¿Té sentit una Catalunya independent?

Mantindre el debat en termes racionals és segurament tan necessari com estèril. El debat de Catalunya és un relat bàsicament emocional on els elements de racionalitat només troben algunes clavilles per on asomar. A pesar d'això el debat sobre bases racionals és un debat imprescindible, si més no, per entendre quines són les causes subjacents al fenòmen d'arrelament i fugida dels camins institucionals que ha pres una part dels ciutadans a diversos països amb camins evidentment diferents però amb denominadors comuns. 



¿És lògica una Catalunya independent? ¿Té sentit? Depén. Ja comencem malament ¿no? Si comencem amb dubtes. Una Catalunya independent és viable. Des del punt de vista financer i econòmic caldria fer molt bé els números perquè, per exemple, la major de les anàlisi que he pogut llegir partixen de l'axioma de la "nació en marxa" i obliden que els costos d'inici, els costos de posada en marxa de qualsevol engranatge o organització són superiors als costos marginals una vegada està en marxa.

Siga com siga no és este l'objecte del post de hui que tracta de comprovar si estats com ara el català tenen sentit racional a partir de les declaracions de Juncker on diu que no es pot permetre la independència de cap país dins de la Unió Europea perquè "una Europa de 90 països" seria ingovernable.

Arreu del món occidental assistim a un conflicte de governança. La democràcia del segle passat assegurava un control ciutadà del poder polític. Consistia a dominar amb el vot el conjunt de les polítiques que li afectaven. L'agenda mediàtica i el control polític se situaven a l'estat de manera que el ciutadà sentia que controlava la situació. El procés de globalització ha alterat eixa percepció de control. El ciutadà mitjà no sent que controla la situació. El govern del seu estat apenes controla algunes coses de segona categoria. Per damunt del seu país se situen tant les empreses transnacionals com una estructura llunyana i inintel·ligle que es diu "institucions europees" on no tenen pràcticament capacitat d'influència. Les regles d'elecció del Parlament Europeu fan que resulte impossible saber exactament quin és el resultat i com estàs influint. Votes en el teu país a un parttit propi que després agregarà els seus vots en algun tipus d'aliança europea que diluix encara més la teua capacitat d'influència. El sistema d'agregació d'estats fa molt dificil sentir que tens capacitat d'influència sobre un ens europeu.

Punt i a banda tenen les corporacions multinacionals que juguen a la subhasta inversa per traslladar la seua capacitat inversora en un joc de xantatges constants. Són més grans i més poderoses que la major part dels estats.

El ciutadà no sent que tinga el poder de la seua pròpia governança. Una part ho entén com el control de fronteres (xenofòbia) i basa la seua articulació en la negativa a la lliure circulació i instal·lació de persones i d'altres entenen que recuperar la seua governança passa per la creació d'un nou estat com ara Escòcia i Catalunya.

Si fem una ullada a la població i dimensions d'alguns dels països de la Unió Europea comprovarem que Juncker fa trampa perquè vol fer una foto fixa de la història. Des de la xicoteta Eslovènia que acaba de guanyar el Eurobasquet amb poc més de dos milions d'habitants fins a la aparentment potent Àustria que està al voltant dels 10 milions tenim un ampli ventall de països pròspers que se situen en eixe àmbit com ara Bèlgica, Holanda, Suïsa, Dinamarca, Suècia, Noruega. He nomenat països que estàn dins i fora de la UE o fins i tot ni dins ni fora per fer entendre que les fòrmules administratives de convivència són diverses. Cal parar especial atenció als països escandinaus que competixen any rere any per ser el país més feliç del món (sí.. a pesar del fred). 

En els països escandinaus hi ha un element diferencial fonamental per construir una fòrmula administrativa de convivència: la confiança. Per construir la confiança l'element quantitatiu és determinant. La ciència oferix suficients proves per determinar que l'espècie humana manté dos tendències constants: el conflicte i la cooperació. Són les dues línies històriques que marquen els temps. D'un costat som capaços de col·laborar per construir arquitectures de solidaritat enormes com ara un sistema sanitari i educatiu i també sóm capaços de dissenyar les armes més letals. També la ciència té suficients mostres per saber que el fenòmen de la cooperació es dóna habitualment en grups reduïts i que el fenòmen de conflicte té lloc entre grups que internament són cooperatius però competixen per ostentar una situació de poder. Finalment, per acabar amb el repàs científic de la dimensió grupal també sabem a través d'experiments com el Bystander que la quantitat de gent present en un acte d'injustícia diluix la responsabilitat, és a dir, que com més gent hi ha per ocupar-se d'un tema menys persones estàn disposades a encarregar-se'n. Gràficament, si veus una persona caiguda a terra i estàs a soles en el carrer tens més propensió a ajudar-la que si la persona cau en un lloc concorregut i ple de gent on pots passar del tema.

Per tant, la dimensió és rellevant a l'hora de construir la confiança. La confiança és un element  condicionant de la resta. A Espanya hem de construir un gran cos jurídic contra la corrupció o l'enxufisme bàsicament perquè partim del principi de desconfiança. La confiança abaratix enormement els costos. No tinc clar que Catalunya puga nàixer amb un principi pur de confiança però sí que tinc clar que té alguns elements superiors de confiança respecte a Andalusia o el País Valencià per exemple. Tinc present el 3% i la manera de ser mediterrània però tot i així crec que tant Catalunya com el País Basc -especialment el País Basc- tenen un punt més de confiança comunitària.

Les comunitats polítiques més menudes permenten amb més facilitat generar mecanismes de control i de confiança, construir actituds cooperatives i garantir una sensació de governança. L'accessibiilitat i la proximitat al poder politic basades en el principi de subsidiaritat en la competència legislativa fa més fàcil que un país siga més eficaç i més feliç. Tot i això sempre dins d'un món interdependent on les competències i les fòrmules administratives són diverses i entrellaçades en un món que ha d'aprendre a conviure en xarxa. És a dir, no es tracta de cap autarquia sinó d'entrellaçar identitats i fòrmules administratives de convivència que faciliten la vida i la felicitat.

Si la lògica diu que una dimensió mitjana és més fàcil de fer un país pròsper ¿per què Espanya no ho entén? La resposta la trobem en el lema feixista Una, grande y libre. Les dos primeres paraules sostenen el silogisme. La base de la llibretat a Espanya és concebuda des de la unitat i la grandesa. La història conta per a constuir un camí. Espanya va ser un imperi i un imperi es difícil de mantindre unit per la seua diversitat. El feixisme nacionalista espanyol explicitava la caiguda de tot l'imperi amb eixes tres expressions que han quedat tatuades a l'ADN de l'espanyolisme totalitari. Però analitzem per parts.

Per què la unitat és tan important? Com hem dit probablement vinga de dos aspectes. D'un costat la necessitat de mantindre unit un imperi basat en l'explotació de les colònies per obtindre beneficis per a la metròpoli i d'altra banda també d'un conjunt de metàfores clàssiques del pensament humà en la seua evolució genètica. Així unitat=força=positiu vs. separació=debilitat=negatiu. L'equació té sentit en un àmbit d'agressivitat social. No seré jo qui negue la belicitat com a element omnipresent en la història de la humanitat però és cert que si volem construir un nou paradigma basat en la pau i la cooperació haurem d'anar desfent el silogisme. Per què la unitat és positiva? Bàsicament perquè totes les espècies usen el concepte de gregarisme per a protegir-se. Dins de la bandada, l'estol o la tribú d'adscripció es troba la protecció quan eres més feble (per jove, per major, per salut). Per tant, com més gran és el grup d'adhesió més sensació de protecció -en principi- es pot tindre. Per tant, la unitat és fonamental per a la metàfora bàsica del pensament conservador que seria el control, la seguretat i la certesa. Per al pensament més progressista la possibilitat d'eixir del gregarisme a la recerca d'un nou paradigma no és un desgavell tot i que ho intentará probablement creant una altra tribú.

Explicada la importància de la unitat ens hauríem d'endinsar en la importància de la dimensió. ¿És important ser grans? ¿I per a qué és important ser grans? De nou les nacions que han tingut un imperi porten mal la seua decadència. Espanya és probablement l'imperi més decadent de tots perquè no ha sabut mantindre ni tan sols un estatus especial com el de la Commonwealth. Per allà on ha passat les antigues colònies han volgut mantindre una certa distància del colonitzador. No debades el concepte colonització és espanyol. Per tant, la grandesa és una reminiscència d'un pais que no accepta la seua condició de secundari en la història, la hidalguia reflectida a El Quijote que es nega a acceptar la nova realitat i intenta seguir vivint en una novel·la de cavalleries. El pensament espanyol vol mantindre a base de quantitat una jeraquia qualitativa que ningú li reconeix. A pesar de ser un dels estats més poblats, el "cotarro" a Europa el continuen portant França i Alemanya (de vegades Itàlia), mentre Espanya és el país del sud que encara ha d'aprendre molt. Ningú pot negar el salt qualitatiu de l'Espanya constitucional però el pensament i l'autoestima espanyola encara tenen una visió sobreestimada de qui som com a país en el context mundial i europeu. El pensament espanyol pensa que ser gran afavoreix -per pura agregació- l'aparició de grans esportistes. Els esportistes configuren molt el relat d'un país. De fet, un dels pensaments més bàsics de l'espanyol mitjà és si la lliga catalana seria tan menuda que no tindria sentit i si una selecció catalana podria guanyar o no un mundial, com si això fora un element decisiu a l'hora de formar un país. Per a un espanyol la grandària importa fins i tot en el cas que la dimensió porte a conflictes interns constants que es podrien resoldre amb una simple segregació com la de la Republica Txeca i Eslovàquia. L'espanyol mitjà preferix ser gran i batallar internament que ser menut i baixar a la segona divisió de les nacions. D'alguna manera preferix ser gran a ser feliç. En el pensament espanyol Catalunya i Euskadi són les noves colònies. Hi ha una eròtica específicament espanyola del domini i la submissió. La situació actual amb Catalunya de no voler diàleg en realitat està basat en el paradigma win-lost de manera que Catalunya ha de ser no convençuda sino derrotada i a ser possible aniquilada. I per cert, Dinamarca va guanyar una Eurocopa amb cinc milions d'habitants.

Per a mi és evident que una estricta visió racional desmonta les declaracions de Juncker. Moltes nacions europees pròsperes i felices tenen una dimensió semblant a Catalunya i Escòcia. Per tant, eixe tipus de països tenen sentit en una Europa fílmica i en procés evolutiu constant davant una Europa fotogràfica i estàtica. Dit això des d'un punt de vista exclusivament conceptual ja que jo pense que els costos de posada en marxa d'un país són tan durs que no valen la pena. Si a més, afegim els costos de vèncer la resistència de l'anterior estat de pertinença els costos se disparen (socials, financers, econòmics i emocionals) i probablement no paguen la pena. Però des d'un punt de vista estrictament conceptual negar el dret a crear un país perquè és massa menut o generaria dispersió és un infantilisme o una crueltat. De fet, les declaracions de Juncker demostren una determinada versió d'Europa. La primera és el temor a la recuperació de governança que suposen tant el Brexit com Escòcia o Catalunya i el seu model de sobiranisme social. La segona és que Europa fracassa com a projecte supraestatal en acceptar exclusivament el paper de coordinador d'estats. Si Europa és un simple àrbitre en un mercat comú la Unió Europea mancarà de sentit en breu. Si es construix una autèntica identitat europea possible, moderna i pròxima Juncker haurà de callar.

Però el silenci ara és per als arguments de lògica, racionalitat i fredor. Tant l'equidistància, com la neutralitat, com la imparcialitat com la convergència estàn condemnats a un silenci entre els crits emocionals de la pura inflamació de les identitats. Més que de nacionalismes tenim una malaltia de "nacionalitis". Una patologia dificil de curar. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica