La tuiterització del comportament social

Fa temps vaig escriure un article que parlava de com Twitter havia transformat la comunicació especialment de caràcter ideològic obligant a adaptar el pensament a la seua forma d'expressió. Passat el temps crec que Twitter ha superat l'etapa de condicionament del pensament per condicionar també l'acció i el comportament socials. 


Les tecnologies condicionen sempre la manera d'expressar-se a l'esser humà. La impremta va desplaçar la memòria humana i va democratitzar el pensament compartit i la saviesa humana. La rádio va multiplicar la velocitat de transmissió del pensament i va crear la sensació d'immediatesa. El cinema va concentrar l'atenció en la transmissió d'emocions. En definitiva, el mitjà condiciona molt el missatge. Això ho teníem localitzat però potser hi ha una part molt més invisible a hores d'ara: com el mitjà està condicionant el comportament social. Este article intenta fer reflexionar sobre si la tecnologia ens està condicionant massa el comportament polític i si la tecnologia ajuda o perjudica la convivència.

Les xarxes socials són empreses de recaptació de dades de consum i emocionals. De moment, tenen poc o gens d'interés directe i explícit en les dades polítiques. Assumptes com Cambridge Analitica són -encara- usos subsidiaris i no directes de les xarxes socials. A pesar d'això gran part de la lluita pel domini del pensament col·lectiu es produix a les xarxes socials i molt especialment a Twitter. Domnar Twitter sembla una obsessió de gran part dels lobbies polítics perquè Twitter està dissenyat per ser fàcilment mesurable i gestionable. No és el cas de Facebook o Instagram perquè no són -per definició- completament oberts. Per tant, considerem Twitter un dels grans referents en la creació dels nous paradigmes de comportament social derivats de la tecnologia.

D'alguna manera el que està passant en les generacions que han arribat a l'edat adulta directament amb xarxes socials és que estan traslladant mecanismes tecnològics a la realitat física. És un procés de virtualització de la realitat presencial. De fet, la mediatització de la realitat presencial ja era un procés madur i en marxa. La televisió ja va fer-nos actuar d'una manera frívola davant la realitat mediàtica però no hem arribat a pensar que podem apagar les coses que no ens agraden o que podem canviar de canal quan una cosa no ens va bé en la faena. Possiblement sí en les relacions sentimentals s'ha instal·lat una mena de zapping però en el cas de la tuiterització del comportament social ens podem situar en un paradigma de regles perverses i cercle viciós.

Mirem un poc quines són els comportaments que Twitter està exportant a la realitat presencial:


  • Block. El bloqueig és una ferramenta que et permet deixar de comunicar-te amb algú altre i que eixe perfil no es puga comuniar amb tu. El bloqueig social s'ha estés al comportament polític en sentit ampli (no sols els dels partits) amb la creació d'una cambra de ressó constant. Amb la ferramenta de bloqueig social podem deixar de relacionar-nos amb allò que ens genera perturbació ideològica. Un bon exemple d'esta nova praxi és el prestigi del "no diàleg" que s'està produint entre els dos blocs ideològics del nou pluripartidisme espanyol. Un altre exemple és el cas del procés català on no parlar sembla una de les posicions més hegemòniques. Però tenim alguns exemples més súbtils. Esta setmana una youtuber valenciana ha sigut insultada fins a límits extraordinaris per parlar amb un altre youtuber que qüestiona els dogmes del feminisme hegemónic actual. L'exigència era no parlar perquè parlar suposa legitimar la posició dels altres. Un altre exemple seria la xica que deia que mai podria estar amb una persona que menjara carn. En este cas la possibilitat de bloqueig s'exercix per no abandonar la puresa de la teua posició. El bloqueig de Twitter ha saltat la pantalla. 
  • Retuit. El retuit és probablement la major font de problemes ideològics que ha ideat Twitter. El retuit agafa l'impuls del gregarisme per guanyar diners. Usa la necessitat humana de pertinença al grup i acceptació grupal per distribuir consignes -contrastades o no- entre la resta del grup d'adscripció. El retuit és immediat i molt emocional. El retuit és la repetició acrítica i no contrastada de veritats parcials. El retuit és el gran dinamitzador del intragrup que reforça les teories internes i rebutja les externes. Els grups actuals treballen molt més amb consignes que amb opinions crítiques. El retuit ha aconseguit desplaçar el tuit en fortalesa intel·lectual i domini de l'intragrup. Les persones usen el retuit de pensament en el seu comportament social replicant allò que creuen que enforteix la seua posició. 
  • Denunciar. El procés de denúncia de Twitter ha saltat de la pantalla. La denúncia està basada en un missatge o perfil denunciat, un perfil denunciant i una entitat superior que pren decisions. Si anem per parts vorem la perversió del sistema. El perfil denunciant no ha de demostrar res, només posa en coneixement un missatge (recentment s'estan aprovant protocols de violència de gènere en centres educatius basats en la denúnica anònima). La idea denunciada no ha de ser constitutiva de delicte, és a dir, pot ser una simple opinió no compartida. L'ens superior és qui decideix la suspensió del compte o del tuit en base a criteris de "correcció política" o pacificació de l'entorn. No és tan important la discussió del contingut i els perímetres de la llibertat d'expressió (que ho és i molt) com fixar-nos en l'esquema de funcionament perquè ha saltat de la pantalla a la realitat física. Els "escratxos" o linxaments busquen quasi sempre la intervenció d'un ens superior que siga qui inflingeix el mal a la persona linxada. Són molts els casos en què es busca que es puga despedir a una persona per una opinió. Casos recents d'ideologia creuada són: Dani Mateo amb la bandera acomiadat per l'empresa amb la qual feia publicitat o Rober Bodegas per fer acudits de gitanos. Denunciar davant un ens superior i protector quan una cosa t'ofén és la gran aportació de Twitter al present i la convivència. 
  • Follow, unfollow i mostrar amb menys freqüència. Els comportaments ideològics del present venen molt condicionats pel seguiment i l'adscripció absoluta. Follow i unfollow són els dos extrems del seguiment. Follow indica acceptació i unfollow implica rebuig/decepció. Juntament amb el bloqueig configuren els mecanismes del bressol d'opinions on podem dormir de manera segura i protegida. Este espai "segur" és l'espai que reivindica el feminisme amb "espais violeta" o "assemblees no mixtes" però també és l'espai que la correcció política demana en les universitats americanes (de moment) i que no tardarà a arribar a Espanya. La creació d'un espai de comoditat ideològica intragrupal condiciona enormement que els conflictes passen a ser entre grups cómodes sense cap interacció comuna. I no sols això sinó que totes les dinàmiques socials estiguen basades en el principi de comoditat i no en el d'incomoditat. Hem de recordar que el fanatisme i el dogma són entorns còmodes mentre la interpelació, la interacció, el contrast i la visió crítica són tremendament incòmodes i indivividuals. 
  • Like. El like és tan una unitat de mesura de la jerarquia social com un comportament d'admiració. Però l'edat dels likes és fruit d'un grau d'exposició pública superior a qualsevol altra època humana. Les persones ens estem oferint constantment en un exercici d'exhibicionisme més o menys íntim, més o menys físic i més o menys ideològic. L'exhibició o exposició pública de facetes que abans pertanyien a un àmbit absolutament privat és moneda de canvi en el present. Busquem likes i ens agraden els likes i mostrem parts de la nostra vida perquè això siga possible. En canvi una part del moviment feminista demana una revisió de la mirada aliena en termes d'ofensa. De manera que en l'època més exhibicionista de la història el voyeur és examinat en consciència. La mirada libidinosa és considerada ofensiva per bona part del neofeminisme mentre milions de dones mostren el seu físic en Instagram, Twitter o Facebook. La mirada libidinosa virtual és prestigiada mentre la mirada libidinosa presencial és ofensiva. 

La tecnologia no és neutra en res. La tecnologia condiciona molt la nostra manera de pensar i també la nostra manera d'actuar. ¿És possible que arribem a convertir el món en un gran Twitter? Podem bloquejar allò que no ens agrada, podem fer unfollow quan una idea ens decepciona? Podem denunciar allò que ens ofen? Qui serà l'ens superior que ens protegirà d'allò que ens ofén? Qui sobreviurà a la consigna del retuit si vol canviar les coses? La tecnologia ens està fent més conservadors i més dogmàtics? Pensem-ho. 









Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats