Comptadors de likes, tirania dels followers i la mort dels influencers

En poques setmanes tenim diversos exemples de com el black mirror dels mitjans socials com ara Facebook, Instagram, Twitter o Youtube poden matar persones. Al llarg del món la gent mor per fer-se un selfie estrany. Una xiqueta sotmet a votació per Instagram el seu suïdici. I voten a favor. Altres aspirants a influencers cauen malalts per banyar-se en aigúes contaminades però molt de color turquesa. I ahir un xic va morir menjant cucs en un challenge de Youtube. 



En algun moment els mitjans socials que treballen amb la informació que els subministrem hauran d'entendre el seu paper dins de les societats com ho van haver d'entendre els mitjans de comunicació. Instagram està fent una prova eliminant el comptador de likes en alguns països. Per què? Què ens està passant?

Termòmetre social. La quantitat de likes com de followers és un termòmetre de popularitat, èxit i acceptació social. Des de la infància-adolescència fins l'edat adulta tindre molts seguidors implica ser una persona socialment exitosa siga pel motiu que siga. És l'ofici de caure bé sense més. A pesar que tindre followers no garanteix accés directe a cap ingrés sí que permet tindre accés al estatus d'influencer i poder contactar amb empreses de publicitat que necessiten donar a conèixer algun producte. Els primers estudis no semblen donar molta credibilitat a la capacitat d'influència dels influencers però el mite està creat. Obtenir followers condueix a conductes de risc. La primera conducta de risc és oferir intimitat a persones desconegudes sobre les quals no existeix cap control social i viuen afavorides per l'anonimat d'un nick. En el món adult és menys freqüent lluitar per la popularitat virtual però en el món juvenil el nombre de followers és important. Després ve la tirania dels followers.

Tot per l'audiència. La relació que s'establix en entorns virtual entre una persona productora de continguts i els seus followers és una relació que va més enllà de l'audiència massiva. És una relació bidireccional i sense filtres ni horaris. És una relació que està més a prop d'allò persona que d'allò professional, i més a prop de la figura de l'amic o amiga que la del presentador o presentadora. Sorgix un mínim o màxim vincle afectiu, de proximitat, d'afinitat. La persona follower arriba a sentir-se pròxima o pseudoamiga depenent dels casos i la distància social amb la persona seguida. Això canvia molt les regles del joc.

  • Periodicitat. Per a mantindre followers cal oferir una periodicitat gran, un ritme constant i potser creixent perquè la ferocitat de les necessitats de coneixement s'assemblen a les de l'enamorament inicial: vols saber cada vegada més fins a saber-ho tot. Oferir una periodicitat ja és un primer exercici de tirania-esclavitud. Comences una rutina. 
  • Incrementalisme. Els espais virtuals són espais de recerca de sensacions. De fet, si ens parem a pensar han substituit l'avorriment. Cada vegada és més complicat avorrir-se perquè sempre està el recurs de traure la pantalla de la butxaca. Però la recerca de sensacions és incrementalista. Cada vegada necessita més sensacions i més intenses. En segons quines èpoques de la vida això és encara més important. L'adolescència és el moment de recerca de sensacions més important. Per a oferir sensacions més intenses cal assumir riscos. Fins arriscar la vida lògicament. 
  • Bidireccionalitat. Per a gestionar una comunitat virtual cal establir mecanismes de bidireccionalitat. La persona creadora de continguts ha de relacionar-se de manera activa amb la persona consumidora. Això és dificil a nivell individual bilateral però es pot fer a nivell massiu. Són molt freqüents els reptes acceptats a canvi de followers o likes. Oferir una determinada conducta de risc a canvi d'aconsguir més likes. Siga una banyera gelada o siga menjar una cosa asquerosa. La qüestió és que cal destacar. Destacar en un merca nou i incipient era relativament fàcil, però destacar en un mercat madur i massificat requerix una dedicació i assumir conductes que seria dificil de justificar. 
  • Èxit efímer. La cultura de l'èxit efímer no és nova. De fet la major part de les persones que fan molt bé una cosa i tenen èxit no han treballat molt per saber fer-ho. Sol ser una habilitat innata. Quina habilitat innata tenen les estrel·les influencers? Diria que una nova concepció de la intimitat unida amb una autoestima desproporcionada i en tercer lloc una habilitat comunicativa característica de les persones extrovertides: la necessitat del contacte social permament. No és fàcil unir les tres coses sigues gamer o vulgues ser model. Tanmateix els mitjans socials permeten accedir a quotes d'èxit social (no tant econòmic) d'una manera molt ràpida com ja va passar amb els futbolistes. Gestionar eixa fama tan unida a una part de l'itinerari vital (joventut, bellesa + activitat social) no és fàcil i pot conduir a l'obsessió. 

El canvi d'era tecnològica que ens ha aportat Internet té pocs pensadors encara i pocs influencers de la nova societat en xarxa. Internet ho canvia tot i hem de repensar amb molta velocitat allò que no ens va donar temps a pensar en el passat. Potser el comptador de likes i de followers no siga una bona idea. Potser el botó de reuit o like no siga una bona idea. Potser les llistes de difusió de whatsapp no siguen una bona idea. Potser els grups de whatsapp haurien de canviar el disseny. Potser la captura de pantalla hauria de ser una eina més restringida. Potser hem banalitzat el concepte de fotografia. Potser hauríem de pensar més sobre els efectes psicosocials de la tecnologia. Tot i que siguen problemes del primer món. D'eixos problemes que tenim quan ja no tenim problemes de veritat. Però és que la gent està morint. Potser són problemes de veritat. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica