AUTOESTIMA VALENCIANA I. L'HIMNE VALENCIÀ

A dia de hui l’himne valencià oficial no té lletra. Una altra d’eixes anomalies històriques que només s’entenen quan s’ha viscut una dictadura feixista de la qual se’n va eixir en transició i sense trencament. La transició es va negociar en règim de llibertat vigilada. Fent una anàlisi històrica i histèrica es van fer coses que resulten complexes d’explicar i difícils d’entendre. La transició valenciana va ser la versió valenciana de la transició espanyola. Sempre ho fem tot al nostre estil. Va ser bàsicament fratricida. Segurament de manera intencionada però el resultat és una fractura valenciana. Hi ha un temps per a esgarrar i un temps per a cosir. Aquell va ser un temps per a esgarrar. La societat valenciana es va esgarrar i ara portem quaranta anys cosint.

La solució d’un himne sense lletra és la mateixa que l’espanyola. Però en la pràctica l’himne valencià sempre ha tingut lletra.

Resulta extremadament curiós analitzar com passa el temps sobre els textos. Un exemple ben actual –Maig de 2018- són els textos de Margaret Atwod.  Després de “The Handmaid’s tale” ara s’ha produït el redescobriment amb “Allias Grace”. Una autora que va passar sense pena ni glòria pel seu temps és redescoberta amb les noves claus socials de la societat feminista. Una època marca de manera definitiva la visió d’un text. A El Greco ningú no li comprava pintures perquè no interpretava bé l’estil fotogràfic. Va ser molt de temps després que algú el va considerar un geni.

L’himne valencià és de 1909. La música és del mestre Serrano i la lletra de Maximilà Thous. Faré abstracció de les dues versions que es van barallar tot i que a mi m’haguera agradat arrancar amb eixos dos versos de “Tots sota els plecs de la nostra senyera.. tots a una veu, germans vingau”. I faré abstracció perquè qualsevol valencianisme possible ha de partir de la necessitat de cosir ferides i cicatritzar-les amb naturalitat. De manera que -potser- oferir glòries a Espanya tinga un sentit compartit.

Segur que si durant la transició valenciana li hagueren preguntat als autors hagueren assistit estupefactes al debat. Clar que l’himne té un sentit folclòric i idíl•lic. Clar que sembla retratar un Levante feliz. Al nostre voltant hi ha dos tipus d’himnes. Els cants de lluita com ara el català (bon cop de falç), el portuguès, el francès i l’italià. Després també estàn les exaltacions patriòtiques que marquen l’orgull dels seus integrants.

Per a un poble que viu el so com una identitat primària i el posa a cada acte de la seua vida un himne era imprescindible. Pensem per un moment que pot unir a tots els valencians per intentar fer un himne. La primera cosa seria que siga música de banda. Fer una lletra que puga unir a tot un conjunt social no és cosa fàcil. Per això probablement l’himne oficial no té lletra. Però si buscarem unes paraules que pogueren unir un conjunt social se semblarien molt a l’himne valencià. Segurament si filem prim li podem fer molts retrets però la veritat és que pocs himnes com el valencià poden interpretar-se en el present sense passar vergonya.

L’himne valencià no és un cant de lluita és evident. Al 1909 no ho podien saber però després de la segona guerra mundial el valor més important d’una societat avançada són els “càntics d’amor i els himnes de pau”. Himnes violents, reactius, rancorosos com són el català, el francès no haurien de ser motiu d’orgull en la seua interpretació. Tampoc es tracta de que els valencians anem donant lliçons però tampoc hem de mirar amb inferioritat. Tenim un himne molt digne. Fet en clau pròpia. Parlant de nosaltres mateixa. De la nostra manera de mirar la vida i el futur. Mentrestant els catalans tenen un himne d’odi que mira sempre cap a ponent. Això marca una manera de ser conflictiva permanent.

L’himne valencià mirat des d’una època de lluita per la democràcia i contra el feixisme de la dictadura és evidentment light. Era un temps de combat i de resistència, de lluita i compromís. S’entén que tota banalització o folclorització podia ser sospitosa de col•laboracionisme o falta de fermesa. Això és fàcil d’entendre. Ara bé, el temps passa i amb les variables actuals l’himne valencià és un element bàsic per entendre el futur més que no el passat. I resulta entranyable mirar al mestre Serrano i a Thous com els precursors d’una mirada pacificista, ambientalista i amb vocació de modernitat tot partint de la tradició, la nostàlgia i un cert chovinisme inevitable en qualsevol himne d’una comunitat de persones.

OFRENAR NOVES GLÒRIES A ESPANYA: No tinc por a començar pel principi. No cal defugir els axiomes. L’himne comença ofrenant noves glòries a Espanya. Es va escriure al 1909 i com a va dir Pablo Neruda la poesia no és de qui l’escriu sinó de qui la necessita. Sóc conscient que el verb ofrenar té un punt de servilisme inevitable. Preferiria un altre verb. Això sí, el sentit de la frase és el d’intentar ser capdavanters i no servils. Si hom observa la realitat històrica catalans i bascos són els que més glòries li han ofrenat a Espanya (esportives especialment però també econòmiques o culturals). De fet, enguany amb tot el procés independentista en el cim la pel•lícula que anirà als Ôscar és una pel•lícula catalana que representa al cinema espanyol. Per tant, vergonyes poques. Els valencians vivim inserits a Espanya des de fa segles. Hem sigut tractats tan mal o tan bé com els altres pobles d’acord amb els moments històrics. Tanmateix estem inserits dins del projecte Espanya i si els altres poden ofrenar noves glòries a Espanya nosaltres també ho podem fer.
Ofrenar noves glòries a Espanya també és demostrar que som avantguarda creativa. La creativitat és un signe d’identitat com parlarem més endavant. Som mediterrània i tenim suficients valors i potencialitats per crear glòries i oferir-les als projectes dins dels quals ens trobem inserits. Siga Europa o Espanya. Per a ofrenar glòries cal produir-les. I ara precisament en esta època on anem malament d’autoestima per haver sigut el laboratori de la corrupció política si voleu que vos diga la veritat qualsevol glòria és benvinguda.

TOTS A UNA VEU. GERMANS VINGAU. El marc cognitiu no pot ser més impecable. La metàfora és perfecta. Cantar a cor com a la imatge de la germanor. La germanor és una metàfora familiar d’igualtat i respecte sense superioritats (paternitat/maternitat/filiació). Tots els valencians són germans. Iguals i respectuosos.

JA EN EL TALLER I EN EL CAMP REMOREGEN. L’himne valencià menciona els dos sectors productius de l’època: el camp i el taller. Sector primari i sector secundari. No crec que li fora exigible a l’autor interpretar les possibilitats del sector serveis o parlar de start ups. L’himne parla de l’economia que coneix.

CANTICS D’AMOR I HIMNES DE PAU. Amor i pau són segurament les dos ensenyances més importants de les guerres del segle XX. Tindre pau és probablement el primer factor d’èxit per a un territori. Així es va construir l’Estat de Benestar, a partir de la reconstrucció de la pau. Sense la mirada pacificista no hi ha construcció. L’himne valencià és un himne pacificista i pacífic. Davant dels himnes violents del voltant (francès, català, portuguès o italià) l’himne valencià opta per la pau com a proposta de poble. De fet la única referència violenta que fa és “la veu armada” i qualsevol anàlisi semiòtica convindrà que la metàfora parla del poder de la paraula i la música.

LA VEGA I LES RIBERES. L’himne valencià parla de comarques com a espai de vertebració territorial valencià. No crec que li fora exigible enumerar-les totes però és cert que no hi ha cap menció provincial sinó comarcal. Una lletra és una lletra però és significatiu que parle d’una comarca tan llunyana com La Vega.

VEU DE L’AIGUA, TAPIS DE MURTA, PALMERES, JARDINS. Evidentment es tracta d’un camp semàntic de bellesa folklòrica però no podem oblidar que forma part del camp cognitiu de la relació amb la terra. Gran part de la sostenibilitat actual està basada amb la nostra relació amb l’aigua (que a l’himne valencià té veu) i la terra. Per tant, l’himne valencià posa en valor i en primera línia les qüestions territorials i de respecte a l’entorn i la terra.

LA GUITARRA MORA I LA SULTANA. No sé si trobarem un altre himne que siga més respectuós amb el seu passat que el valencià. Si els himnes combatius basats en l’alteritat són himnes de lluita i confrontació, l’himne valencià creix sobre els seus antecedents i predecessors. Almenys els ret un homenatge.

REMOREGEN, ALBADA, ARRACADES, FLAMEGE, SOL NOVELL. L’himne valencià fa un ampli desplegament de paraules valencianes en desús perquè intenta aprofundir en la seua pròpia llengua i mostrar-la amb orgull. La presència paraules tan autòctones és una mostra més de la nostra riquesa cultural i l’himne intenta destacar esta peculiaritat.

LA PÀTRIA I LA REGIÓ. La versió de l’autoodi més estesa para molta atenció a les glòries a Espanya i la Regió però sembla bandejar l’aparició de la pàtria que probablement siga l’expressió més incontrovertible respecte a la identitat. La pàtria és indiscutible perquè és un fet subjectiu. La identitat construïda sobre la pàtria pot ser una nació o una regió segons el moment històric i la situació però sempre és un pàtria.

EN PEU ALCEM-SE. Dins de la lletra de l’himne apareix una espècie de coreografia que emplaça els assistents/cantants a mantindre una actitud activa i no simplement contemplatòria. De la mateixa manera incita a continuar amb un altre tó més afirmatiu i poderós.

FLAMENGE A L’AIRE NOSTRA SENYERA. Cap al final l’himne valencià construix una metàfora visual inevitable que obliga a tindre un llenguatge corporal evocador. De fet, les teories neurolingüístiques afirmen que evocar pensaments positius i visualitzar-los així com procurar una actitud corporal de reafirmació pot ajudar molt a generar estats d’ànim positius. I això també ho encerta l’himne valencià.

És indiscutible que el to general és de chovinisme (glòries, victòries, riquesa) i també que l’himne és víctima del seu moment històric. Però en comparació amb els seus elements referencials (altres himnes pròxims) l’himne valencià no té perquè passar vergonya sinó al contrari estar ben orgullós d’encertar en moltes coses. Podem mirar el got mig coent o mig orgullós però la veritat és que les dos parts sempre seran veritat.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica