Rajoy, el gran pare autoritari

Per què triomfa la retòrica de Rajoy? Com és possible que una persona de tan poca talla intel·lectual puga replegar tants vots i arribar a President del Govern? La resposta és senzilla, Rajoy encarna com ningú la figura del pare autoritari que el pensament conservador admira. 


Les ments conservadores no funcionen igual que les ments progressistes. No tenen les mateixes inquietuds ni objectius. Això a Espanya és més cert que a altres llocs. A pesar que ja han passat molts anys, durant els anys d'analfabetisme generalitzat i de franquisme imposat el pensament de pare autoritari va ser el gran denominador comú com a sistema de pensament.

La figura del pare autoritari: controlador, castigador, normatiu, impassible, punitiu, dogmàtic, dominador apareix com a l'eix contrari del pare dialogant, introspectiu, comprensiu, còmplice, flexible. La major part de les ments a Espanya han sigut construides al voltant del model de pare autoritari. Eixe model arriba tan a les arrels del pensament que hom pot pensar-se o identificar-se amb l'esquerra ideològica i continuar fent servir el model de pare autoritari sense problemes. D'aquesta manera quan algú s'enfronta a un nou problema aplicarà el model de pensament que inconscientment a aprés.

L'exemple del cas del referèndum de Catalunya és una gran manera de saber per què la mediocritat intel·lectual no és un obstacle per aconseguir un discurs que tinga àmplia acceptació. Només cal actuar exactament com ho faria un pare autoritari. Com fer-ho?

El consell bàsic és portar tot a una metàfora familiar. La major part de les ments conservadores no capten el pensament abstracte per la qual cosa la simplificació amb metàfores pròximes funciona perfectament. La metàfora de la familia és freqüent entre eixe segment social. Per això cal fer un seguiment de la construcció de les metàfores:


  • Esta es mi casa, si quieres irte te vas pero no vuelvas. Seria l'equivalent a Catalunya es nuestra. Una concepció patrimonial de la convivència per la qual el pare (Espanya i per extensió Rajoy) és el propietari de la casa on viu Catalunya (filla descarriada). Per tant, el pare (Espanya) té dret a negar-li qualsevol part a la seua filla rebel i descarriada. D'ahí venen les frases "que se'n vagen a Portugal" o "Esto es España". 
  • Mientras vivas en mi casa harás lo que yo diga. Potser una de les frases més típiques el pare autoritari. Rajoy porta la metàfora a "el respeto a la ley". Esta frase encaixa perfectament en la ment conservadora que se sent més còmoda amb unes normes clares, rígides i respectades. El pensament rígid és determinant en la ment conservadora davant el pensament divergent i creatiu de la part més progressista. 
  • Nos van a obligar a hacer lo que no queremos hacer. És la versió política de "lo hago por tu bien" que ha servit de coartada per a les agressions més terribles de la història. Es tracta d'un càstig que el pare desitja fer però sap que no és agradable. Fuig de dialogar i plora mentre li pega un correctiu al fill descarrilat. El càstig, però, el considera imprescindible per educar la conducta desviada. Per exemple, nugar la mà esquerra als esquerrans. 
  • Somos una gran familia. Esta metàfora es relaciona amb la política de "la unidad de España es incuestionable". Una altra metáfora que arrenca directament del model de familia autoritari que "renta els plats bruts a casa" i no permet cap qüestionament de cara a fora. Qualsevol qüestionament de la cohesió del grup (familiar) és considerat traició. Somos una gran familia y tu eres la oveja negra. Somos una gran nación y "a por ellos". 
  • Porque soy tu padre. És una frase que intenta marcar una situació jeràrquica entre els elements a combinar. Hi ha una relació de superioritat que impedix qualsevol diàleg ja que el pare autoritari té por de perdre el poder i que li perguen el respecte ( i si demà se'n volen anar els bascos?). D'eixa manera farà una "no argumentació" derivada simplement de la seua posició jeràrquica de superioritat. 
  • A mi no me hables así. De nou una metàfora de pare autoritari està directament relacionada amb el cas del referèndum català. No hi ha cap possibilitat de diàleg constructiu perquè els pactes només entenen una combinatòria guanyar-perdre que pot arribar a un humiliar-ser humiliat. El pare autoritari amb la seua posició rígida i jeràrquica només entén les relacions de diàleg dins del binomi sotmetiment-submissió. No es tracta de convèncer, sinó de derrotar-humiliar-aplastar la contrapart. 

Este tipus d'argumentacions i de metàfores amb les que treballa la dreta són fàcilment escampables perquè tenen més ressó entre les persones amb menys formació (un mal endèmic d'Espanya) i més majors (mireu la piràmide de població). També entronca bé amb la por històrica espanyola a la inestabilitat que històricament ha sigut un problema greu a Espanya. Però també eixe model educatiu és habitualment el model per defecte a tot arreu. La major part dels mestres de primària i secundària adopten eixe rol al fer classe i això quan arriben a la universitat esdevé un problema molt greu perquè els alumnes no saben pensar per sí mateixa sinó obeir al "pare autoritari" professor. Evidentment hi ajuden més factors com la doctrina catòlica basada en un Deu castigador i controlador, el concepte de pastor i ramat o el model d'interpretació única però el model de pare autoritari explica la gran majòria de marcs cognitius que construix Rajoy amb l'habilitat precisament de qui és curt intel·lectualment. 

Derribar estos murs mentals és certament complicat. El pare autoritari és rigid i sobre tot dur. Només atén a rivals del seu nivell (altres pares) o davant la vergonya amb els de fóra de la familia (que no se n'assabente ningú). Per això era primordial per al moviment sobiranista la internacionalització del conflicte. D'aquesta forma altres pares i veïns poden intercedir davant el pare autoritari que s'excedix en el seu càstig i fa una resposta desproporcionada. 

La qüestió és que el públic intern espanyol té un biaix molt alt de pare autoritari i entenen el procés com un desafiament, un robatori, una traició que s'ha de castigar-humiliar-aplastar. I això és bàsicament el que han intentat hui per a vergonya dels espanyols que no compartim eixa ment rígida, tancada, dogmàtica i fora de la realitat moderna. 
La llàstima és que un personatge incapaç de pronunciar Trump correctament siga capaç de interpretar tan perfectament el model que espera l'espanyol mitjà respecte a un president. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica