Paraules màgiques, relat i tecnopolítica

Diuen que la història la conten els vencedors. Jo matissaria que la conten els supervivents que tenen la possibilitat de contar-la. La qüestió és que el relat històric s'ha convertit en una lluita de propaganda política on les armes són les paraules. Aconseguir introduir una paraula màgica pròpia o aliena suposa aspirar a guanyar el relat polític. Pensem amb imatges i metàfores i aprenem en base a històries contades al voltant del foc modern (mitjans de masses i mitjans socials). Qui conta la història i com la conta determina el nostre pensament. 



Ara mateixa estem lliurant diverses batalles de llenguatge on les paraules esdevenen màgiques i han substituït les anteriors paraules màgiques que van perdre el seu sentit. La idea és que el llenguatge pot construir la realitat més enllà de representar-la i explicar-la. L'apriorisme és ja dificil (impossible) de demostrar però les batalles són reals. Analitzem hui algunes de les actuals i convivdem a reflexionar-les:

Violència. 
Pot semblar que la paraula violència estaria clara en la seua definició i la seua connotació negativa. Però si estiguera tan clara no estaríem a l'Audiència Nacional dirimint exactament que és això de la violència. El judici contra els organitzadors d'un no-referèndum a Catalunya en realitat és un estudi de detall de la definició de violència a l'Espanya del segle XXI. Què és la violència? Cal que hi haja ferides? Morts? Contacte físic? Com d'intens? Han d'haver armes? El concepte de violència és un concepte indeterminat en el present. Sabem on comença la violència però no sabem on acaba. El feminisme l'ha portat fins a extrems imprevisibles. Partint de la violència estructural marxista fins a la violència psicològica que podria incloure la mirada libdinosa a una dona. La concepció de la violència es trasllada a un fet subjectiu: la percepció de la víctima i resulta impossible fixar-la en termes objectius. Per a una persona la violència és una cosa i per altra és una altra cosa. I és evident que això és així en la vida quotidiana: la percepció determina en gran part el fet però la definició jurídica (traducció de la ideologia dominant) no pot tirar endavant amb contínues definicions subjectives i necessita definir el tipus penal amb una conducta clara i objectiva que no depenga de la víctima. Fer això suposaria deixar en les mans de les persones ofeses la qualificació dels delictes. La violència estigmatitza i per tant cal determinar exactament si una persona és violenta per alçar la veu o és violenta per decapitar a una altra. Si no s'estratifica la violència i no hi ha matissos les paraules perden el sentit. Si tot és violència res és violència perquè la paraula violència implica un grau elevat de conducta.

Terrorisme. 
La paraula terrorisme i grup terrorista té una llarga trajectòria. De fet al llarg del món han sigut grans els debats informatius sobre si un conflicte era una guerra, una rebel·lió, una guerrilla o un grup terrorista. Depén de qui i de quan ho contes. La novetat en la paraula terrorisme ha sigut la recent accepció de "terrorisme masclista". En principi el concepte estricte de terrorisme es reservava per a un grup organitzat, cohesionat i més o menys jeràrquic que amb accions violentes pretenia generar una sensació de terror en la població en general per a defensar una causa concreta. Atribuir esta definició al "masclisme" pot ser agosarat però útil per a construir un relat de més intensitat. De fet, si notem l'ús del llenguatge de persuassió política podem notar que bàsicament segueix els esquemes de la societat hiperalarmada just en el moment més segur de la història de la humanitat a nivell general. Siga com siga, la qüestió és que el terme terrorisme també arriba des de la decapitació dels infidels al control del móbil de la teua parella.

Feixisme. 
A pesar que la definició històrica de feixisme és clara és molt habitual trobar moltes persones que usen el terme per a qualsevol actitud contrària als seus pensaments. Hem pogut llegir feixista per a referir-se a Vox, al PP, a Ciudadanos (diria que alguna volta al PSOE), a la polícia, a la Guàrdia Civil, a organitzacions empresarials o a associacions conservadores. La qüestió és que l'ús de la paraula feixisme està tan estés que ha perdut completament el sentit pejoratiu, especialment en el col·loquialisme "fatxa" perquè si tot és fatxa res és fatxa.

Patriarcat.
La paraula patriarcat és el millor exemple de com una paraula pot passar de l'àmbit científic social fins a l'ús popular i del seu procés de vulgarització i banalització. I en últim terme d'extensió a qualsevol cosa. Poques persones sabrien trobar la diferència entre patriarcat i masclisme i moltes menys sabrien dir què és el patriarcat i quan es va originar. Només saben que és una paraula màgica que funciona perquè permet una externalització de la culpa. El patriarcat ha vingut a substituir l'antic "sistema" que ara té cognoms "sistema patriarcal" i que ès un ens caòtic pretesament organitzat que gestionaria les relacions socials afavorint els homes. A partir d'ahí qualsevol ús és vàlid.

Catalanista. 
Al País Valencià poques paraules funcionen d'una manera tan màgica com la paraula catalanista. Ací catalanista és sinònim de traidor, aquell que és infidel a la seua dona valenciana estimant Catalunya. Les accepcions de catalanista arriben des del sobiranista que sent l'existència dels Països Catalans fins aquells que simplement reconeixen que el valencià forma part d'una comunitat lingüística i cultural comuna amb catalans i balears. Per sort, la paraula catalanista ha perdut moltíssima força gràcies a totes les revisions fusterianes dels anys 90 que han ajudat a que tota una generació aplicara esquemes més permeables i pròximes.

No és cap novetat la guerra de propaganda entre les diferents cosmovisions i ideologies. De fet forma part consustancial de l'existència humana. Tanmateix la disgregació i atenuació de la intermediació professional en la circulació d'informació ens ha fet esclatar el problema als nassos. Hem redescobert que els mites i les llegendes tenen igual o més èxit que la ciència i la informació. Hem descobert que la ficció supera a la realitat en nivell de versemblança. Els nous mitjans socials permeten que les misèries humanes i la capacitat d'estupidesa humana siguen quantitativament molt més visibles. La base del dogma és el gregrarisme: la capacitat de crear i conduir un grup i fer-lo pensar de manera plural. I això la tecnopolítica ho permet amb mecanismes potents i gratuïts en termes monetaris. Estendre una paraula viral és guanyar el relat. Siga casta o derechita cobarde perquè les dos responen a la mateixa corrent històrica: la negació de la política com un espai de convivència prestigiada.

De les paraules màgiques analitzades podem extraure una conclusió: la indefinició és la seua millor definició. Potser la posveritat és això: la impossibilitat de definir la veritat mateixa i per tant l'existència de moltes realitats alternatives en funció de la percepció. El recorregut de les paraules és tan ampli i tan poc explícit que perden el seu sentit. El problema més greu de les paraules que perden sentit és que deixen d'explicar la realitat correctament i generen informació i per tant actes erronis. Per exemple, si considerem que la violència de gènere és només de gènere i per tant monocausal; això ens portarà a no examinar altres hipòtesi criminològiques i a descartar altres fonts de comportament. El silogisme és bàsic i descarta altres possibles causes.

La guerra de les paraules ja fa temps que actua dins de la propaganda (fake news) i és una norma acceptada socialment. Com definir l'alteritat i la seua conducta és aconseguir que guanye el teu relat, tot partint de la creença per la qual el llenguatge configura la realitat en lloc d'explicar-la. Per tant, canviant el llenguatge podries canviar la realitat: la base de la correcció política i els corrents culturalistes posmoderns. I per tant, si una cosa no apareix en el debat públic i no entra en la guerra de les paraules podria deixar d'existir segons esta teoria.. no? Potser no.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica