Per què l'adjectivació no funcionarà amb Vox?

Hi ha un debat obert ara mateix respecte a quin es el tractament informatiu que se li ha de donar a Vox. Em sembla curiós que el debat sorgixca amb Vox i no amb altres partits anteriors que alberguen ideologies autoritàries tambe, però bé, són coses del món mediàtic. 
El tractament mediàtic que es va donar a Trump als Estats Units o al Brexit ens hauria de donar alguna pista. Trump va ser menyspreat i insultat per la major part del complex mediàtic americà. I no va funcionar. A Espanya eixa estratègia tampoc funcionarà amb Vox. Per què? Bàsicament perquè eixa estratègia està basada en la imposició d'un estigma i funciona quan l'estigma és eficient en condicions de trama social. Ultradreta, feixisme, masclisme, nacionalisme, populisme, violent, radical, extremista són etiquetes d'estitgmatitzacio que de vegades funcionen i de vegades no. La major part de les vegades funcionen de manera externa i interna al grup, és a dir, quan el grup es observat des de l'estigma i el propi grup assumeix l'estigma i el relaciona amb el rol. Posem exemples. Espanya 2000 és un grupuscle violent, radical, fanàtic que el 9 d'Octubre va intentar influir ideològicament en la societat valenciana. Es va situar al mig del debat però no va aconseguir pràcticament ressò perquè el exogrup el considera violent, extremista i fanàtic i el intragrup també considera eixe rol com una manera de sentir-se especials. Un elitisme joiós de pertinença. Un exemple contrari. Per molt que els mitjans de Madrid intenten situar el procés català en l'estigma violent no ho aconsegueixen. Per què? Perquè els independentistes no es veuen a si mateixa com a persones violentes i per tant no assumeixen el rol en cap cas. Evidentment els fets objectius són determinants per a l'estigma però en el món de la posveritat l'element subjectiu d'autopercepció i la dissonància cognitiva són també molt rellevants. Això que la gent progressista és tan capaç d'entendre respecte als seus companys sembla que no són capaços d'entendre-ho amb Vox. Posaré el meu propi exemple a risc de ser ubicat en l'espai voxista. I bàsicament ho faré perquè me la bufen ja diversos estigmes. Supose que es una cosa derivada de l'edat i de l'hiperracionalisme. Fa temps que vinc opinant sobre la correcció política que a Espanya ha entrat de manera majoritària a través del feminisme pop mediàtic. Supose que hi ha molts companys habituals d'espais ideològics i especialment companyes que pensen que m'he tornat de dretes i masclista. Me la trufa. No tinc cap dissonància cognitiva. He llegit i autoanalitzat suficientment -com a bon introvertit- per conèixer quins són els meus marcs psicològics conservadors i progressistes i sé que sóc i on estic. Per molt que em diguen masclista sé que no ho sóc i per tant interprete la qualificació com un gest de fanatisme de la persona qualificadora. I això reforça la meua idea i la meua creença en lloc de minvar-la. Els qualificatius no em fan dubtar. Em fan dubtar les contraposicions d'idees. I especialment em fa dubtar la realitat i com afrontar-la. Si algú vol fer que la gent entenga què es Vox hauran de posar-los davant de la realitat i vore com reaccionen. Cent mil vegades que diguem que són fatxes no funcionaran perquè ells ja gasten eixe argument en els seus mítings. De la mateixa manera que el globus populista de Podemos es va desunflar amb l'enfrontament de la realitat també passarà amb Vox. Etiquetar només és una manera d'organitzar el caos. Funciona quan algú reconeix l'etiqueta. Vox ja ha fugit deliberadament de les etiquetes amb el nom. I les seues praxi ja tenen èxit a molts països perquè són intervencionistes morals de dreta i intervencionistes econòmics d'esquerra. Només això explica el pacte italià. Etiquetar no és vèncer.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica