Son la paritat i les quotes de gènere el millor mètode per aconseguir igualtat?

Un dels dogmeś més populistes del feminisme hegemònic és el concepte de paritat que va quasi sempre unit al de quotes de gènere. Dic populista perquè són conceptes aparentment desitjables que compten amb un silogisme bàsic darrere: si un segment de població representa la mitat té dret a la mitat de tot. Amb eixa simplicitat és un concepte fàcilment assimilable per qualsevol. Però, com sempre, el parany està en els detalls. Anem per parts: 



  • El concepte de paritat i les quotes si el gastem com a un criteri d'igualtat ha de ser un criteri universal i vàlid per a totes les situacions. Així per tant, també ha de servir per al treball físic i exterior que majoritàriament és realitzat pels homes. Per tant, si es vol la mitat dels membres al Tribunal Suprem i a un Consell d'Administració també s'ha de voler una adequada representació de gènere en els treballs en alçada, en els treballs d'asfaltat de carreteres, en els treball de la construcció o en els treballs submarins o soterrranis. La següent pregunta seria com afectaria això a la productivitat i si algú acceptaria eixe increment de costos per dificultat de moviment de materials o dificultat per trobar candidates al treball. El mateix passaria amb la cura de persones dependents.  
  • El concepte de paritat i les quotes és un concepte que bandeja les qüestions biològiques i psicòlogiques i passa el focus exclusivament en la construcció cultural. Per tant, li resulta irrellevant al feminisme hegemònic totes les evidències científiques que demostren que els homes i les dones tenen capacitats, competències, interesos i gustos diferents. Per tant, és molt possible que voluntàriament i de manera majoritària un gènere vulga no estar representat paritàriament en un sector concret. De fet, les investigacions demostren que a major règim de benestar les persones trien les seues professions en funció d'allò que més els satisfà i en eixa decisió pesen molt els criteris psicobiològics com ara l'orientació a les persones i les paraules o els objectes i els números. 
  • El concepte de paritat i les quotes és un concepte esbiaxat i segmentat de manera ideològica per part del feminisme hegemònic que parcela  la igualtat a només un tipus d'igualtat. Si la paritat i les quotes són un sistema vàlid per a la representació del conjunt de la societat hauria de ser un sistema vàlid (com a hipòtesi de treball) per a la representació de la realitat en la seua globalitat. Així, i si agafem els criteris que la Constitució fixa per a definir la igualtat davant la llei s'hauria de garantir la presència a una representació adequada de totes les persones per edats, per gènere, per religió, per orientació sexual, per raça i com que la Constitució parla "de qualsevol circumstància personal o social" jo puc afegir la introversió (factor de personalitat genètic que genera desigualtat) i també afegiria capacitat intel·lectual i diversitat intel·lectual. Crec que no necessite remarcar les dificultats matemàtiques per trobar una adequada representació de tots els principis d'igualtat identitaris en unes llistes electorals per exemple. Com a anècdota només dir que si una persona és negra, lesbiana, jove i introvertida pràcticament tindria assegurada l'elecció. 
  • El concepte de paritat i de quotes és un concepte no associat a la igualtat d'oportunitats sinó a la igualtat de resultats. De nou ens trobem amb un concepte aparentment amable i gratificant: la igualtat de resultats. Els problemes comencen quan eres escèptic i comences a fer-te preguntes. Qui definirà què és la igualtat de resultats? Com sabrem que hem arribat a eixe resultat ideal? En què consisteix això de que tots som iguals? Si els homes i les dones som iguals significa això que hem aconseguit la igualtat en termes absoluts? Les quotes creen dos circuits d'ascens social? Quantes restriccions de llibertat són necessàries per arribar a la igualtat definida com a ideal? Volem realment ser tots idèntics (iguals en resultats)?
  • El concepte de paritat i quotes de gènere és un concepte de discriminació positiva. La discriminació positiva no deixa de ser discriminació de la mateixa manera que el creixement negatiu és un decreixment. Qualsevol mesura de discriminació legal (positiva) ha de ser per definició temporal, proporcional i finalista. En la proposta de Llei Electoral Valenciana un dels temes era les llistes paritàries. Les llistes paritàries són el concepte més fàcil de "comprar". Si els representants polítics han de representar a tota la població han de representar també a les dones. Llegit així és lògic. Tothom ho firma. La qüestió és si una llei electoral és el sistema adequat per prendre mesures temporals. La temporalitat ha de ser un fet inqüestionable en qualsevol mesura de discriminació perquè la situació ideal és poder triar a les persones per la seua capacitat i que el seu gènere siga irrellevant. Les quotes, en realitat, posen el gènere i la seua diferenciació en el centre del focus i creen dos circuits separats i segregats de canalització social. També la mesura ha de ser proporcional, és a dir, la discrminació positiva per a crear empreses no pot negar subvencions als homes i crear-les només per a les dones (una cosa que fa la Llei de Violència de gènere per a les víctimes masculines quan nega que la violència de gènere puga tindre víctimes masculines ni tan sols en les relacions homesexuals). En canvi podria donar més quantitat de subvenció a les dones que als homes durant un espai de temps per intentar incentivar la presència de dones entre els autònoms que ara està en un 75/25. Per últim, qualsevol mesura de discriminació positiva ha de ser finalista, és a dir, ha de quantificar i definir clarament en quin moment s'acabarà; un detall que obvien la major part dels mecanismes legals que les emparen.
  • El mètode de càlcul. Els mètodes de càlcul són una altra qüestió científica que el feminisme hegemònic, neomarxista, radical o populista o neofeminista o com li vulgues dir, bandeja sistemàticament. Les matemàtiques quan se simplifiquen poden fer trampa. Parlem de mètodes de càlcul de bretxa salarial (no hi ha cap manera matemàtica de comparar mateixes funcions i salaris). Però d'això millor un altre dia. Hui ens centrarem en les quotes de representacio identitària. Suposem que un partit polític l'afiliació és d'un 75% homes i un 25% homes (cas real). I suposem que establim el criteri de representació permanent en tots els òrgans i llistes de la paritat. El primer resultat és que tindràs dificultats per trobar dones per a tot. Si les trobes les sobrecàrregaràs de faena. En tercer lloc deixes un fum d'homes infrarepresentats i finalment el gènere femení està sobrerepresentat en eixe partit polític. He dit partit polític però podria haver dit empresa o professió. La paritat partix d'un criteri general poblacional però quan baixes sector per sector la cosa canvia.
  • La velocitat de progrés. Les quotes de gènere són una sistema up-down en lloc del clàssic mètode del feminisme liberal bottom-up. Què vol dir això? Que en moltes ocasions el feminisme hegemònic és el sistema que han trobat les èlits femenines i feministes per accedir a espais de poder però no representen les preocupacions del conjunt del segment poblacional femení. Probablement ahí rau la idea que fa que només un 10% de les dones es definixen com a femnistes i en canvi el feminisme de les èlits vaja per un altre camí. En ser un mecanisme up-down el que fa és trencar el sostre de vidre per la via de l'assalt legal, és a dir, per la via normativa. La via normativa és un recurs habitual del feminisme hegemònic per definir l'estat ideal de coses segons el seu criteri que construix una realitat dissenyada moltes vegades sense tindre en compte trets humans bàsics com ara la violència o la competició (no masculins sinó humans). En usar el sistema impositiu normatiu el temps de digestió s'acurta tant que xoca amb resistències de tot tipus. El tempo ideològic pot ser accelerat però no elminat.
  • La victimització i la definició de rol. L'experiment de Stanford demostra que el rol assumit determina el comportament i el pensament. Efectivament si et diuen que ets un presoner acabes per comportar-te com un presoner i i si et diuen que ets un policia acabes per comportar-te com un policia. La teoria del rol funciona especialment en col·lectiu per pura essència gregària. Si assumim com a criteri general que les dones han de ser protegides per l'estat les estem situant en un rol de víctima permanent que representa exactament el contrari del que significa la llibertat i l'empoderament. Les quotes situen les dones en un àmbit de protecció permanent perquè -en principi i com a hipòtesi- sense les quotes no serien capaces d'accedir als espais vetats. Si les definim com a víctimes es comportaran com a víctimes amb tot el procés mental d'infantilització que això genera com ara: necessita de protecció, irresponsabilitat de decisió, sensació d'inferioritat. 

En definitiva, les quotes i la paritat són conceptes aparentment bonics però quan  baixem als detalls la cosa canvia i no sembla el millor mètode per aconseguir una major cohesió social i movilitat social meritocràtica (feminisme liberal) que és la base de la igualtat d'oportunitats davant l'identitarisme d'individus idèntics unigènere de la igualtat de resulats de base marxista. 
En tot cas, molta a sort a tots perquè este debat -el debat del correcionisme polític i l'esquerra identitària- ens va a tindre engabiats per molt de temps. Mentres tant, el canvi climàtic va fent el seu camí sense massa problemes.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats