Associacionisme, voluntarietat, professionalitat i costos normatius

En la última dècada s'han produïts fets i canvis normatius que han afectament directament el món associatiu. Diverses reformes normatives han intentat que el món associatiu fora més transparent, més formalitzat i més regulat. A més, la disrupció tecnològica ha permés majors possibilitats de control i creuament de dades que fan més complicat el frau. 


La Llei de Contractes Públics recent suposa un moment d'inflexió on cal parar-se a reflexionar sobre el model associatius que volem per al País Valencià. 

Una associació és, en principi i per definició, un conjunt de persones que s'ajunten de manera voluntària per posar en comú part del seu temps i coneixements amb una causa comuna. Ara bé, eixa visió completament idealista, voluntària i altruista comença a trontollar en un món accelerat i on la gestió del temps és infinitament diferent a la de fa vint anys per exemple. Les agendes personals són molt més complexes amb l'aparició de noves obligacions (parentals per exemple), horaris laborals dispersos o situacions de precarietat laboral. No cal dir que a tot això cal afegir la nova societat líquida i la reducció dels lligams col·lectius així com una fragmentació de les causes socials a través de les noves construccions identitàries de les reivindicacions socials. Les associacions multicausa, per exemple, són cada vegada menys freqüents i les associacions específiques cada vegada més habituals i més visibles. El temps lliure s'ha tornat un bé molt escàs i això està afectant al món associatiu. 

En eixe rerefons antropológic o social és on s'inserix el nou associacionisme i la seua normativa aplicable. Per dir-ho d'una altra manera, les normes s'apliquen un context social concret i no en un món abstracte. Els esforços normatius de la última dècada han anat encaminats a intentar evitar que la forma jurídica d'associació fóra usada com a empresa. Per això durant anys s'han anat afegint accions i formes que puguen garantir quin és el nivell d'ingressos que cada associació i la seua tributació. 
Les associacions tenen un problema de finançament per dur endavant les seues finalitats i en eixe camí de recerca de noves fonts de finançament han aparegut la realització d'activitats econòmiques remunerades. Això ha despertat un debat sobre fins a quin punt i en quin moment una associació manté l'essència conceptual altruísta i voluntària i quan comença a ser un negoci.

La dicotòmia liberal generositat-egoisme rau a la base de tot el raonament que ha conduït a multiplicar els costos normatius de qualsevol associació. I qualsevol és qualsevol. De tal manera que una associació amb la seua simple existència ha de complir una sèrie de qüestions normatives que han acabat per configurar barreres d'entrada a un espai que no n'hauria de tindre. 

Si una associació vol fer qualsevol activitat no gratuïta ha de complir amb diversos requisits tributaris i comptables que pràcticament fan necessària la presència d'un professional d'eixos temes propi. Si afegim els deures de transparència i, molt especialment, els de gestió de dades alienes ens trobem davant una nova necessitat d'assessorament extern. No cal dir que això suposa una font de negoci per les assessories i que en gran mesura pot ser assumit per moltes de les associacions existents però no hem d'oblidar que l'essència associativa és fonamentalment ocupar els espais amb poca o nul·la rendibilitat econòmica. D'una part, quan parlem de segmentació específica sòn precisament les causes socials on ni el negoci ni l'estat arriben on apareixen les associacions i per tant configuren tot un sector que treballa a mig camí entre la comunitat i l'administració facilitant espais de convivència on l'estat de benestar encara no ha entrat. D'altra banda les associacions amb menors coneixements interns com ara les juvenils o d'immigrants o minories ètniques es poden trobar amb un problema de barreres d'entrada excessives per poder ajuntar-se i fer coses en comú. 

El punt d'inflexió està sent la nova Llei de Contractes Públics que exigeix una sèrie de requeriments i inclou una nova variable com és el possible frau a la Seguretat Social i ens obliga a repensar enormement l'activitat associativa: si el temps és cada vegada més escàs, podrem trobar persones que donen el seu temps de manera absolutament voluntària i altruïsta per dur endavant els objectius de l'associació? Podem recompensar d'alguna manera eixe esforç? Podem fer-ho per baix del preu de mercat? Podem compensar lucre cessant? La legislació ja permet compensar dietes i desplaçaments però les associacions poden aconseguir preus militants? I tot això com es relaciona amb la Seguretat Social. Moltes de les activitats associatives són efímeres i no configuren una relació laboral plena. De vegades són col·laboracions molt puntuals, de vegades són col·laboracions en projectes de duració mitjana i de vegades són col·laboracions més contínues. 

La qüestió seria repensar si tota aquesta teranyina normativa no pot agreujar la crisi de l'associacionisme valencià i aprofundir en una bretxa entre associacions grans i professionalitzades i associacions menudes i perdudes en un mar infinit de compliments legals. Caldria estudiar si és necessari crear un nou estatut jurídic per a les associacions i si és fins i tot necessari crear una nova figura jurídica amb menys costos de compliment normatiu. Tot això sense perdre de vista que efectivament moltes vegades l'associacionisme (especialment juvenil-iniciàtic) és, i pot ser, un excel·lent camp de proves de l'empreniment econòmic. Sempre cal considerar totes les variables però prestar especial atenció a aquelles variables amb més feblesa. Un bon exemple serien les associacions vinculades a determinades malalties que intenten ajudar les families. Complir requeriments comptables implica anar a una gestoria, complir requeriments de dades requerirà també una gestoria ja que les dades sobre la salut són dades considerades molt sensibles. Rebre subvencions pot implicar complir les normes de transparència. I tot això pot estar bé però també pot impedir el començament, el moment inicial on només hi ha la voluntat de fer alguna cosa en comú. Com hem dit el temps és un bé escàs i trobar persones amb temps per regalar, formació adequada i voluntat de fer-ho és cada vegada més complicat. 

A tall d'exemple, i sense voler aprofundir en el marc neoliberal, en el món empresarial hi ha diverses formes jurídiques amb diverses normatives aplicables i costos normatius estratificats de manera que una comunitat de bens no té les mateixes conseqüències normatives que una societat limitada. 


Cal un nou estatut jurídic per al món associatiu? Cal relaxar les normes en funció de la dimensió associativa? Com ho fem per afavorir la creació d'associacions en els espais més fràgils socialment? Un debat necessari. 







Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica