Assumptes Interns: Diputació rima amb corrupció?

Fa un temps vaig escriure un article que on intentava explicar-me per què els valencians i el territori i les institucions valencianes havíem sigut més permeables a la corrupció. Parlava en aquella article de quines podrien ser els factors que predisposarien el nostre poble per a ser més víctima de la corrupció que uns altres on no es donaven els mateixos factors ni amb la mateixa intensitat. 



Quan vaig descobrir que Apunt emetria un programa que es deia Assumptes Interns vaig pensar que barrejaria una certa didàctica popular amb alguns punts d'interés més formals i rigorosos. Sempre peque d'ingenu. L'entreteniment sempre és prioritari al pensament. El programa està molt bé, és fresc, creatiu i entretingut però no era el que jo esperava. Esta absència ens deixa orfes televisivament parlant de reflexions identitàtries etnocèntriques (per tant amb molts límits) sobre qui som i per què som com som i qui som. Una llàstima no poder pensar-nos o contar-nos com som de veritat.

La biologia i l'evolució diuen que res no creix on ni ha un habitat que ho permeta. Per tant, alguna cosa fem o alguna cosa no fem per resoldre el problema dels dubtes de corrupció valenciana.

En aquell article em vaig referir a aspectes macroeconòmics i marcs conceptuals que viatgen en el nostre inconscient. Potser no siguen encertats però ningú sembla interessat en parlar en veu alta sobre què ens passa als valencians que cantava Paco Muñoz.

Ha passat el temps i hui ha sigut detingut el president de la Diputació. No sé quins els percentatge de presidents de Diputació detinguts en la última dècada. Però és alt.

Els factors ambientals i socials predisposen però no decidixen. Al final la corrupció és innata al poder i no a la política. També hi ha corrupció al futbol o a la música. Aprofitar la teua posició per guanyar més diners sense un treball previ.

En aquell article em vaig deixar algunes qüestions de caràcter polític i institucional que hui són rellevants. Pensava dir-les en Apunt però sembla que haurà de ser en una altra ocasió. Convindria delimitar bé quina tipus de malaltia corrupta és la que ens afecta. Quan vas a paísos més corruptes et preocupen especialment els servidors públics (funcionaris, policies, jutges). Això al País Valencià no és un problema. El problema és qui pren les decisions sobre els diners públics i com els corruptors tenen de fàcil atacar-los. Convindria perimetrar bé l'article anterior amb estes precisions:


  • La doble funció política no ajuda a separar els conceptes, les necessitats i els poders. El criteri d'una funció igual a un polític hauria de ser el criteri preminent. Cas contrari correm riscos d'acumulació de decisions, velocitat de decisió i poder. I allí és on es concentren els corruptors. On hi ha més poder hi van més corruptors. 
  • Els casos de corrupció semblen més importants i més quantiosos con més allunyada està la institució del ciutadà i atenció de l'agenda mediàtica. La Diputació i l'administració autonòmica complixen les dos condicions. Les antigues caixes d'estalvi també el complixen. L'agenda mediàtica és majoritàriament estatal i la pressió intermitja és menor. El control municipal és molt directe de carrer. El control estatal és molt directe pels mitjans. El control dels òrgans intermitjos és més complicat i més laxe. Els corruptors van a on veuen poder però també on tenen més espai. 
  • El món semiprivat i semipúblic. Estem veient com molta de la corrupció s'acumula en les empreses privades de titularitat pública on no impera el dret públic sinó el dret mercantil i laboral privat. Moltes vegades estos ens acaben creant-se com una trampa al solitari per poder fer les coses que no es podrien fer en un ens purament públic. No és estrany que amb eixa naturalesa germinal després simplement s'escale la proposta. 
  • El dret administratiu i la hiperegulació. Una de les modes espanyoles és la hiperegulació. Com que partim del principi de desconfiança entre nosaltres necessitem una permanent regulació hipertròfica que replegue qualsevol situació possible. Però fa temps que la realitat va a una velocitat inabarcable per una regulació exhaustiva. Un exemple, de corrupció popular són les empreses que per evitar una regulació opten per AIRBNB per publicitar els seus apartaments turístics. La realitat va a una velocitat que cap regulació podrà seguir. I com que això és així els funcionaris i els polítics han de buscar trampes per poder treballar. Un acte es pot organitzar de dos maneres: buscant algú que ho faça tot o organitzant cada cosa per una banda. En el segon cas hi ha greu risc de fraccionament a pesar de que és l'opció més barata i segurament més confiable. El sistema romànic de dret extensiu no servix per a esta època però crec que resultarà impossible canviar-lo. Per tant, caminarem entre ombres durant més temps. 

Per últim, fa temps que hem entrat en una batalla virtuosista que va esclatar amb el 15M on es busca una espècie d'exemplaritat pràcticament inhumana. La corrupció és innata als humans, al poder i al temps. Són els tres factors fonamentals. Massa poder durant massa temps conduix pot conduir a la corrupció. La solucío és tan bàsica com limitar o fraccionar el poder i limitar el temps. Val, i també la transparència i el govern obert i tot això... però això no són més que instruments de "(auto)control". Nada más y nada menos. 














Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica