AUTOESTIMA VALENCIANA: Un museu per a la Ruta

La construcció del propi relat és determinant en l'avanç social. Com ens contem les coses i com les contem cap a fora. Fa unes setmanes vam fer com a parella el que jo anomenaria ja "la peregrinació anual a Escandinàvia" que ens va dur uns dies arreu de Dinamarca. Odense és una ciutat mitjana danesa famosa per Hans Christian Andersen. En termes "turístics" no té massa cosa important que vore. El seu museu de la ciutat no anunciava grans meravelles però en entrar ens vam trobar amb una concepció completament diferent de la perspectiva museística. El museu d'Odense com després el museu de les dones d'Arhuus i altres més tenen una visió minimalista de la història. Segurament l'èxit del socialisme democràtic històricament té a vore però crec que la visió minimalista danesa és un fet generalitzat. Es nota al disseny dels edificis i les cases. Davant l'absolutisme pragmàtic alemany Dinamarca presenta un gust per la bellesa però per la bellesa de les coses menudes.



Floritures estètiques a banda el Museu d'Odense va ser un gran descobriment perquè ens ensenyava les menudes coses quotidianes de la història de la ciutat. Com es guardaven i es guarden els aliments. Com es calfaven les cases. Com eren les cases del segle XVI o les de la revolució industrial. Quina era la roba històrica posant-la estesa com si s'estiguera eixugant. Era una història de les coses menudes, una història de les classes populars, una història inclusiva amb la modernitat. No era una història de les èlits dirigents, no era una història maximalista dels grans esdeveniments, no era una història de piràmides construïdes per faraons o castells construïts en llocs inversemblants per la pròpia bogeria de que els va manar fer.

Bé és cert que la necessitat també fa la virtut. És dificil trobar restes d'un passat fet de fusta i és dificil trobar restes dels pobres perquè deixen poc de rastre històric. Però Odense ho intenta. Dinamarca sembla voler fer visible el seu minimalisme històric que fuig del neuroticisme i la pulsió grandiloquent i s'instal·la en un incrementalisme de serenitat, prudència i discreció. És una manera de contar-se les coses i de contar-les als altres. Just al contrari que el País Valencià.

Fa uns mesos vam estar escoltant els esplèndids i molt recomanables podcast d'Eugenio Viñas sobre la Ruta del Bakalao. Una obra mestra del podcast valencià. És un treball impagable per a la societat valenciana en general. Una història minimalista i invisibilitzada de com els valencians podem arribar a fer coses molt bé. Menysprear l'oci modern és menyprear qualsevol oci i que són si no els amfiteatres romans, circs, teatres... L'oci i l'evasió és un fet rellevant i identificatiu d'un model social i una època concreta.

La Ruta va ser un fenòmen exitós valencià. Potser al final es banalitzara en convertir-se en mainstream. I quin moviment social no acaba banalitzat davant la popularització extrema i l'arribisme de les indústries del diners. Que li pregunten al moviment hippie. Hi ha moltíssims elements que permeten defensar la creació d'una exposició estable per a la Ruta.
El País Valencià vivia la seua pròpia transició autonòmica. Era una societat molt menys preocupada per la seguretat en una època molt més insegura. València punjava la millor música d'Europa. València creava no sols música sinó un tipus de música. Una mascletà de greus que acabaria per definitr un estil. La música en directe transgredia en temàtica i en horaris. I clar que hi havia substàncies evasives però és que en la Movida Madrileña no prenien té amb pastes. De fet també l'element químic és important en la Ruta. La mescalina és una droga quasi autòctona fet per a valencians. Una droga de socialització. Una droga de bon rotllo. Una droga de proximitat. Una droga Km 0.

Més enllà de la llegenda negra d'autoodi imposat per un relat construit des de fora per la irrupció de les televisions privades i la seua lluita per les audiències hi ha un relat d'estimar-nos. La Ruta va ser un fenòmen de clubbing únic en Europa i anterior al d'Eivissa. El naixement del marqueting de festa. La primera aparició mínimament massiva i segura de les dones en espais de nit. La diversitat de tribus urbanes unides en un mateix espai. La primera versió democràtica d'un oci que fins aquell moment havia sigut elitista. Els valencians vam fer història. Una història amagada per una construcció de relat que ens han fet contra nosaltres.

Forme part de la generació que va banalitzar la Ruta fins a portar-la a la degradació. Però abans de la meua va haver una generació de valencians i valencianes que van trencar tots els esquemes. Que es van dividir en diferents espais de festa per maneres d'entendre la vida. Va haver DJ decisius en que això puguera ser així. Vam descobrir l'espai obert del parking com un element de socialització. Vam composar grans èxits mundials. Vam construir un lego horari de diversitat musical i d'esbargiment que fugia de la compressió creativa de tants i tants anys de dictadura. Els valencians volíem volar perquè som un poble creatiu. Subjugats per unes horribles dades macroeconòmiques, dins de vestits inversemblants i irreverents davant l'actual moda uniformada influencer.

La Ruta mereix un museu. Un museu que explique la creativitat i les misèries humanes que creixen en les fogueres de la nit. Un espai on disfrutar de manera experiencial d'aquell moment històric d'explosió llibertària. Fins i tot -si cal- un espai d'idealització i idil·lització d'alguna cosa que hem fet. La Ruta és la versió alternativa a la batalla de València. La Ruta és fussió en la diversitat davant la polarització política i social. La Ruta s'escriu en majúscules perquè hi ha altres rutes peró no són la nostra Ruta. La Ruta mereix un respecte. Un respecte minimalista, humil, popular, pròxim, emotiu, vigorós. La  Ruta és una manera de contar-nos un conte abans d'anar de dormir per alçar-se al matí següent sabent que algunes vegades els valencians fem les coses bé. A la nostra manera. Diferent. Ni millor ni pitjor.


Diuen que un dia al director artístic de NOD va decidir que era bona idea portar dos elefants a la seua discoteca. No penses en un elefant. És la ruta, estúpid. És la música infinita. El sonido de Valencia. Barraca destroy.

T'adones company, que fa temps que ens amaguen la història, que ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells.









Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica