La innecessària sèrie de Netflix sobre el cas Alcàsser.

Ha passat un temps des de la seua estrena i ja han opinat diverses persones. He llegit atentament les consideracions, especialment les valencianes, perquè és un cas autòcton que va afectar molt els comportaments socials valencians i va colpir especialment ací des de tots els punts de vista. 



Per això, m'agradaria oferir una visió complementària a les que he llegit, des de la llibertat d'escriure en un blog i no en un mitjà. Des de la llibertat d'explicar el meu pensament assumint la meua única responsabilitat.

El documental és un producte mediàtic absolutament prescindible i innecessari. I les decisions estratègiques que es prenen em semblen perverses i qüestionables des del punt de vista de la professionalitat periodística.

Però anem per parts:

Oportunitat. Per què ara? És evident que vivim en una època hiperarlamada i preocupada, obsessionada amb la seguretat, especialment la de les dones, a pesar que vivim l'època menys violenta de la història de la humanitat (entenent violència en sentit estricte). Els productors de la sèrie també saben que estem en un moment on l'entreteniment ho ha contaminat tot (també el gènere documental). Si mirem les principals plataformes trobarem pocs documentals de de divulgació científica i molts documentals antropològics o culturalistes en termes amplis. Finalment, també són coneixedors que els joves de l'Espanya violenta dels 80 ara tenen fills i promouen una paternitat/maternitat ultraconservadora en termes de seguretat i frustració, sobreprotecció i control. Per totes eixes raons no és una coincidència que de sobte apareguen al mateix temps Alcàsser i Jesús Gil (ja només falten Les mamachico i Ay, que calor) de la mateixa manera que els festivals remember s'escampen per tot arreu. La meua generació (casada o divorciada) serà la primera en viure totes les etapes de la vida en una permanent adolescència a temps parcial i al mateix temps exercir una ultrapaternitat allunyada de qualsevol frustració infantil i juvenil. En eixe entorn, una sèrie d'entreteniment sobre unes xiquetes torturades, violades i assassinades que forma part del corpus nostàlgic de la seua joventut havia de ser rendible amb total seguretat.

Hom podia pensar (com alguns fins i tot han volgut interpretar benèvolament) que era una excel·lent oportunitat d'oferir perspectiva sobre el que va suposar el cas des del punt de vista periodístic i d'espectacularització a nivells infàmes. Una gran oportunitat de que les persones nascudes amb posterioritat pugueren fer un exercici de memòria històrica (sí, també això és memòria històrica) respecte a com eren les coses en l'Espanya dels 90 i pugueren comprovar com han canviat o no algunes coses. Lamente dir que no hi estic d'acord amb els optimistes que pensen que això ha passat.

Ancoratge. Per què en Netflix? He dit "sèrie d'entreteniment"? Lamente semblar tan cruel però no he sigut jo qui ha instrumentalitzat el dolor amb una narrativització més pròpia de la docuficció que del documental. Una cosa és fer infoerteintament i usar codis narratius de la ficció per donar un poc de ritme i un altra cosa és recrear una situació portant al present una cosa del passat sense més filtres que la música, el ritme i la línia argumental. No està bé això que han fet. Ha sigut innecessari i cruel.
Però ho argumente: Netflix és una plataforma de productes d'entreteniment. Fem un poc d'història per entendre la indústria nordamericana. Quan va sorgir la televisió els canals americans no volien, ni tenien intenció, de fer informatius (són cars i tenen audiències dubtoses). El regulador va entendre (quina època aquella!!) que la televisió tenia una part de servici públic i va obligar a emetre algún tipus d'informatiu però la visió estava clara: la televisió no era per a informar sinó per a entretenir (ojo!! Hi estic d'acord en general). Quan apareixen les primeres plataformes naixen amb la mateixa inèrcia (sèries i pel·lícules): oferir entreteniment a la carta. És curiós que en el documental no s'explique explícitament que el tractament del cas Alcàsser es fa en ple llançament de les televisions privades que necessitavan audiència davant una omnipotent i omnipresent televisió pública espanyola. (Pregunta punyetera: és possible que ara estem en un moment semblant i Netflix competeix amb la televisió convencial i vulga fer exactament allò que van fer les privades als 90: trencar el perímetre ètic?). No expliquen la guerra d'audiències en el latenight més que de gaidó. I no expliquen l'existència d'una tradició de periodisme de successos a Espanya que portava als quisocos un diari com El Caso. Netflix, com HBO, Amazon Prime o Movistar no oferixen cap producte informatiu: SÓN PLATAFORMES D'ENTRETENIMENT i això afecta a tot el que fan. I en este cas afecta d'una manera molt desfavorable. A més a més, si mirem Netflix trobarem alguns productes semblants propis de la patologia àudiovisual nordamericana: moltes sèries sobre assasins (massa a sovint intel·ligents i en sèrie) i la mateixa cosa però basada en fets reals. Bàsicament perquè la seguretat (el dret a tindre un arma és un bon exemple) és el millor símptoma d'una societat malalta des del far west. Però totes les malalties americanes en les anem a menjar amb o sense creïlles però sempre amb ketchup de sang. No es pot esperar d'una plataforma d'entreteniment un exercici de professionalitat informativa. I això és exactament el que ha passat.

La distància.  Quan revises un fet que ha passat fa alguns anys tens un avantatge clar: la perspectiva. Si no uses la perspectiva estàs sent negligent des del punt de vista professional. O pitjor; estàs sent cruel i demagog. El documental elimina de manera deliberada la major part de les possibilitats de perspectiva. Elimina les possibilitas de narrativa visual que després en parlarem. Elimina les possibilitats de casting que també comentarem i elimina les possibilitats de pensament amb distància. El documental s'apega (fins i tot cronològicament) als successos i en determinats moments s'atura en detalls insignificants fins a límits insoportables.
(Nota de l'autor: penseu que a partir del minut 15 ja tenia un poc d'agonia i vaig haver d'aguantar cinc episodis).

Pensem en la perspectiva feminista. Era una possibilitat d'oferir perspectiva. De fet, l'acusació popular tenia una associació feminista en primera línia. Bé, la perspectiva feminista no apareix fins als quinze minuts finals i ho fa fent un embolic de casos dispersos. Ni en eixe cas han decidit que la perspectiva temporal de fredor podia ser una bona idea.

El documental és una simple recreació cronològica amb poc o gens de context, és com si passara ara mateix. No hi ha perspectiva contextual mediàtica, ni social, ni antropològica, ni criminalística, ni judicial, ni jurídica. És un docureality com el de Dones assassines que fan ara mateixa en Neox: una simple reconstrucció.

Línia narrativa. Ja hem mencionat algunes decisions de línia narrativa com la recreació o reconstrucció sense distància. No entraré massa en el tema de la conspiranoia i el protagonisme que té en el documental com a gran concessió a l'audiència terraplanista que vol creure coses sense fets ni drets. Només comentaré que el pes dels no protagonistes (o antagonistes en termes de guió) és excessiu. La informació sobre els autors (Anglés especialment) és pràcticament absent mentre la informació sobre els "conspiranoícs" és abundant i alimenta una patologia personal i social que podríem haver soterrat i ens podríem haver estalviat. Falta informació de les víctimes i falta informació molt especialment dels autors. Només algunes preguntes: Vols dir que van a eixa zona de muntanya en un random geogràfic o ja havien estat i fet coses allí? Vols dir que no era rellevant contar coses d'Anglés com la seua tensió sexual interna o el que li va fer a la seua anterior parella? Vols dir que la fugida d'Anglés no era més rellevant? Però no, era més interessant contar al pobre -i malalt- pare de Miriam i al trastornat criminòleg. La línia argumental posa quasi en peu d'igualtat temporal dues versions que són simètriques ni són justificables. Agafar un cronòmetre i contar minuts podria ser un bon exercici.

Narrativa audiovisual. Hem parlat de la creació de distància i perspectiva com la millor manera d'haver fet un exercici periodístic. N'hi ha recursos audiovisuals suficients per a crear eixa distància. El documental no solament no els gasta sinó que a més alguns el elimina. És el cas de les mosques de les imatges de televisió que usa. On estan les mosques d'Antena 3? De la 1? De Canal 9? L'aparició d'imatges en 4x3 sense mosca és la metàfora més important de la voluntat de recreació, de portar al present de forma directa i sense filtre, una qüestió del passat. Un altre element per a mi rellevant en estos assumptes de la informació és la música. Em sembla un exercici de dubtosa professionalitat periodística l'ús de bandes sonores en la informació. Tots els que ens dediquem a esta història sabem que el gènere es construix en el primer minut amb la música, el color i l'enquadre. Vull dir el gènere de les pel·lícules. Una película de terror ens situa en un estat d'ànim amb la música i la il·luminació. I les persones tenim tendència a donar versemblança a coses en funció de l'estat d'ànim i les emocions associades. La música èpica en els vídeos de Vox no és un invent random. I els efectes sonors de Equipo de investigación tampoc. La música del documental del cas Alcàsser tampoc és gratis ni aleatòria. Busca una petjada emocional concreta.
D'altra banda el recurs del calendari és la traducció del truc del compte arrere clàssic del cinema americà i reforça la idea de cronologia i contemporanitat.

Sobre els enquadres i les perspectives teniu un gran article en Valencia Plaza. https://valenciaplaza.com/el-caso-alcasser-un-encuadre-nunca-es-objetivo. Efectivament no són neutres. També són cinematogràfics. La il·luminació fosca del dimoni en Blanco o la perspectiva victimista des de dalt de Fernando Garcia. Fins i tot afegiria la perspectiva d'interrogatori policial amb el forense Frontela on productor i director envolten "l'acusat" com si estigueren buscant la veritat (virtue signalling?).

El casting. Avancem (sí, ja sé que està quedant massa llarg però pensa que t'estic estalviant cinc hores de documental. És una inversió). Si seguim amb la necessitat de crear distància per a evitar l'efecte recreació o docuficció-docureality potser haguera sigut una bona idea posar un narrador o narradora. Escoltar una veu en off ens podria haver ajudat a pensar que això va passar fa temps (com un conte) i ens podria haver ajudat a introduir parèntesi i allunyar-nos de les emocions tan fortes que genera una aberració com la d'Alcàsser. Però el documental opta per algunes (no moltes) pantalles negres amb retolació que almenys suposen un descans emocional. Les retolacions són absolutament insuficients per mostrar distància, perspectiva i context.
Per altra banda tenim les presències i les absències. Evidentment desconec el poder econòmic i de perssuasió que puguera tindre l'equip de producció. I per tant, desconec qui va dir que no (bé, he de confessar que alguns sí que els sé). Per això només podem analitzar el producte final. En la tria de "personatges" es gasta el criteri de "protagonisme coetani", és a dir, eixen aquelles persones que van tindre relació amb el cas en el moment que es produïa. De nou estem davant una tria de recreació i reconstrucció. Només al final apareix Carme Miguel per oferir una certa perspectiva de gènere i de fet apareix per haver sigut la mestra de dos de les xiquetes. De nou una recreació. Dubte molt que totes les persones que pugueren aportar perspectiva sobre el context hagen dit que no. Bàsicament perquè són moltes les que han escrit sobre el que va suposar el cas Alcàsser en la història del periodisme i especialment de la televisió espanyola (el cas de Canal 9 me'l bote per a no passar-me de llargària). Voleu dir que tots el que podien afinar el context i el cas amb la perspectiva del temps han dit que no?

Bé, però ens endinsem en la tria concreta. És la millor tria? Algú pot explicar què aporta la filla de Ricart? O té sentit baixar al detall del moment de trobar els cadàvers i mirar amb ulls de CSI l'Espanya dels anys 90? Massa películes ha vist l'Espanya cuqui actual. I per últim, la mare de Desiree que va mantindre una línia d'elegància, trellat i intimitat: no mereixia més minutatge? El documental fa la sensació de que han fet una amanida amb els que han estat diposats a tornar a tindre protagonisme en un fet que la majoria voldríem que estiguera ja soterrat com ho estan les xiquetes: en pau.

Netflix ha aconseguit el que volia: jo he vist el documental i he parlat sobre ell. I això em condueix a pensar i tornar a reflexionar sobre una cosa: la creació àudiovisual té responsabilitat en la convivència social? Vull dir, el creador audiovisual ha de ser conscient dels efectes que pot causar el seu producte? Millorarà la convivència? Farà que valors positius es puguen interpretar del seu producte? No sóc idiota, sé que convivència, valors positius i millorar són termes relatius i abstractes. La qüestió és si el documental d'Alcàsser ha deixat una realitat millor que la que es va trobar. Jo crec que no. No necessitàvem este producte audiovisual. És innecessari, superflu. Només té sentit com a negoci on les emocions relacionades amb la seguretat sexual de les dones cotitza a l'alça.


He vist periodistes i persones importants (Jordi Èvole potser el més simbòlic perquè ha dominat el format de documental emocional de manipulació invisible)  amb gran capacitat d'influència que parlen d'un "exercici necessari" o d'un "visionat recomanable". Jo no estic gens d'acord com has pogut comprovar. Per tant, si no l'has vist, fes-te un favor i no el mires.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats