés com a ecosistema polític hauria de ser el prestigi, harmonització i acceptació de l'alteritat com a profitosa des del punt de vista social. Si els valors dels altres són negats, anul·lat o desconsiderats ens estem perdent un punt de vista alternatiu. El valencianisme necessita alteritat i mirades alternatives si vols sobreviure com a eix ideològic. I estem en temps de descompte. Parlem?

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica