AUTOESTIMA VALENCIANA. Finançament autònomic ¿plorar o crear?

Els valencians tenim ja multitud de raons, estudis, estadístiques i treballs que demostren racionalment i argumentalment que el nostre finançament és insuficient per afrontar els gastos derivats de les competències autonòmiques. El sistema d'ingressos centralitzats i gastos descentralitzats no funciona. Un sistema mixt com l'actual sense capacitat normativa i sense recaptació global no fomenta ni la responsabilitat financera ni l'empreniment fiscal autonòmic. El paradigma del repartiment pot estar esgotat. 



Tanmateix a pesar de tindre tantes raons acumulades el procés de millora de la situació per la via clàssica, la de forçar un nou acord de repartiment, sembla extremadament complicat. Probablement per això Pedro Sanchez no vol ni tan sols iniciar-la. Qualsevol qüestió multilateral autonòmica és obrir un debat que obri massa portes ara per ara. L'Estat del Benestar espanyol és bàsicament l'Estat del Benestar autonòmic perquè les peces fonamentals del sistema estan descentralitzades en el gasto però no en els ingressos.

El sistema tradicional ja s'ha explorat i començat. Hi ha una comissió cívico-política que reclama de manera transversal eixe finançament. És cert que la fòrmula seria millorable en seducció, en transversalitat i en complicitat cívica però els valencians no tenim massa experiència en anar tots a una veu. Per tant, és més que suficient. La primera convocatòria de mobilització va ajuntar persones i organitzacions que mai havien anat juntes a una mobilització i això en una terra com esta és de valorar. Potser el major error siga el marc conceptual de treball: el famós #tractejust. Ara estic llegint un llibre que intenta complementar aquell "Per què fracassen les nacions?" que intenta esbrinar quines són les característiques dels pobles més exitosos. Esta vegada des de la visió escandinava. La tesi central del llibre és el relat intraterritorial, o siga, com ens contem les coses a nosaltres mateixos. Si els valencians triem este relat de #tractejust acceptem moltes coses dins d'eixe camp cognitiu. Tracte té dos accepcions. La manera de tractar altra persona i fer un tracte. El problema és que la polisèmia actua encara que no vulgues. La definició del que volem és un acord entre dos parts on una d'elles té superioritat respecte a l'altra i cal arribar a un tracte just? És just una paraula suficienment clara o massa oberta i subjectiva? Què és just? Volem corresponsabilitat financera? Volem autonomia financera? Potser #tractejust ens aboca al sistema tradiconal de repartiment basat en equilibrisme polític i foscor. Això condiciona molt el relat en una clau concreta que bàsicament és el sistema tradicional de negociar els diners per a les autonomies.

El sistema tradicional de "plorar" durant un temps x fins que s'obriga el meló pot ser rendible políticament perquè és veritat que els valencians tenim una situació dificil i discriminatòria davant altres autonomies i davant l'estat. La qüestió és que el rèdit electoral no soluciona el problema. Podem tindre una posició de queixa constant molt a la catalana que no està clar que tinga efectes directes sobre els problemes reals dels valencians.

El sistema tradicional de negociació autonòmica a Espanya es basa en la foscor de la potestat recapatatòria i repartitòria de l'administració central. De fet, fins 2006 ni es publicaven les balances fiscals. Les diferents renovacions del sistema han sigut sempre fruit de conjuntures polítiques de necessitat de la política centralista. Per tant, és un sistema extremadament complex d'obrir i de tancar.

Caldria preguntar-se a més, si és el moment d'obrir-lo. Ara no hi ha un interlocutor fort ni una majoria clara al Congrés. A més, el tema del finançament serà subaltern de la tensió territorial liderada per Catalunya. Serà indefugible unir el sistema de finançament de l'organització territorial de l'estat. Massa debats vinculats i units. I potser l'ascens del centralisme espanyolista no conduixca al resultat més raonable o desitjat. La conjuntura no és la millor per parlar del tema que ens preocupa tant als valencians.

El País Valencià, actual Comunitat Valenciana i Antic Regne de València ha de solucionar tres problemes al mateix temps. Ha de solucionar un problema d'invisibilitat (si més no la part virtuosa de la visibilitat), d'infrafinançament i d'infrainversió. I per això necessita visibilitat política i innovació política.

En este temps de pensament sobre el tema la clau me la va fer arribar l'amic Ramón Aznar. Ramón proposa un canvi de paradigma. Canviar el repartiment per l'empreniment financer autonòmic. Sembla complicat perquè ho és però tractaré d'explicar-ho i posar alguns exemples.

He sigut sindicalista dotze anys i he vist negociar molts pactes. Hi ha un punt d'arribada comú sempre. També he examinat els pactes de finançament autonòmic i he detectat el mateix punt d'arribada. Ningú vol empitjorar la situació que tenia abans de començar la negociació. Només els pactes win-win o win-0 són acceptats. Pot entendre que altres milloren més o menys però ningú no vol perdre recursos. Si fem un poc de matemàtiques sabrem que la única manera de resoldre eixa equació és l'aparició de nous recursos a repartir. La proposta passaria perquè eixos nous recursos foren generats per autonomies responsables mitjançant noves vies d'ingressos o la cessió de nous ingressos autogestionats. D'esta manera per fer un dibuix quedaria perimetrat el conjunt del repartiment i apareixeria un nou espai d'empreniment que cada autonomia gestionaria segons les seues capacitats i creativitat.

La primera resposta de qualsevol serà ¿més impostos? I la meua primera contrargumentació seria quina és la pressió fiscal a Espanya i quina és la de qualsevol país europeu al nord. Siga com siga, no cal asustar-se tant. Hi ha camí per fer i a més és un camí plenament ideològicament progressista. Ací albire algunes idees que poden sonar fins i tot de política ficció però hauran de ser abordades en algun moment i afavoririen molt les arques autonòmiques. Algunes són meues i altres són de companys que davant la meua presència (que al final no es produir) en la tertúlia d'actualitat de la vesprada en ApuntDirecte em van fer arribar. No vull dir amb això que no em faça responsable del que escric. Sóc plenament responsable del que dic.


  • Tornar el deute històric no requerix cap negociació multilateral ni complexa. Serien uns onze mil mil·lions d'euros si llevem els interessos que hem hagut d'assumir els valencians des de 2002. Potser això ajudaria molt. 
  • Impostos especials sobre els "vicis" Escòcia acaba de posar un preu mínim a l'alcohol. La mesura no es recaptatòria però genera recaptació. De fet és una mesura social que busca fer més complicat l'adquisició d'alcohol a menors. No cal dir el problema que tenim la societat valenciana amb l'alcoholització creixent i el consum a l'estil continental (davant el mediterrani) de la joventut valenciana. Per tant, l'increment dels impostos a l'alochol i la seua derivació autonòmica pot ser una via social i aportadora. Passa una cosa semblant amb el joc especialment on-line. Montoro va reduir un 50% els impostos a les cases d'apostes. TAmbé hi ha recorregut que cada autonomia hauria de fer valdre. Hem de pensar que alcohol i tabac són dos vicis "de proximitat" és a dir, els efectes de les quals es queden al territori. Tant l'atenció sanitària com els problemes socials derivats de les adiccions. 
  • La legalització d'activitats actualment prohibides podria generar més ingressos. Són activitats que Espanya alegalitza però en altres països del "primer món" són perfectament legals i produeixen ingressos a la societat a la que servixen. Legalitzar el consum de cannabis com a Canada permetria obtindre ingressos de la fabricació i del consum. Legalitzar la prostitució permetria obtindre ingressos i facilitaria la lluita contra les mafies en tindre una situació perimetrada. 
  • La taxa turística és una aportació menuda però també una aportació. 
  • Les renúncies recaptatòries de l'Estat podrien ser cedides a les autonomies per decidir si mantenen la renúncia o intenten un empreniment fiscal. I en eixa relació també les competències d'inspecció fiscal poden produir millors rendiments autonòmics. 
  • He deixat per al final la més complexa i futurista: cobrar per les nostres dades. Però en algun moment haurem d'afrontar este debat dels drets tecnològics. Actualment hi ha un fum d'empreses que han trobat en les dades el nou petroli. Quan una empresa explota recursos que són de tots normalment paga un canon. És el cas de les pedreres i també del petroli. O el d'un xiringuito de platja. Els recursos són estatals i per tant una empresa que els faça servir ha de retornar a la societat part dels seus beneficis. El tecnòleg Jaron Lanier proposa establir un sistema de micropagaments per retribuir les nostres dades en àmbits digitals. No es tracta només de les dades personals agregades. Es tracta també de tot el conjunt de dades públiques que s'estan posant en el mercat de manera gratuita a partir de la llei de transparència i les pràctiques de govern obert. Eixes dades dificilment seran aprofitades per un ciutadà o un grup de ciutadans convencionals. És necessari tindre coneixements i tecnologia per processar-les. I ara són gratis. Eixe retorn de les empreses per obtindre gratis les nostres dades hauria de traduir-se en algun tipus de benefici per al conjunt social. El sistema de micropagament em sembla (des de la meua intuició tecnològica) certament complicada. Per tant, una manera seria que l'administració ens agrupara com a conjunt social per obtindre nous recursos. Com dic, ara sembla ciència ficció però el debat de les dades és un debat massa important com per ajonar-lo massa. 

He intentat posar els menors números possibles perquè en este cas crec que l'aritmètica contamina el discurs. És molt important que ens contem les coses amb un relat nou, més modern i més positiu. Assumptes Interns, el nou programa d'Apunt, s'ha dedicat a subratllar alguns estereotips valencians clàssics però se li ha oblidat el principal. Ens parlem mal. Ens autoodiem per mirar a les glòries d'Espanya o per mirar als del "bon colp de falç". Necessitem un relat valencià que tinga més autoestima. Autoestima valenciana no és panxaplenisme ni meninfotisme però tampoc és autoodi ni complexos.

Tenim al davant dos camins. El camí clàssic de "plorar i esperar" un tracte just o un camí propositiu i proactiu de vinvular el finançament amb un espai d'empreniment, responsabilitat i creativitat. Certament, crec que paga la pena intenta liderar per primera vegada la innovació polítca a Espanya. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica