El nom de la llengua

Ahir el Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana va invalidar un article del decret del govern valencià que intentava primar l'ús del valencià. Ho fa fent servir diversos arguments jurídics i una interpretació certament i extremadament rígida però possible i real per no deixar clares algunes coses com ara el nom de la llengua. 



El tribunal considera -entre altres coses- que com el valencià no és oficial a Catalunya o les Illes les comunicacions oficials no es poden fer en valencià. Ho fa després de fer tot un circumloqui de reconeixement de compartir una mateixa comunitat lingüística com va deixar clar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I ho fa perquè la qüestió del nom no està ben resolta.

El tema segurament avorrix però tots els temes no poden ser divertits de resoldre. Tampoc veig un tribunal estatal dient-li al govern espanyol que no pot enviar les comunicacions en castellà perquè l'idioma oficial a Colòmbia siga l'espanyol. Però tots sabem que això seria mig veritat i una certa dimissió de responsabilitats.

Perteneixem a una mateixa comunitat lingüística. Durant tres segles el nom comú de la llengua va ser "llemosí". I segurament ara trobarem centenars de lingüístes que diguen que eixe no és el nom adequat però tres segles no deixen de ser mai tres-cents anys. Llemosí o no la qüestió és que l'ús del gentilici català per representar tota la comunitat lingüística és un fet relativament recent. És obvi que no li podem demanar als parlants del segle XVI que resolguen la qüestió. La qüestió és que els valencians tenim una llarga-llargúisima trajectòria d'afecció i ús del nom "valencià" per dir-li a la llengua que parlem. També és evidentíssim i innegable que els catalans la tenen pel seu nom.

També sabem que el substituir el nom valencià pel nom català no generarà una altra cosa que rebuig en l'ús de la llengua i el seu aprenentatge. Sí, la sociolingüística també compta.

Fa anys -en concret 14- que el portal valencianisme.com va llançar un manifest per deixar resolta la qüestió jurídica (perquè la qüestió social està perfectament resolta: els valencians parlem valencià). La solució passava per dir-li valencià-català en termes jurídics de la mateixa manera que existix el serbocroat o croataserbi.

Quan el valencianisme tenia veu pròpia i un concepte nítid de sí mateixa (abans de la creació de Compromís) estos temes es treballaven amb valentia i creativitat. El valencianisme de consens suposava un gran esforç d'empatia que cap dels valencianismes anteriors havia afrontat. Eixe esforç es va deixar de fer per dedicar la força a la creació de la proposta política de Compromís. No seré jo qui diga que el resultat ha sigu un fracàs. En cap cas ho pense. Però sí que es veritat que l'èxit polític i institucional de Compromís ha derivat l'esforç conceptual de l'ontologia del valencianisme cap a altres espais. Són una espècie de vacances del valencianisme de consens que han deixat massa coses en l'aire. Potser ara siga el pitjor moment per arreglar-ho però no triem els moments. L'ha triat el TSJCV. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats