Xarxes socials i professions de risc

Esta mateixa setmana es publicava un informe amb indicacions per als jutges respecte al bon ús de les xarxes socials. L'informe de "recomanacions" recordava la necessitat de mantindre un perfil neutre fins i tot quan s'usen pseudònims i especialment amb els likes i les comparticions de continguts o fins i tot els seguiments. 



De nou ens trobem davant un problema no resolt ni pensat. Un problema soterrani del qual anirem aprenent a base d'assaig i error. Evidentment els jutges haurien de mantindre un perfil neutre en xarxes socials per tal de garantir que la seua ideologia no interferira de manera flagrant en l'exercici de la seua professió. Això no vol dir que el dret siguen matemàtiques i que la ideologia del jutge no existixca, vol dir que no ha de ser l'element determinant en les decisions judicials. La qüestió per tant és si les xarxes poden generar dos tipus de processos: intrapersonal i interpersonal.
El procés intrapersonal és la pressió que un jutge pot rebre en xarxes socials. La pressió interna pot vindre com a resultat de l'intent de mantindre una coherència entre el que explica en xarxes i el que dictamina en resolucions. Això no sempre serà possible i eixa dissociació pot ocasionar molts problemes d'autocensura i pressió social. D'altra banda, amb l'exposició en xarxes el jutge s'exposa a rebre pressions directes i linxaments virtuals que no resulten gens convenients. En termes de prudència, un perfil baix i discret seria la millor opció per a un jutge. Però la pregunta final seria si d'alguna manera estaríem limitant la llibertat d'expressió de moltes persones. I fins i tot podríem arribar a dir si les opinions i seguiments de xarxes socials poden ser expressives de la ideologia pròpia perquè això implicaria inferir moltes coses i entrar en camins molt complexos del precrim.
En el cas valencià tenim el jutge Bosch que després de deixar de ser el portaveu de Jutges per a la democràcia manté un perfil alt de presència en xarxes i mitjans de comunicació. Evidentment a la majoria dels progressistes la presència de Bosch en xarxes li resulta útil per construir argumentaris jurídics sòlids sobre qüestions d'actualitat però la pregunta és si el jutge Bosch podria resultar imparcial en un judici sobre l'autobús de HazteOir o un comportament límit d'España2000 o la Curva Nord. No seria sospitós de posar en perill la seua imparcialitat?

No és el cas hui d'intentar aprofundir en les dificultats ontològiques de ser jutge i tindre xarxes socials. És més el moment de parlar sobre com altres professions també reben moltíssima pressió per part externa respecte al seu comportament en xarxes. Fem un xicotetat llistat:

Futbolistes. El comportament en xarxes de determinats futbolistes (per exemple Piqué) determina la percepció que és té del seu club. Els futbolistes no haurien d'opinar?
Periodistes. El cas dels periodistes és un cas molt més greu fins i tot que els dels jutges perquè és un cas invers. El periodisme està obligat a tindre presència en xarxes socials i això provoca una hiperexposició pública. Els propis mitjans etiqueten i demanen als professionals que comparteixen continguts del propi mitjà. Això pot determinar tant la independència del professional, com el seu futur en altres mitjans en un entorn de trinxera. Des del punt de vista del mitjà una actitud contrària a la línia editorial o crítica amb ella seria dificil de sostindre. Finalment caldria preguntar-se si els periodistes són conotadors de la realitat, interpretadors de la realitat o són creadors de la realitat, i com això es tradueix en la seua conducta virtual.

Treball comercial. Pot la teua empresa obligar-te a compartir en xarxes els productes que vols vendre dins del teu perfil personal? De moment, sembla "voluntari" però tot arribarà. Fa uns anys quan la qüestió mediàtica estava domesticant-se les oficines de banca tenien instruccions de comprar diversos periòdics o cap i de posar emissores de ràdio musicals i no informatives. La finalitat era no ser reconegudes dins de cap espai ideològic. Treballar de cara al públic és compatible amb tindre una opinió ideològica exposada públicament i manifestada reiteradament? Pot la teua empresa fer-te indicacions de quina ha de ser la teua actuació en xarxes? Es pot usar la teua conducta virtual com a motiu d'acomiadament? Pot un linxament virtual acabar amb la teua carrera professional per un comentari de mal gust, desafortunat o directament repugnant però dins de la llibertat d'expressió?

La política. Considerem en este cas la política com una professió entenent per professió l'activitat exclusiva i remunerada durant un temps concret. Farem abstracció de la quanitat de peatges professionals d'horari especialment que cal fer per dedicar-se a la política i parlarem dels peatges virtuals. El perfil virtual d'una persona que es vol dedicar a la política està sota lupa constant per part de propis i adversaris. En la vida presencial és relativament fàcil comprovar els canvis que fa una persona de parella, d'aspecte, de lloc de treball, de lloc de residència; en canvi les xarxes no permeten un marge de maniobra d'eixe tipus. El teu pefil virtual reclama una consistència i coherència extremes perquè sempre es viu en el present (el moment en el qual és llegit) i rebrà el nivell  d'exigència del present. Posem per exemple pujar fotos de menjar (especialment carn). Eixa conducta ara està prestigiada com a postureig de capacitat econòmica en canvi en el futur serà un greu problema d'agressió animalista. La foto actual serà una foto passada. Nosaltres podrem haver-nos fet vegans però la xarxa no perdona. La coherència i consistència han de ser permanents.

Rastreig virtual. De les primeres coses que ja es fa a l'hora de contractar algú és fer un rastreig virtual. Pot eixe rastreig condicionar la teua carrera professional i el teu perfil? Evidenment sí, ja ho està fent i convé modelar, controlar i fer seguiment del teu rastre virtual. La qüestió és si les teues opinions poden determinar una contractació.

La següent qüestió seria el pas de l'anonimat a la fama en la teua professió i com això afecta al teu rastre digital. No és igual actuar amb la lliberat de l'anonimat que amb la responsabilitat de la fama. En canvi, el teu rastre digital no té una frontera delimitada de manera que pots ser bandejat en el present per coses dites en el passat fins i tot en edats tempranes.

Influencers. El cas dels influencers com a professió és també interessant d'analitzar per configurar la figura antagónica. Els influencers viuen bàsicament de la seua exposició pública global i íntima. Pot ser segmentada però sempre és una exposició molt àmplia, permanent i constant en el temps. Per això paguen els peatges de haters i trolls però la rendibilitat eix de respondre al desig de la massa de conèixer detalls íntims d'altres persones i especialment de l'aspiracionisme de la fama virtual. Sobre el concepte de "fama virtual" també caldria obrir fils i fils perquè suposa un canvi de paradigma: la fama virtual és una fama buida. No és una fama provocada per fer algun art o alguna habilitat esportiva, és una fama d'exposisició oberta basada en la complicitat, l'acompanyament i el regal de la intimitat pròpia amb comportaments extrems.

Com a conclusió hauríem de dir que l'exposició pública en xarxes hauria de ser gestionada d'una manera cuidadosa, meticulosa i extremadament positiva. Cal entendre que les xarxes socials són per la part empresarial empreses de recaptació de dades poc interesades en la seguretat jurídica dels seus clients. I per la part personal són espais de promoció personal més que cap altra cosa. I un espai de promoció personal és l'escaparat propi. Per tant, cal saber exactament què hi ha en cada moment per almenys ser-ne conscient del preu que es paga per tindre un determinat grau d'exposició pública.
L'altra solució evidentment és la inexistència virtual. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica