20 anys sense Carles

Ja fa vint anys. El temps se'ns escapa de les mans com cantaves. Dissabte cantaré el que tu cantaves. No ho faré tan bé però ho faré. Això és el que vaig aprendre amb la teua mort. M'atreviré a fer les coses encara que no les faça del tot bé. Dissabte portaré els poemes i promeses que un dia ens vam fer. Dissabte posaré la teua veu a València. Dissabte tancaré un cicle que vaig començar amb la teua mort. Encara no sé qué contaré. Encara no sé davant de qui. Potser estem a soles tu i jo. Potser estem els tres Carles: el Carles de va vint anys, el Carles d'ara i el teu record.



Enguany és l'última carta que t'escric. La Perestroika ha finalitzat. Ja no et tornaré a parlar en públic. Ja sóc la persona que volia ser quan amb la teua mort em vas avisar. El nostre cap és complicat. Pobre ment atormentada. Bevent l'enteniment. Inundant el torrent d'un cap amb massa racons. Et va esclatar el cor.

Faig un concert. Només ho faig per tu. Vaig prometre que algun dia ho faria. Encara no sé tocar la guitarra però puc cantar. No arribe a les teues tonalitats altes però puc cantar les teues lletres. Les cançons no sonaran igual però sonaran. La vida ja no és igual. Ens miraran com un disc que trobes en un caixó dels pares. No som vells però som antics. Sau tornarà a sonar a València.

Amb la teua mort vaig començar a ser jo mateix. Em vaig atrevir a atrevir-me. Em vas ensenyar la teua llengua i em vas ensenyar com de digna podia ser. Vaig aprendre que la tendresa i la fermesa poden ser una mateixa cosa.

Tantes vegades com vaig dir "aniré a la pròxima" fins que un dia no hi va haver pròxima. El futur és un invent. El futur ens l'hem d'inventar. M'he equivocat tantes vegades que estic més orgullós de les meues errades que dels encerts. Perquè em vaig atrevir. Em vaig atrevir a deixar de mirar com passava la vida per davant.

Dissabte cantarem els dos que això és pot salvar, que no hem nascut per ser militars, cantarem a una Perestroika inacabada, cantarem nous poemes i velles promeses, cantarem sense estil, cantarem que ningú ens podrá moure d'aquí, cantarem que qualsevol amor és un amor a fons perdut, cantarem que fa molt temps que no sabem res de tu, cantarem que no volíem fer-nos grans, que continuem bojos per tu i que tot això de dissabte només ho faig per tu.

Fins sempre Carles. Et trobaré a faltar. Però ja sóc qui volia ser.
Gràcies per avisar que la vida va molt apressa i s'escapa de les mans.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica