L'any que vaig voler ser Yomus

Les xarxes socials ens han obert una finestra a la ment dels altres. Els altres, com molt bé retratava Amenábar, són uns grans desconeguts. De vegades habitem la mateixa casa però vivim en moments i realitats diferents. Compartim un espai però no sabem qui som i les coses que passen ens semblen sorprenents o paranormals perquè no tenim un canal de percepció adequat.

L'any 1986 el València jugava a segona divisió. Mestalla -el Luis Casanova- va revifar gràcies a la fòrmula de sempre i la d'ara: esforç, sacrifici, treball i disciplina. De tots, també dels aficionats. Jo tenia 14 anys i ser del València no era fàcil. Havies de soportar la burla de madridistes i barcelonistes respecte al descens. Amb 14 anys ser fanàtic no era més que la única manera de ser. La meua habitació estava completament coberta de posters del València i encara continuava la recerca de nous.

Divendres a la nit feien un programa de debat que presentava Iñaki Gabilondo. Els grups ultres a la lliga espanyola sorgixen a principis dels 80. En aquell programa de TVE aparegueren els Ultra Sur, el Frente Atlético i Boixos Nois tots amb cares tapades per les seues bufandes. Cada equip estava armant el seu exèrcit. Era una manera de canalitzar les tribus urbanes que s'estaven gestant també en eixe moment com ara els rockers, heavys, punks, mods.... El València no tenia representació. Ultras Yomus s'havia creat fa pocs anys però l'equip estava en segona i Yomus encara no s'havia fet tan famós com ara.

La imatge que més recorde de l'època va ser Sanchez Torres tirant la seua camiseta als Yomus l'últim partit de la lliga del descens. La imatge no podia ser més metafòrica. Sanchez Torres era un hispanoholandes que no ocupava plaça d'estranger que havia vingut per uns mesos davant la desesperació d'un club que s'afonava. Era roín com ell sol però Yomus el va fer el seu ídol (potser pel convoi). Un friki per a un grup ultra de frikis. De fet el nom de Yomus no té cap sentit. És el fruit d'un personatge no massa acabat que anava pel fons nord en aquella època.

Amb quinze anys em deixaren anar a Mestalla a soles. Vaig comprar "el passe" de mitja temporada. I estava en General de Pie- Fondo Norte. I volia ser Yomus.

Jo no entenia el futbol com un espectacle passiu. Mai he entés res sense la implicació i el compromís. El futbol tampoc. I el València menys. No volia anar al futbol i mirar callat com passen les coses. Volia espentar, cridar, botar, disfressar-me. Era l'únic vici que tenia: el València.

A poc a poc m'anava acostant a la zona del fons nord on estaven els Yomus i en algún partit entrava per la seua porta. Veia com intentaven passar les bengales dins de bocates o dins de les botes per poder fer un tifo. Aquella època de Yomus era més intuitiva. És cert que l'anticatalanisme era un fet fonamental i d'orientació però hi havia gent tan diversa que no podia ser uniforme. Hi havia skins (que era la tribú urbana violenta o no) caps rapats amb bombers però hi havia gent de comarques, hi havia gent formada o formant-se.. bàsicament perquè no hi havia cap alternativa. Si volies animar només hi havia un lloc. No vull portar a equívocs. En realitat jo era un bon xic que volia jugar a ser dolent. Volia tindre un secret gamberro. De fet, amagava el meu mocador negre de Yomus cremat per una bengala a un calaix perquè no el veieren a casa. Jo no he sigut mai un Yomus però vaig estar suficientment a prop d'ells com per a no considerar-los "els altres".

Potser Rafa Lahuerta i el Tamama estaven per allí. Recorde alguns noms de mirar-los i admirar-los de lluny. Quan vaig arribar a la universitat encara portava la carpeta completament forrada amb fotos del València. En la línia en valencià de Dret això era molt sospitós.

El meu any de gresca futbolística va durar poc. En res me'n vaig anar al sector 27. La grada popular dels que no poden ni volen estar a Tribuna. Però dos vegades a l'any tornava a General de Pie Fondo Norte. El dia del Barça i el dia del Madrid. Bàsicament a construir una catarsi d'insults, crits, atacs d'ansietat col·lectiva, aplaudiments, cantics, banderes.... Era una orgia sensorial que te convertia en una part més d'un espectacle. Estaves subrmergit en una manera de mirar el futbol que era sentir-lo.

En aquella època ja es notava que la part nazi de Yomus xocava amb la part més convencionals dels aficionats que volien animar al seu equip sense més. Eixe grup alternatiu i civilitzat va donar lloc al  Gol Gran. La penya d'animació del València que va adoptar un discurs més pròxim, més civilitzat i menys ideològic. Feia pancartes en valencià, sabia d'història, es notava que hi havia discurs. I també animació. Els Yomus enfront o baix quan es va acabar la General de Pie es quedaven com un reducte de bèsties que van a al futbol sense interessar-se per res. Un grup de nazis que parasitava Mestalla per fer-se coneguts.

Diu Rafa Lahuerta a La Balada del bar Torino que se'n penedix d'haver portat el fenòmen ultra a València. Jo entenc el que vol dir Rafa però en aquella època potser molts només sabíem que la única manera de ser d'un equip es ser-ho tot, sense reserves. Eixe totalitarisme que emana de l'obsessió i la transversalitat en la teua vida. Alguns després ens gastarem els diners de la comunió comprant accions. Això també era fanatisme. Ser fanàtic era adherir-se a una idea com una mística de salvació. Però la raó va obrint-se camí amb el pas del temps i l'únic fanatisme que em queda és l'escepticisme.

Va haver un any que vaig voler ser Yomus perquè era una mirada col·lectiva disposada a un compromís absolut. No és tan diferent d'altres col·lectius que he compartit. Yomus va canalitzar les ganes d'una generació d'animar la tristesa de Mestalla però va perdre qualsevol sentit després de la formació de Gol Gran.
Un nom sense sentit per a una penya sense sentit que ara es dedica a fer política fora dels estadis. El València els va arraconar en un corner. Hiddink els va posar en evidència. Mestalla no té espai per a qui no s'estima el seu equip. Mestalla no té lloc per a qui taca el nom del club. En Mestalla no caben feixistes. El  València és una pàtria i totes les pàtries són dels pares. I pares hi ha de totes classes. El meu em va ensenyar d'on sóc i qui sóc. Tots cabem en Mestalla excepte els violents. Per sort, només va haver un any que vaig voler ser Yomus.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica