Els valencians en realitat no existim (Una reflexió sobre la marca creativa valenciana)

Dimarts vaig tindre l'oportunitat d'assistir a una tertúlia amb el títol "Valencia Marca". No era sobre el Marca de València sinó sobre la marca creativa publicitària de València. Millor dit, sobre la seua existència o inexistència. 



La conversa anava pel camí del bon moment que viu la creativitat publicitària al País Valencià i sobre si això és una etapa o l'inici d'una trajectòria més positiva . Tanmateix de sobte algú va preguntar si la creativitat valenciana tenia fama fora d'ací.

Com? Què? Què ha passat? Els valencians tenim alguna cosa en comú? Som creatius? Vols dir que fem coses paregudes? Els de fora ho saben? Tenim alguna cosa de peculiar? La resposta general va ser no. No tenim una identitat de marca en creativitat publicitària però en el procés de resposta vam acabar on sempre acabem: en què consistix ser valencià?

Des del punt de vista polític crec que Baydal  (Vicent) últimament i fer un copia-pega del Pujol dels 90 podrien deixar la cosa encarrilada. Per a ser valencià es poden dir moltes coses objectives (lingüístiques, territorials, gastronòmiques, ambientals, musicals, conductuals...) però el requisit fonamental és subjetiu: saber i voler ser valencià. Si vols i saps que ho eres ja ho eres ("ets" per als ultraortogràfics).

Però la cosa quedava penjant com un repte. Voleu dir que els valencians fem les coses des d'un punt de vista creatiu sense cap diferència? Voleu dir que no tenim identitat creativa? Que no tenim marca?

Anem per parts.

Fa un temps vaig escriure l'article "Valencia could be the next Sillicon Valley" (Està en valencià. No vos preocupeu) El vaig escriure perquè una de les característiques valencianes es la bipolaritat chovinisme-autoodi. Les dos tenen en comú tindre una realitat davant invisible: la de les oportunitats. Chovinisme i autoodi es concentren en les debilitats i les fortaleses però obliden les oportunitats. Les oportunitats són aquelles coses que no sabem que fem bé.

Crec que val la pena reflexionar sobre els marcs subjacents de la creativitat valenciana per intentar aprofundir en una certa identitat. Per a qualsevol visitant és evident que esta és una terra creativa. La meïtat de les llicències musicals d'Espanya són valencianes i som dels pocs que més enllà de fartar fan coses creatives per després cremar-les. La qüestió és si això va més enllà de la superfícies i del folclorisme. Mirem-ho. Intentaré usar exemples concrets i que formen part de l'imaginari col·lectiu sense restringir-me a la indústria publicitària.


  • El caràcter efímer podria ser un tret diferencial. La creativitat efímera o no constant. La urgència. L'ansietat creativa. L'ocurrència disruptiva però no constant. La dispersió per tant. Tot això podria ser un tret identificador de la identitat creativa valenciana. Potser per això tenim grans artistes d'art urbà que han assumit que el seu art és efímer sense massa dificultats. També cal dir que som dels pocs pobles que fa art efímer amb el so (mascletaes) i castells de focs d'artifici fins al punt d'iniciar els més joves en edats molt tempranes en l'ús de la sonoritat efímera. En congruència amb esta hipòtesi seríem millors en aquelles disciplines creatives de caràcter efímer i no permanent o constant. I la dispersió (vs la cohesió) seria una altra pista a seguir. 
  • Multisensorial. El vincle creatiu amb els diferents sentits és més acusat en la creativitat valenciana. Vincle amb l'olfacte (de la pòlvora o del menjar), vincle amb el sabor i vincle amb l'oït (sonoritat). Per tant, la creativitat valenciana podria ser més multisensorial que altres. Pot ser que entenguem més la comunicació com un acte global multisensorial que no tan estrictament visual com ho fan altres pobles. L'equilibri de l'home amb el seu espai i l'equilibri de la relació temporal amb l'existència serien també mostres d'un tipus de creativitat més vinculada amb una relació holística amb el món que no amb la interacció exclusivament humana. Per exemple, la presència de la música en moltes situacions socials col·lectives, per exemple, la relació amb la naturalesa (mar i muntanya) de festivitats, la relació amb la trama urbana de falles, gaiates i fogueres. La relació amb els animals (per a mal i per a bé). La relació amb la gastronomia és pròpia de tota Espany i tot l'arc mediterrani però al País Valencià és especialment acusada com també ho és al País Basc, Rioja, Galicia o Navarra. 
  • Interacció social. La creativitat valenciana podria estar més vinculada amb la sociabilitat que no altres creativitats com les de l'Europa del Nord. La cultura de carrer vincula la creativitat molt més amb l'exterior que no amb l'interior i molt més amb activitats extrovertides que introvertides. Exemple, des del punt de vista gastronòmic assumim l'el·laboració de la paella com un procés social de col·laboració, participació i opinió. I a més encara mantenim vigent l'el·laboració exterior prestigiant l'ús de materials exteriors com la llenya. L'obra col·lectiva, l'equip, la col·laboració davant altres fenomens territorials més individuals també podria ser un camí per descobrir. 
  • Ritme narratiu alt. La creativitat valenciana podria tindre un ritme narratiu més alt en necessitar d'una estimulació superior sensorial per obtindre quota d'atenció i concentració superior per competir amb els estímuls exteriors que són més alts que els interiors. És el cas del programa Assumptes Interns, un dels més creatius de l'actual televisió valenciana que on Pere Aznar imposa un ritme narratiu i verbal molt alt. No parar de xarrar -la xarrera- pot ser també una idea a completar. 
  • Trivialització. El meninfotisme és un aspecte molt desprestigiat de la identitat valenciana. No vaig a combatre el concepte ampli però sí que faria un matís. El meninfotisme inclou una certa habilitat per desdramatitzar. En una època com l'actual on l'ansietat per dramtaització de qualsevol cosa l'habilitat per trivialitzar i riure pot ajudar a la supervivència creativa. En eixe sentit la creativitat valenciana pot tindre un valor afegit. La desdramatització és l'esglaó previ de l'humor i la petjada emocional positiva. La creativitat valenciana preferix l'èpica positiva que la negativa. 
  • Adaptabilitat. També una de les crítiques relacionades amb l'autoodi valencià és un cert complex d'inferioritat que fa que el valencià, per exemple, canvie de llengua immediatament per facilitar la comunicació. Moltes vegades el valencià usa la llengua com un vehicle de complicitat, intimitat i confiança amb l'interlocutor. Si una persona valencianoparlant et parla en valencià es podria dir que no solament et coneix sinó que t'aprecia. Valoracions i intuïcions a banda, la idiosincràsia valenciana és aconflictual i adaptativa. Torne a insistir que qualsevol valor té dos línies antagòniques. Per una banda pot ser "meninfot" i per una altra pot ser una persona "easy going" o adaptable a la situació i a l'equip. En treballs creatius la capacitat per no generar jocs de suma zero pot ser un valor afegit. 
  • Caricaturesca i deformadora de la realitat. La creativitat valenciana mira la realitat de manera augmentada en els seus perímetres creatius. Contempla els extrems i les deformitats socials i sap traduir-les. Per tant, és capaç de fer sàtira, de portar a l'extrem les situacions fins convertir-les en absurdes. Exemples històrics: sainets, exemples actuals: planter de monologuistes i youtubers d'humor. I evidentment mai cal oblidar a Garcia Berlanga. 
  • La capacitat introspectiva. La creativitat valenciana és capaç de fer exercicis d'introspecció importants respecte a la seua pròpia existència col·lectiva, en canvi és poc introspectiva des del punt de vista individual. Accepta fàcilment la sàtira interna però no l'externa. La capacitat de falles, gaiates, carnestoltes i fogueres per autoanlitzar la realitat pròxima podria ser també una línia d'investigació de com la creativitat valenciana es capaç d'una autoobservació profunda i constant. 
  • Innovació. La creativitat valenciana és capaç de ser pionera perquè els perímetres creatius i els dogmes son més laxos. El cas més paradigmátic és el de les discoteces de la Ruta que van començar a ser referents i pioners en el marqueting de la festa amb logos, enganxines de cotxe, clauers, cartells, flyers. Tot això es va far a València quan ningú ho feia a la resta d'Espanya perquè es permitia una certa relaxació disruptiva en la festa nocturna que després va caure en la trampa de la massificació. Però les perfomance de les discoteques valencianes van ser pioneres i innovadores a nivell europeu. La disrupció de perímetres creatius pot ser una hipòtesi vàlida d'estudi. 
  • La llum i les escales cromàtiques. Una altra hipòtesi de treball seria l'afectació de la llum a les escales cromàtiques creatives valencianes. Anant més enllà de Sorolla i les festes el cas dels artistes urbans Deith i Julieta són casos d'escales cromàtiques diferents però amb un element comú: l'enèrgia o la potència. Són escales cromàtiques fortes i contrastades. El cas d'Escif seria diferent i la hipòtesi no seria tan viable. 

Evidentment sempre cap la referència a la individualitat i la negació de la colectivització. Ni tots els valencians som iguals ni tots els creatius són iguals. Ara bé, convé no negar l'existència de trets comuns. Si ens resulta fàcil distingir entre la creativitat anglosaxona (industrial, simplificadora i épica) davant la creativitat europea (artesanal, complexa i minimalista) o l'argentina (lírica, irònica i resilient) també hem de pensar que és possible tindre vincles comuns en la creativitat valenciana. Tindre alguns trets comuns no significa diluir-se en una massa sinó assumir la nostra relació amb l'ambient del territori i l'època en què vivim. 
No tinc la certesa de que cap de les hipòtesi es puga convertir en una teoria sobre la identitat valenciana però em va semblar que dir que els valencians no tenim res diferencial ni res en comú era un suicidi del propi marqueting. Si no tenim marca i no ens identifica res tenim un problema. I l'hauríem de solucionar. Esta ha sigut la meua proposta. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats