Manual de defensa del presumpte delinqüent polític estàndard

La societat polaritzada permet visibilitzar com les respostes grupals són semblants independentment de la posició en l'escala de polarització. Hi ha algun tipus de semblança en tots els grups ideològics respecte a la protecció del grup i del company de grup. Això probablement passa perquè els grups funcionen amb dinàmiques més emocionals que racionals. En canvi els individus funcionen en dinàmiques que poden ser més racionals que emocionals (sent optimistes). 


Ahir va haver una operació contra la corrupció a València on es va detindre una sèrie de persones que pertanyien a partits de caràcter progressista. La reacció política dels partits ha sigut taxant: destitució immediata. Però va haver unes hores on les "bases" es podien manifestar obertament en xarxes socials i oferir les pautes de defensa d'un presumpte corrupte que ha sigut detingut. Si fem la combinació dels dos espais ideològic noten semblances i diferències. Hi ha semblances i diferències de caràcter viciós que no contempla este post com ara els tots són iguals o jo també ho faria. Parlem ací de les semblances més benintencionades. Aquelles que es fan des de la convicció d'estar dient un argument vàlid per a qualsevol persona i vàlid en el debat públic -fins i tot- políticament correcte.

Este seria el manual del pressumpte corrupte estàndar:

  • És una conspiració. La defensa del grup o del companya amb esquemes d'alteritat és una constant. La creació d'un enemic extern sempre cohesiona el grup. La conspiració pot ser política, policial, etc... La qüestió és que hi ha algú fora que vol acabar amb el nostre grup d'adscripció. Per exemple, la conspiració politica o un dispositiu "massa gran". 
  • Son quatre trages. La minusvaloració del fet delictiu també és un altre argument clàssic de defensa del grup. Pot adoptar la forma de "no és corrupció.. és una altra cosa" o "no és corrupció són irregularitats administratives" o el famós "són quatre trages". La qüestió es viralitzar la idea de que és un pecat venial i no mortal. Que és una cosa menuda i tan insignificant com es puga fer. De fet, este argument té una derivada no absoluta sinó relativa que és comparar els fets delictius i decidir quin fet delictiu és més pròxim a tu o més tolerable. Així sorgixen els arguments com "els altres robaven per a omplir-se les butxaques però estos ho fan per triar als millors per poder dur una institució endavant" o "els altres s'ho emportaven tot cru i estos ho fan per a organitzacions afins però no per a ells". Coses així sentim i sentirem. 
  • La pressumpció d'innocència. Es tracta del principi jurídic més vilipendiat de la història. De vegades és un fet inapel·lable i de vegades és una sort de veredicte social o socialitzat. No val per a tots. Val normalment per als teus. Els altres ja tal. En tot cas, cal dir que la presumpció d'innocència és un principi jurídic que val en els tribunals. La responsabilitat política és una altra cosa. Pots no haver comés un delicte i haver de dimitir per una conducta impròpia. Qui decidix que és impròpia? El teu partit i l'electorat quan puga. Un dels grans problemes que deixarà esta època de confusió corrupta serà la distinció entre responsabilitat jurídica i política.
  • No està imputat. Com deiem en l'anterior punt la gran confusió entre responsabilitat jurídica i política ens ha portat a este punt. En els inicis dels casos de corrupció la posició més generalitzada del grup no acusat era la de abandonar el càrrec públic i dedicar-se a la defensa des del moment de l'inici de la investigació (la detenció). Finalment, la línia l'han aconseguit fer créixer fins el moment de la imputació que ara es diu investigació i en la majoria dels casos a l'obertura del juí oral. Hem de recordar que la investigació -especialment quan s'inicia per denúncia fiscalia- partix d'indicis molt probables de delicte. No hi ha certesa absoluta però indicis molt importants. Eixe dubte judicial és un pes massa important per continuar amb una marxa política normal. Qualsevol advocat crec que aconsellaria eixir del foco públic i dedicar-se a la defensa. Una altra cosa és de què viu eixa persona si la política era el seu treball. En tot cas, eixe és un altre tema. 
  • Jo pose la mà en el foc. El tema de la mà en el foc també és un tema recurrent. La veritat és que la confiança que desperte eixa persona en els seus companys i amics no impedix el dubte social i judicial. Si hi ha una operació judicial en marxa hem d'esperar per saber però el problema central és que fem en eixa espera. Esperem des de fora o esperem des de dins? Esperar des de dins té unes conseqüències i esperar des de fora té unes altres. La quantitat de persones que posen la mà en el foc pot ser un indicatiu però no té força jurídica i no massa força política. 

En definitiva, els grups humans tenen dinàmiques semblants idenpentment de la seua ideològia. La conclusió final és que hi ha un background justificatiu de les actituds delictives relacionades amb la política. Això genera un paradigma de la desconfiança social que probablement siga el major problemes de les societats de l'Europa del sud. 



Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica