Per què Apunt no retransmeteix en directe el 1er de Maig però sí l'Orgull LGTBI?

La Trampa de la Diversitat és un llibre de Daniel Bernabé on des de la perspectiva esquerrana-marxista es parla de com les identitats de gènere, raça, orientació sexual han substituït el concepte de classe social econòmica en l'argumentari de l'esquerra. 

De fet si ara una persona diguera que va a un "taller d'igualtat" ningú no pensaria que va a un taller sobre desigualtat econòmica. Ben al contrari, pensaria que va a un taller d'igualtat de gènere entre homes i dones. La igualtat s'ha trossejat i s'ha fragmentat com a concepte. D'alguna manera la igualtat s'ha fet desigualtat i unes igualtats són més prioritàries en el discurs sociomediàtic que altres igualtats. 

La desigultat econòmica avança en marxa triomfal sense cap mena de dubte però no té l'espai de visibilitat prioritari -o fins i tot d'urgència- que tenen altres igualtats més preponderants en el discurs de la nova esquerra identitària que galopa sobre la visibilitat que proporcionen mitjans de masses i ninxols de tuitideologies. 

Dissabte Apunt Mèdia ha decidit retransmetre l'Orgull de València. No solament això sinó que ha decidit participar-hi amb una carrosa. Ja ho va fer amb el 8 de Març on va decidir usar una praxi immersiva de dubtosa professionalitat (el periodista no hauria de ser mai el protagonista de la notícia). Apunt d'alguna manera vol visibilitzar al màxim tant les reivindicacions feministes (es declara expressament un mitjà feminista però en canvi no es declara un mitjà ecologista o pacifista per exemple) i també vol posar èmfasi en la visibilitat de les reivindicacions igualitaristes respecte l'orientació sexual retransmetent en directe la manifestació de l'Orgull LGTBI. Són causes justes i es mereixen visibilitat. La qüestió és quanta.

Com a contrapunt podríem citar alguns altres exemples de decisions del mitjà per intentar trobar algun tipus de coherència en les decisions. Per un costat tenim que no va retransmetre la investidura del president de la Generalitat. D'una altre costat tampoc (és evident) va retransmetre la manifestació del Primer de Maig ni la del 9 d'Octubre. D'altra banda tenim festes i esports. Sí que va retransmetre l'arribada del València festejant el títol i també Falles, Fogueres i Gaiates. 

Quin és el criteri que usa Apunt per decidir la programació i assignar mitjans? 
Si el criteri és ideològic contrasta el fet que ni la identitat valenciana ni la de classe social siguen suficient motiu per a retransmetre un esdeveniment. En canvi sí que ho són la identitat de gènere i l'Orgull LGTBI. No cal ni parlar-ne de festes i futbol. 

Si el criteri és periodístic podem acudir al concepte de novetat que sí que impregna una decisió de jerarquía comunicativa. Però, podem afirmar que les reivindicacions feministes o LGTBI són tan noves? És més, podem afirmar que en termes mediàtics les dos causes formen part d'algun silenci mediàtic? Crec que no hi ha dades que sustenten una afirmació d'eixe tipus. 

Per tant, com pren estes decisions Apunt Mèdia? Sembla que són decisions invisibles d'altenativa única. Hi ha una expressió valenciana que diu "no pot ser d'una altra manera". Habitualment dins del discurs narratiu de l'esquerra hi ha sempre una concepció conspiranoica respecte al concepte de "sistema" i "poder" com una unitat central ordenada i coherent. En canvi, l'esquerra no li agrada admetre les seues perspectiva d'eixida única com si no existiren decisions alternatives possibles i viables. Apunt pren una decisió d'alternativa única (ningú s'atrevirà a dir res en contrari) i decideix donar cobertura (amb esforç de mitjans i econòmics) a unes coses i no a altres més barates (la investidura podria ser el cas més evident). Per què passa això? És més, per què passa inadvertit? No hi ha possibilitats alternatives que també estiguen dins de l'àmbit de l'esquerra o el progressisme? 

Cal fer-se moltes preguntes per analitzar per què Apunt decideix amb absoluta naturalitat unes coses i altres sense que s'alce massa polseguera. Algunes preguntes són de fons: és la visibilitat mediàtica una garantia de millora social? Gran part de l'esquerra pensa que sí, que és possible reformar la realitat dominant el llenguatge i el simbolisme i per tant, la creació d'estatus que fa la pantalla la posen al servei de les causes que consideren justes. D'alguna manera pensen que allò que eix en la pantalla genera un efecte positiu en qui mira la pantalla en un silogisme curt i poc justificat en dades. Canviar el llenguatge o canviar les narratives no genera un impacte directe en les persones que miren o escolten. Hi ha suficients estudis científics sobre percepció selectiva i biaix de confirmació com per a saber que només convenç a aquells que ja estàn convençuts. És més, ni els índex d'audiència d'Apunt ni les de cap altre mitjà podrien produir eixe efecte enmig d'un infinit caos de pantalles i impactes comunicatius. Per tant, una visibilitat extra té més possibilitats de conduir a la polarització entre bambolles de pantalla que una comprensió transversal del fenòmen. 

Més preguntes: és possible que l'Orgull tinga característiques narratives que fan que puga tindre una certa facilitat per a traduir en audiència o que siguen fàcils de portar les idees a la narrativa audiovisual? I per tant, estem davant un cas d'espectacularització ideològica? Esta possibilitat és certament dura d'afrontar perquè no fa bé al moviment que sustenta. Si considerem que la manifestació de l'Orgull és un "espectacle" digne de retransmetre per les coses que passen i les possibilitats narratives que té; no sé si li estem fent molt de bé a la pròpia reinvindicació. Com en tot moviment plural el moviment LGTBI té els seus debats sobre la manera d'enfocar l'Orgull però els fets ens porten a tindre clar que la manifestació de l'Orgull és un espai lliure fàcil d'espectacularitzar en tant que és fàcil trobar els elements habituals de la ficció televisiva (una espècie de docureality amb elements propis de la ficció). Efectivament en la retransmissió serà fàcil trobar (i més amb la calor que fa) molts cosos despullats, algunes disfresses de sadomaso, posicions obertament sexualitzades i oferides com a provocació (al pensament), alcohol.. i tot el que composaria una narrativa eròticofestiva. 

No cal posar-se puritans ni considerar el tema de l'horari infantil per a poder pensar sobre la banalització popular que la festivitat aporta al fet ideològic de pensament i reinvidicació. És un tensió habitual en qualsevol acte reivindicatiu (quin és el grau de festa assumible) però no sé si sabria trobar un exemple més extrem de la dicotomia entre festa i reivindicació. 

És possible que la decisió de retransmetre l'Orgull siga producte de les seues potencialitats provocadores (de pensament) en base a un relat radical (d'arrel sobre la sexualitat)? Dient-ho simplificadament, es retransmet perquè és un espectacle i la seua coartada en la revindicació de fons? 

Pense que no és així. Pense que la raó és encara més de fons tot i que la primera lectura podria simplificar-se d'eixa manera. En la comunicació social i ideològica fa temps que la competència per obtindre notorietat ha fet entrar l'espectacle. No hi ha manifestació sense batucada que te faça tremolar el cap. 

S'ha de llegir entre línies que és una prova més de com les polítiques identitàries transversals bandegen els concepte de classe social. És una patologia ideològica que ens arriba importada dels Estats Units: la inflamació de la identitat. A Espanya teníem infla(ma)cions nacionalistes. Ara també en tenim de gènere, orientació sexual i molt prompte animalistes. D'ací a molt poc tot l'equalitzador de la correcció políltica estarà a tot volum empastrant el discurs resultant. 

Hom pot pensar que l'èxit (evident) mediàtic (no tant polític) dels moviments d'identitat són un fruit merescut de molts anys de molta feina. Altres persones poden arribar a pensar, fins i tot, que desequilibrar en el present visibilitats i reconeixements poden ser una justa compensació per anys i anys d'història d'invisibilitats i frustracions. La qüestió és que tot això pot funcionar en l'àmbit teòric però cau quan xoca amb la realitat. La realitat és que amagar el vector de desigualtat ecnòmica i cohesió social per a posar en l'escaparat la igualtat d'identitats genera un altre poblema de invisibilitat: el més clàssic de tots, la invisibilitat de la desigultat econòmica. 

Els dos grans problemes de la humanitat (i del País Valencià) són la desigualtat econòmica (cohesió social) i el canvi climàtic. Són problemes que afecten a la supervivència. La desigualtat genera violència (violència física i no simbòlica) i el canvi climàtic genera mort i escasessa de recursos. Recursos escasos implica guerra i jerarquía. No són els únics problemes però són els dos més importants i no tenen un espai proporcional a la seua importància en el debat públic. 

Des de l'àmbit de la comunicació el gran debat dels pròxims anys (i del present) va a ser decidir què és la veritat i què és la realitat. La comunicació no crea la realitat ni la transforma significativament. En tot cas interacciona amb ella reflectint-la i creant-la en un bucle infinit. Representar la realitat de manera adequada implica negar que puga existir una manera de representar la realitat. La realitat és caòtica, dispersa i diversa. Qualsevol apropiació de la realitat és falsa i la creació de qualsevol relat implica la jerarquia de valors i de personatges. Si ensenyes una cosa amagues una altra. No hi ha cap possibilitat de mostrar-ho tot. I molt més de mostrar-ho tot de manera fidedigna. 

La concepció política identitària que fa que retransmetre la manifestació de l'Orgull i no la del 1er de Maig perquè una és divertida i novedosa i altra és avorrida i antiga no és una decisió neutra. És una decisió ideològica d'espectacularització ideològica i adicció a la novetat. És una decisió contra les coses avorrides i a favor de les divertides. És una decisió immersiva d'un mitjà públic que conta les coses en les quals també participa abandonant la posició del narrador extern. És una jerarquització pressupostària en un moment de reinvidació pressupostària. És una decissió invisible que genera visibilitat i invisibilitat al mateix temps. 



Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats