No tindre ni puta idea és la nova forma de fer televisió?

Igual has començat a llegir l'article enfadat pel titular. No és clickbait. T'assegure que el titular es correspon amb el contingut. 



Les dos figures millenialls més importants del panorama televisiu actual són David Broncano amb el seu programa La Resistencia i Miguel Maldonado (Late Motiv i NTMEP). Els dos han optar per un paradigma televisiu semblant: entrevistar sense tindre ni puta idea de a qui entrevistes ni del tema. En algun cas el no tindre ni idea d'un tema es pot convertir en bandera del programa (no saber de cine en el cas de Broncano) o no saber de res (en el cas de Maldonado).

Convé repassar com en la substitució que va fer Maldonado de Buenafuente en la setmana prèvia als Goya va intentar imitar el monòleg de Buenafuente però amb la nova perspectiva: acceptar que no es pot saber de tot i que d'algunes o moltes coses no es té ni punyetera idea. De fet es va parodiar a sí mateixa i va fer vore que no sabia res d'actualitat. Va construir el seu humor sobre la seua ignorància.

La mateixa sensació es produix en cada episodi de La Resistència de Broncano. Les errades, les ignoràncies i la intimitat del programa són exposades de manera obscena posant èmfasi en la imperfecció.

No és un tret comú aïllat. El format youtuber partix del paradigma de la imperfecció constant. L'edició fraccionada (per no saber el guió), les preses falses, l'edició pixelada de zoom... són moltes les característiques que ja farien pensar en un nou paradigma generacional de la narrativa televisiva. El nou paradigma seria: la perfecció no és real, la imperfecció sí.

El format youtuber admet moltes mancances tècniques sempre i quan el contingut siga autèntic-natural. Broncano ha optat per oferir-se com un ignorant que fa preguntes sense por a passar vergonya. És cert que en part és un paper perquè després demostra ser una persona molt inquieta i curiosa però no ho defuig la seua imperfecció, la seua capacitat per errar i la seua humanitat per tant. A canvi demana naturalitat en el consum. Maldonado decidix també situar-se en el paradigma de la imperfecció. A la primera que pot diu que és tartaja, la major part dels seus gags provenen de la capacitat per sobreviure a la ignorància d'alguns aspectes de la realitat.

Estem davant de la mort del paradigma del periodista omniscient que tot ho sap? És possible. Com a mínim estem davant de l'acceptació de la humanitat del periodisme en un món creixent en complexitat i especialització on és impossible saber de tot.

Fins ara la ficció periodística ens feia pensar que l'entrevistador era una persona que llegia tots els llibres de l'entrevistat, veia totes les seues pel·lícules i coneixia amb profunditat tota la seua vida. Una mentida suficientment gran com per ser desmentida.

És cert que ni Broncano, ni els youtubers ni Maldonado són periodistes. També és cert que fan infoentertainment. Però tancar els ulls davant el nou vector de la imperfecció seria no entendre per què una personatge fracassada i plena de defectes com Paquita Salas o Soy una pringada poden ser un referent generacional. Accepten la seua imperfecció, els seus defectes i la seua ombra com a punt de partida per establir una relació autèntica a l'espectador. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica