AUTOESTIMA VALENCIANA II. Could València be the next Sillicon Valley?

Les falles tenen un impacte econòmic. No sols per l’afluència de visitants, que amb la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per l’UNESCO serà cada vegada major, sinó per la seua repercussió en la pròpia indústria fallera del monument (fusteria, pintura), la indústria tèxtil, o la logística de la distribució o la música amb les orquestes de nit i les bandes de dia. 



Però són les falles alguna cosa més? Inclouen algun marc subjacent que potser ens hauríem de mirar amb orgull i que ens predisposa com una terra creativa?

Haurem de construir una visió més radical del fenòmen faller. Una visió radical de les falles despulla la festa de tota la seua superficialitat social afegida. Una visió radical de les falles sempre tindrà un punt antifaller. Quan algú es col•loca en la puritat fallera necessàriament ha de subestimar tot la palla que no ens deixa trobar l’agulla de les falles. Ser radical antifaller és un purisme i com qualsevol purisme fuig de la popularitat. La radicalitat fallera no és un fanatisme sinó una devoció cap a l’essència. La radicalitat no és més una recerca contínua de les arrels més profundes. Un radical no deixa mai d’excavar fins trobar la primera capa. Les arrels de les falles són la seua essència, el seu concepte i sobre tot la seua vocació. Les falles naixen des de la unió de les persones per oferir una manifestació artística, compromesa i crítica amb vocació d’interacció social amb la comunitat. Les falles incluen més coses -algunes d’elles molt coentes- però aquesta és la seua ànima.

Són estes arrels profundes l’objecte de la nostra recerca. No hi ha cap altra manifestació cultural i festiva de creativitat com les falles arreu del món. No amb les mateixes característiques. Però quines són eixes característiques:

Art efímer. L’objecte central de les falles és el monument faller. Una manifestació artística d’art efímer. Art que naix per a morir. Bellesa que serà cremada. Art en estat pur. Sense vocació de permanència. Evolutiu per tant. I sotmès de manera permanent a un veredicte popular. Instal•lat en l’escaparat més dur: el carrer. Conviure amb la necessitar de renovar-te constantment configura una manera de ser i entendre la creativitat.
No és estrany per tant que com a art efímer i urbà una altra de les seues manifestacions (l'art urbà mural) configure València com una potència reconeguda a nivell internacional.

Manifestació urbana. Les falles ocupen gran part del carrer. De fet la falla forma part del carrer i del barri. És per tant una manifestació cultural centrada en la convivència, difícil però necessària, de la festa amb el treball, d’això que ara se’n diu conciliació. Poques festes són capaces hui en dia de guanyar, amb tanta contundència al rei del carrer que és el cotxe. Guanyar-li al cotxe amb l’ocupació del carrer ara sembla una modernitat però durant molts anys només les falles van mantindre la pertinença del carrer a les persones. Persones que el cotxe va batejar com a vianants. Les falles no són un art abstracte en un lloc abstracte. No són una manifestació comercial tancada dins d’una galeria. Les falles són art popular al carrer. Son art urbà precursor del muralisme o la intervenció urbana. Ocupant el carrer. Reivindicant-lo com un art propi i compartit. Un art d’observacio comuna. Un art exposat per a qui el vulga mirar. Un art desprotegit i nu.
Compromís social. Les falles naixen amb el compromís social de vigilar els espais comuns i les actituds privades. Observen la vida quotidiana, la vida comuna, la vida política, les grans corrents de pensament i les anècdotes del poble o barri. Esta vessant fallera ha anat perdent pes però quan una comissió vol fer falla de veritat, quan algú en la falla vol fer fallerisme radical, sempre acut al compromís social via crítica, assaig, article. Sempre mira el seu entorn immediat. La falla sempre parla del que veu, del que mira. La falla és observada tant com observa. La falla llig a qui la llig. La falla és un sentinella de la història fins i tot quan ho fa inconscientment cegada per l’estètica del premi.
Les falles són primavera. Les falles sempre naveguen amb el perill del temps de mudança. La primavera no és segura. És un temps de transició. Les falles poden ser calor, pluja, vent. Les falles anuncien que el bon oratge és a prop però encara és tímid. Les falles necessiten guardar un equilibro dificil per ser bones falles. Les falles posen la llum dels valencians a l’abast de tot el món. Regalen la primera llum d’un sol novell. Les falles obrin els carrers per disfrutar de dies més llargs. I la llum és la llar de la socialització i l’intercanvi. La foguera ha sigut sempre la millor metàfora del punt de trobada per contar històries, aprendre, escoltar, sentir, emocionar-se. El foc és llum i és calor. Els dos ingredients de la companyia.
Les falles són multisensorials. No són només un art de mirar. No són pantalles. Són un art per sentir. Són un art d’escoltar. Escoltar la música de banda valenciana. Els músics valencians suposen la mitat de les llicències musicals a Espanya. La combinació de música, devoció, cansanci i llum conferix a l’acte de l’ofrena un aire més místic que religiós. Les mascletaes en particular i la pirotècnia en general són també una manifestació pròpia i específica valenciana al món. Hi ha altres pobles que es comuniquen emocions mitjançant el soroll però no d’eixa manera. La pólvora no és un instrument de percussió qualsevol. La pólvora fa olor. Es maneja des de la distància. Té vida pròpia com a instrument musical. Té una certa incertesa. Te un risc assumit per la col•lectitivitat. Imita sons de guerra però composa himnes de pau. La pólvora és una experiència compartida de manera generacional. La seua olor i el seu tacte fan que les falles vagen més enllà de la mirada.
Les falles han resistit el consumisme. Pràcticament totes les festes modernes han derivat cap al consumisme. El Nadal és l’exemple més important. Les falles no són una festa consumista per molt que es podruïsquen actes de consum. El consum està immers dins de les falles però les falles no viuen subjugades pel consum. Les falles encara són una festa de no comprar. Les falles encara són una festa gratis regalada per al barri. En realitat són un regal social de les comissions. No són gratis per a tots però són debades per a la majoria. No hi ha arrels de consumisme -potser amb l’excepció de la indumentària- ni derivades en les falles. Encara són un espai de gaudi de la llum, el carrer, l’olor de la pòlvora, el tacte llunyà del foc, el soroll de la música i els masclets i l’estètica artística del monument.


¿Però que tenen a vore les falles amb Silicon Valley? 

És important subratllar totes les característiques específiques i especials de les falles per dos raons. La primera raó és per evitar el costum inaugurat després del franquisme per “l’exèrcit d’alliberament nacional fusterià” d’autoodiar-nos. Efectivament, el mestre Fuster va fer moltes coses bé i una mal: crear una espècie de religió combativa basada en l’autoodi. Convé revisar el mestre Fuster amb una mirada amb més autoestima. Els valencians fem motes coses bé i moltes coses mal. Centrar-se en les segones és autofustigar-se de manera innecessària. No oblidem millorar però sobretot no oblidem ajuntar-nos i cridar tots a una veu quan algú toca les coses que fem bé. Les falles es poden fer millor però no hi ha altra festa com les falles amb unes característiques tan especials i tan específiques. La segona raó és la més important. Una festa d’este tipus no naix a qualsevol lloc. Hi ha dos tipus de persones. Les que creuen que les coses passen per casualitat i les que consideren que les coses passen per causalitat. Una festa amb les característiques que hem repassat ha de nàixer a un lloc especial. Un lloc on les seues gents puguen entendre la invasió del carrer, la mort de la bellesa efímera, el so del perill. I estes gents, este poble, ha de ser necessàriament un poble especial, unes gents especials, un país anòmal, creatiu i treballador, hedonista i compromés, conformista i crític, observador i emocional. Un poble que pensa fent.

Arribats ací necessitem un punt de contrast. Les modes postmodernes han fet arribar als Estats Units, la terra del marqueting, un festival que es diu Burning Man on també cremen coses. També hi ha gent que barreja coses amb arrós i fa arrós amb coses que no són paella. El festival es fa enmig del desert on acudixen a mode de festival de música uns milers de persones per intercanviar, socialitzar i comunicar-se amb experiències creatives. Deia l’artista faller de la falla de l’Ajuntament d’enguany que fer eixa falla seria “una gran preparació per al Burning Man”. És italià i ningú no li ha explicat que el Burning Man no involucra ni la desena part de persones que les falles, que l’intercanvi comercial d’art no té res a vore amb les falles, que la invasió d’un espai preexistent urbà i conflictiu de convivència no és igual que anar al desert, que la música indie no és igual que el so tribal d’una mascletà a la Plaça de l’Ajuntament, i que un ninot molt gran cremant no és comparable amb més de mil monuments cremant al mateix temps. Potser els valencians no tenim sentit del marqueting però tenim sentit del goig. El Burning Man és un conte comparat amb la novela de les falles.

Aquella segona raó situada al costat d’este nou punt de perspectiva ens ha de portar a les conlusions finals. ¿El territori valencià i els valencians com a conjunt tenim unes característiques adequades per configurar-nos com un espai de referència en la creativitat que requerix un moment de disrupció tecnològica com este? És a dir, ¿reunix el País Valencià, l’Antic Regne de València i l’oficial Comunitat Valenciana els requisits per ser una nova “Silicon Valley”?

La nova societat postindustrial i informacional, la nova societat en xarxa té unes característiques molt concretes. La més important és la liquiditat, és a dir, la inexistència de vincles rígids. Això fa presentar algunes novetats bones i d’altres no tan bones. La nova economia de les start ups n’és un bon exemple. La major part de l’economia col•laborativa i especulativa de nova onada es basa en la posada en contacte d’entitats preexistents. Quan un projecte és realment escalable vol dir que pot arribar a tindre escala global. Així, per exemple un negoci com Airbnb es pot portar amb relativa poca gent i situada en qualsevol lloc. La proximitat territorial no és un criteri absolut sinó relatiu. És important estar a prop dels intervinents en la relació econòmica però no cal estar al costat. Per això la instal•lació de noves empreses no ve determinada exlusivament pels mateixos criteris històrics de la logística estratègica. Ara apareixen nous criteris intangibles que inclouen el concepte de benestar vinculat a l’espai laboral. En eixa evolució dels criteris de vinculació espacial és on podem inserir la proposta valenciana. Ara hi ha altres criteris que determinen el lloc on es treballa. ¿I si eixos nous criteris afavoriren els valencians? ¿I si les falles pugueren ser el millor test d’instal•lació? ¿I si les falles foren la prova precisa de que som una terra creativa i acollidora de talent? ¿I si les falles foren el millor futllet informatiu econòmic?

L’informe de Davos sobre el futur del treball marca -entre d’altres- tres focus fonamentals. L’autogestió de la vida laboral, la importància de la ciutat com a element dinamitzador de l’economia i la minvant importància de la formació reglada. ¿Què ens recorden estres tres qüestions? Les falles com a espai econòmic han format part tradicionalment d’un marc laboral que ara resulta ser el futur. La formació reglada ha sigut fins fa ben poc la gran absent del moviment creatiu faller. Un artista faller es feia a si mateix i aixina és encara hui. No hi ha -salvades algunes excepcions- uns estudis per ser artista faller. I el règim més habitual del món faller és i ha sigut l’autogestió. Les comissions autogestionen la major part de la seua activitat i la que no és autogestionada és concedida a autònoms (els artistes). Per tant, el món de les falles ja està acostumat a la liquiditat laboral i l’autogestió del treball.
Finalment, està l’element de les ciutats com a espai de dinamització econòmica per damunt dels estats-nació. Seràn les ciutats les que impulsen amb la capacitat creativa per atraure el talent les que escriguen el seu futur. El futur és de les ciutats en un procés urbanitzador semblant al de la revolució industrial. Si ens fixem el fenòmen faller gira molt al voltant de la ciutat com a element dinamitzador, especialment la ciutat de València i la seua àrea d’influència.

Ara per ara, València és la principal destinació d’Erasmus d’Espanya. Acull principalment estudiants i emprenedors del cor d’Europa (Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia). Són estudiants de països que tenen alt nivell adquisitiu i per tant es podrien permetre altres destinacions però no ho fan. Volen vindre a València. Una primera interpretació superficial podria ser per l’oratge, la platja i el mar. I la festa. És cert, no hem de negar sinó de presumir que els valencians vivim en un racó privilegiat del món. A la vora del Mediterrani, bressol de la història i la civilització, i on tenim tres-cents dies de sol a l’any i temperatures més o menys suaus amb permís del canvi climàtic i una manera de ser que facilita la socialització.

Eixa podria ser una primera lectura però si les universitats valencianes foren un desastre els propis pares dels estudiants bandejarien eixa opció. Si València no fora una ciutat segura tampoc vindrien. Si València no fora una ciutat acollidora tampoc vindrien. Si els valencians no fórem una societat bilingüe llatina els italians i els francesos ho tindrien més complicat per fer-se entendre. Si els serveis públics foren caòtics ningú no s’atreviria a vindre a passar un any de la seua joventut. Segur que eixir de festa és important però festa hi ha per tot arreu. Quan una decisió és sostinguda en el temps i mantinguda per diferents nacionalitats és que els valencians alguna cosa fem bé. Viure, per exemple. Això no vol dir que ens instal•lem en el conformisme, això no vol dir que no siguem exigents amb el poder i la seua corrupció. Això vol dir que a pesar de tot això encara som un lloc desitjat. Imagina’t sense això el que seríem.

Els estudiants Erasmus són ara els immediats emprenedors del futur. Per a crear i fer sorgir el seu talent podran triar qualsevol lloc del món per a moltes d’estes iniciatives. València té un mar d’oportunitats al seu davant. La capital pot ser el millor cap i casal. Les falles són la millor maleta de mostra de producte. Expliqueu què són les falles i sabran que som el millor contenidor per a la seua idea.

València com a ciutat té tot un barri al costat del mar per fer. És cert que ara està destrossat però un barri destrossat és un barri per reconstruir, un espai per planificar al gust. Una casa diàfana és una oportunitat de versatilitat. Hi ha un fum d’espais que poden ser recuperats amb el talent. La pròpia universitat està tan a prop del mar que permet un cluster on l’entorn de barri, llum, temperatura i talent siguen els elements a aprofitar.
La nova economia suposa una nova imbricació de l’àmbit laboral amb l’àmbit personal. La no separació estricta de la hiperconnexió fa absolutament necessari que el descans estiga tan a prop de l’espai de treball com siga possible. Molt prompte les vacances no seran de setmanes sinó d’hores repartides al llarg de tot l’any. Les vacances serán moments. I no es pot perdre el temps amb trasllats físics. Has d’estar treballant al teu lloc de vacances. Per això els valencians podem ser els millors. Podem oferir una ciutat per a viure, on viure, on treballar i on descansar amb un ritme assequible i conciliador. Un bon exemple de que això és possible és la Berklee València Campus de música que és un centre d’excel•lència musical punter al món. És una bona mostra de que atraure el talent és possible amb les nostres fortaleses i aprofitant les nostres oportunitats.

Tradicionalment els creatius i artistes han buscat barris alternatius i barats. La bambolla immobiliària ha punxat i el País Valencià té ara preus i nivells de vida que permeten arriscar i començar. Som una societat que entén el talent, que entén la iniciativa, que entén cremar i tornar a començar, que entén el descans al costat de la faena. Podemo oferir-nos com a  la millor ubicació per a una start up. De fet, ja hi ha iniciatives al respecte en el propi districte marítim. València tindrà un gran hub per a iniciatives creatives i culturals a les instal•lacions pròximes al port marítim que van albergar la Copa Amèrica. I ara mateix València està per davant de Roma, Atenes, Dusseldorf o Burdeus com a hub europeu de start-ups.

I de fet, la meua ciutat: Sagunt encara presenta oportunitats molt importants. Si la Gerència i tot el seu entorn (pensem en Puerto Ocio??) es puguera transformar en un projecte d’atracció de talent mitjançant diverses instal•lacions com ara un hub d’innovació o un hostel per estudiants podríem incorporar-nos a fer surf en la millor ona de l’economia informacional. Els indrets que t’impressionen de jove són sempre llocs on tornar. Vindre a València sol ser una grata sorpresa per a quasi tots els turistes que venen.

Durant els 80 es va dissenyar una estratègia que situava el nord de la ciutat de València com un espai industrial. Des d’Alboraia fins Sagunt hi ha polígons a vora mar que poden ser una gran oferta per a la nova economia del talent crescuda en l’ecosistema en xarxa. Estos projectes poden instal•lar-se en qualsevol lloc però no hi ha qualsevol lloc millor que el nostre racó del món. Evidentment necessitem un bon suport de marqueting. Ningú no compra allò que no coneix. Ningú va a un lloc desconegut. Necessitem convertir-nos en un pol d’atracció de visita i aprofitar la visita per explicar que les falles són la millor metàfora d’esta terra. Explicar-los que podran caminar pel mig del carrer, que pararan a dinar, que entendrem les equivocacions, que sabem que les coses no són per a sempre, que la música forma part de la vida, que les explosions poden ser una manera de ser, que la bellesa és important en el teu producte. Explicarem que els entenem si són creatius, que parlem dos llengües i tenim facilitat per parlar-ne més, que podran fer esport al carrer en qualsevol moment de l’any, que tindran la tecnologia necessària, que estaran segurs de matinada i que tindran per sempre una llum que mai s’apaga. Una llum especial que afecta a la creativitat, als fusters, als pintors, als músics, als poetes. Una terra especial que acull la creativitat perquè la creativitat és la cendra que respirem al vent.









Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats