Debilitats i amenaces del Valencià en marqueting de llengües.

Què passaria si consideràrem una llengua com un producte que cal vendre? Què passaria si eixa llengua fóra el valencià? 

Segurament la primera objecció seria que una llengua no és un producte i que mercantilitzar tot és un exercici innecessari. De fet, he buscat algun contingut que analitzara les llengües des del punt de vista del marqueting i no n'he trobat. Per tant, comencem una aventura agosarada i per tant interessant.



Suposem que anem a un mercat de llengües i volem vendre el valencià. Una reflexió d'este tipus seria absurda en un espai monolingüe. Bàsicament perquè en termes de marqueting hi tenim un públic captiu. Sense alternatives i amb un producte únic al mercat no cal marqueting. Això o no parlar. Però, i si la realitat fora creixentment multingüe a pesar de que això genera costos d'entrada socials i econòmics (aprendre més d'un llengua costa més que aprendre només una)? Potser en eixe cas necessitaríem fer algun tipus d'estudi de marqueting de llengües.

Considerem, per tant, com un exercici d'abstracció intel·lectual que efectivament volem que el valencià siga una llengua competitiva en el mercat de les llengües. Considerem que és un producte i per tant hem de determinar algunes qüestions inicials. La part dels beneficis del coneixement del valencià per a una persona que arriba al mercat per primera vegada és breu. El valencià et permet tindre certa prioritat en l'accés a l'administració. El valencià et permet certa connexió amb els clients en l'àmbit privat. Les dos qüestions són relatives i no absolutes. Qualsevol persona pot prescindir dels dos beneficis. També proporcionar cert prestigi intel·lectual entre alguna part de la classe social dirigent. Des del punt de vista no mercàntil és evident que conèixer una llengua permet accedir també a una manera de mirar el món però esta variable és molt residual per a la superació de les barreres d'entrada, és a dir, per a començar l'esforç des de zero d'estudiar tot un sistema lingüístic.

Pocs beneficis directes obté una persona d'una inversió alta de temps en adquirir un coneixement ampli del valencià. Per tant, en termes DAFO caldria reduir al màxim les debilitats i les amenaces. Estem fent això els valencianòfils? Certament, em sembla que no. Els valencianòfils, fins i tot els més benintencionats i militants estem prenent algunes decisions i actituds que no ajuden al producte. Fem abstracció de les més comunes de la comunitat lingüística valenciano-catalana i anem a les específiques.


  • El (País) valencià serà d'esquerres o no serà. El parèntesi és important. Si el valencià és un argot ideològic tenim un problema. La pressió ideològica sobre el valencià és creixent. I no sols amb el vector que penses (la dreta castellana que no el gasta) sinó també per la part d'aquelles persones que diuen estimar-la. L'exemple més complex i més recent és el "Benvingudes" que figura a l'entrada de la ciutat de València per advertir de la necessitat d'anar a 30 km/h. És evident per a qualsevol persona a mínims coneixements lingüístics que en valencià el femení és el gènere marcat que inclou només a les dones. Per tant, en eixe cartell no es fa un ús informatiu del llenguatge sinó un ús ideològic. El problema és que hi ha un ús ideològic del valencià i això suposa un doble pes ideològic per part de l'esquerra: l'identitari i el feminista. És massa pes ideològic sobre una llengua en situació feble. Si recordem també la pancarta de la vaga feminista del 8M en trobarem un altre bon exemple freqüent en l'ús del valencià com a argot ideològic: el calc del castellà, és a dir, la traslació-traducció del castellà de manera directa o l'efecte traslator. Recorde almenys dos exemples d'este ús. El mencionat de l'últim 8M era "Front la barbàrie" (busca el calc sintàctic i la falta) i també recorde un altre mític a Sagunt que va ser el "Basta ja" (en lloc de "Prou") que sent acceptable normativament no deixa de ser un ús estrany entre valencianoparlants. Una llengua "normal" és una llengua per a tots (dretes i esquerres). Posar molta pressió a una llengua per una part ideològica genera barreres d'entrada massa altes. Especialment si les acompanyem de les següents. 
  • El Valencià de plàstic. El concepte de valencià de plàstic fa temps que el gaste sense massa èxit però recentment he vist com alguns mems valencians (joves entre 15 i 25 anys) distingeixen entre el valencià de poble i el valencià de classe o normatiu. Jo aniria més enllà: existeix el valencià de plàstic. El valencià de plàstic és un valencià que pràcticament no parla ningú, és un registre que només s'escolta en algun mitjà obsessionat amb l'ús d'un estàndar oral i escrit. És profundament anormal a nivell lingüístic que tots els personatges d'una sèrie parlen de la mateixa manera que un locutor/a de televisió. No és possible que una dona major que no ha estudiat o un ionki que dorm i trapitxa per la capital parlen com si foren professors de valencià. El valencià no té un registre urbà consolidat i tampoc té una proposta digna per a la ficció. En la ficció la versemblança és determinant i per tant els usos lingüístics també. Es tracta de tindre algun tipus d'accent, expressions urbanes o rurals, alguna flexibilitat en els usos lingüístics, col·loquialismes constants. Com a exemple més recent podem posar la comunitat Valentuber. Els i les youtubers en valencià han hagut d'afrontar la decisió de quin valencià usen: el que coneixen de les aules? o el que parlarien amb els amics? Caldria que reflexionarem sobre eixe GAP. Per què hi ha tanta distància entre el valencià de les aules i els mitjans i el valencià del carrer quan portem 40 anys d'ensenyament en valencià? Si penses que qui ha de fer l'esforç d'acostar-se a un valencià ideal dissenyat en un laboratori és el poble parlant potser tinguem un problema. I el factor temps indica que no estem per a molts dubtes. La competència lingüística (saber parlar, entendre o escriure) continua pujant i l'ús social continua baixant. Mireu a vore si les barreres d'entrada i permanència són massa altes o els beneficis massa baixos. Potser les dos coses. 
  • El valencià-racionalista. Per als qui ara mateixa no parlen valencià segurament veuen la llengua com una assignatura i una cosa de polítics i els seus mitjans de comunicació. El valencià està massa vinculat amb la racionalitat i molt poc amb les emocions. Està clar que aquells que creixen en ambients de majòria valencianoparlant no entendran el que vull dir però en zones urbanes no tens un crush en valencià, no es folla en valencià, no rius en valencià, no insultes en valencià perquè qui parla en valencià sempre és molt educat, no es menja en valencià, no es balla en valencià (afortundament sí que es canta) no es juga al futbol en valencià, no t'emborratxes en valencià, no jugues a videojocs, no vas de compres en valencià. Gran part del problema rau en el fet que el valencià pertany a l'àmbit de la intel·lectualitat i no a l'àmbit de les emocions. I la militància lingüística intenta resoldre-ho amb algunes mínimes iniciatives. La música ha sigut un pas importantíssim però ja estem tardant d'intentar situar-nos en el món gamer, en el món dels tutorials, en el món influencer, en els esports i la ficció identificativa, pròxima i generadora d'emocions. L'Alqueria Blanca i la Taula Esportiva, Miss Tagless o el Renao, Xavi Castillo o David Albelda han fet i poden fer molt per l'ús social de la llengüa. El valencià ha de ser més intuïtiu. 
  • El fonamentalisme ortogràfic. Si eres nouparlant allunya't dels ultraortodoxos. Tots tenim un amic que no pot evitar dir-te que falta un accent, que els diacrítics no es gasten així, que no poses bé els febles i que no es pot compartir l'incoatiu acabat en -eix i en -ix. Si escrius en castellà les teues faltes passaran inadvertides però si escrius en valencià sempre hi ha un fracontirador preparat per a disparar. Sempre tindràs algú que remarcarà la teua ignorància. Algú que dirà que la "o" que has fet no és suficientment oberta o que apitxar és d'ignorants. La pressió ortogràfica del valencià és excessiva. No parlaré de simplificar la normativa, plena d'excepcions, com si els parlants portàrem un acadèmic dins del cap, però sí d'alleugerir el pes de la vigilància lingüística. A tall d'exemple, eixa despreocupació ortogràfica ajudaria molt en l'ús del valencià en àmbits digitals especialment xarxes socials com whatsapp i Facebook o Instagram. Ante todo mucha calma. 
  • El resistencialisme lingüístic. Anem arribant al final de com amb bones intencions es pot crear un perímetre de foc al voltant d'una llengua. El resistencialisme lingüístic és antic. Ja diu la cançó del Tio Canya que el tio està content perquè els besnets molt joves "mai parlen en castellà" com si això fóra possible o com si fora desitjable. La síndrome del Àlamo perjudica molt al valencià. Parlar o morir no sembla una bona dicotomia. El valencià conviu de manera natural (amb els conflictes naturals) amb el castellà. Una part del monolingüisme resistencialista prestigia l'ús d'una sola llengua com un símbol de puresa (ètnica?). És un fenómen minoritari en quantitat però certament important en qualitat que hauria d'abordar algun tipus de procés d'obertura gojosa incloent castellà i anglés dins de la seua activitat. Probablement qui millor ha encetat eixe camí (multilingüisme) i amb més èxit ha sigut l'associació cívica Tirant lo Blanc però altres comunitats ideològiques també haurien de caminar pel mateix camí. Estem parlant de pràxi de bilingüísme passiu (acceptar que no ha d'exisitir una identitat lingüística perquè puga existir una igualtat lingüística. Explicat d'una altra manera que no cal que dos persones parlen la mateixa llengüa per arribar a establir una comunicació fluïda i significativa. Però també i molt especialment accedir a coneixement ampliat en altres llengües sense restriccions ni prejudicis. 
  • La restricció d'agenda. En relació amb les restriccions i els prejudicis apareix el concepte de limitació temàtica. Per dir-ho d'una manera directa usar una llengua no hauria de limitar el tema del que es vol parlar. En canvi en valencià no es pot parlar de determinats temes per la pressió ideològica que patix. Escriure en valencià limita la posició de manera directa i indirecta. La visió de les persones que escriuren i lligen en valencià sol tindre un biaix d'esquerres o progressista. Per tant, si la teua visió o comentari té un biaix conservador està condemnat a la invisbilitat. Aquells que són conservadors no el llegiran perquè està en valencià i aquells que el llegiran en valencià el desconsideraran perquè és conservador. Atenció perquè és només un exemple i no una regla general. Un altre exemple, la defensa de la biologia i el cientificisme i per tant qüestionar les tesis culturalistes neofeministes és un dogma dificil d'abandonar des del valencià perquè el feminisme ha colonitzat l'ús de la llengua. Un altre exemple seria intentar argumentar en valencià contra un impost turístic o contra la turismefòbia. Estàs condemnat a la ignorància o a la intolerància virtual. En valencià s'hauria de poder parlar de tot però hi ha mecanismes d'autocensura i heterocensura que dificulten l'aparició d'un moviment valencianòfil conservador o simplement crític. És realment complicat. 
  • El conflicte. He deixat per al final el més obvi. El conflicte lingüístic entre el castellanisme imperial mesetari i el resistencialisme lingüístic però també el conflicte lingüístic entre els puristes noucentistes i els lingüístes populars que al País Valencià sempre acaba per caure del costat de la mantega fusteriana. L'aparició de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser la gran possibilitat d'entrar a un spa lingüístic. Però cada valencià sembla portar un filòleg i especialment els que entren en política el tenen. No s'entén que el manual d'estil d'Apunt Mèdia puga diferir tant de les recomanacions o la gramàtica de l'AVL ni tampoc la llengua que s'ensenya a classe, ni la llengua que parlen els polítics, ni la llengua que usa la mateixa Conselleria d'Educació. L'esforç que ha fet l'AVL per identificar i posar en valor les moltes formes valencianes que aporten diversitat a la comunitat lingüística valenciano-catalana és un pas molt important per afirmar la identitat pròpia, generar autoestima, aproximar els models lingüistics intel·lectual i emotiu, fugir del valencià de plàstic, eliminar restriccions d'agenda, permeabilitzar l'ús amb formes més senzilles i reduir l'ultraortografisme. En definitiva, desconflicualitzar un poc el valencià fins arribar al no conflicte que moltes persones que hem internalitzat. Conèixer un mínim de dos llengües és ja imprescindible i ajuda a aprendre unes altres. 

Convindria revisar aquestes i altres debilitats i amenaces per al valencià perquè no queda massa temps. El canvi tecnològic també és un canvi de paradigma comunicatiu on parlarem amb màquines i amb altres persones. El registre escrit ha tornat però l'oral també avança en marxa triomfal a Youtube o Instagram. Una societat comunicacional necessita una llengua fàcil, accessible, no hipervigilada, identificativa, popular, flexible, barata, transversal, àmplia, segmentada però no estancada i sobre tot volguda i estimada. 
Podem pujar els beneficis o baixar les barreres d'entrada o les dos coses. No queda massa temps. O anem al "pati" a parlar en valencià i eixim de les aules o molt prompte el valencià serà una llengüa que molts coneixeran i pocs parlaran. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats