¿La polícia no és tonta?

L'element determinant de la cursa de bojos que havien començat el Govern i el Gobierno era construir una dicotomia víctima-botxí. I la veritat és que sembla que tots dos estaven d'acord en construirla de la manera en què s'ha construït.

Com diu Joaquim Bosch (Jutges per a la democràcia) tots els elements s'havien situat de tal manera que les coses només podien passar com han passat. La estratègia policial autoritària del Gobierno davant l'estratègia de desobediència pacífica del Govern havien de convergir en algún moment i va ser diumenge.

Per tant, és molt important ficar el bisturí en l'actuació dels Mossos, de la Guàrdia Civil i de la Polícia Nacional per saber deconstruir què va passar diumenge.

Per una part, les dues parts en conflicte estaven d'acord en construir un relat incidental de la votació on la pròpia votació quedava en un segon lloc. Uns perquè ja sabien que no contaven amb garanties jurídiques ni reconeixement, els altres perquè volien construir una èpica de repressió i càstig cap a Catalunya (el fill desobedient). Cada part tenia un públic. Catalunya buscava el públic exterior i l'ha guanyat. Rajoy buscava un públic interior i l'ha guanyat. En eixe sentit els únics que perden són les persones que veuen el seu país en la premsa de tot el món presentat com un país violent que no deixa votar. Això sí, eixes persones tenen el consol de pensar que els altres estàn manipulats. L'obsessiva consipación judeomasónica ha deixat una petjada profunda en el pensament col·lectiu.

D'altra banda, cal observar detingudament el procés policial per vore com hi ha coses aparentment aparents que haurien de ser visbilitzades. Les competències de seguretat i ordre públic són dels Mossos d'Esquadra. Per tant, una possibilitat era deixar actuar els Mossos com s'ha fet sempre a Catalunya. Els Mossos no han demostrat ser una de les polícies més pacífiques i assenyades del món, per tant era una possibilitat. Per què no es va optar per ella? Perquè Rajoy volia demostrar que Catalunya no pot resoldre els problemes sense la protecció i salvaguarda de l'Estat i perquè volia construir un relat de desconfiança respecte a tots els estaments catalans. No confiar ni en la polícia si és catalana.

L'opció va ser enviar la Polícia Nacional i la Guàrdia Civil. Encara està per arribar el dia que jo entenga perquè continuem tenint dos cossos de seguretat diferent i un d'ells amb component militar. Són eixes coses d'Espanya que fan el tòpic de país de pandereta sense rigor ni massa racionalitat. A Espanya tot és emocional.

Els Mossos es van limitar a alçar acta de les infraccions però Rajoy (el gran pare autoritari) necessitava més per contentar els seus hooligans. Necessitava un bon correctiu físic, no moral, sinó físic.

En eixe moment és on cal mirar amb deteniment l'actuació policial, la seua proporció i la seua intel·ligència. L'opció de deixar votar i sancionar a posteriori era una opció intel·ligent perquè oferia un relat basat en una votació sense garanties ni rigor. Però la dreta social necessitava un correctiu a base de "jarabe de palo" per demostrar la seua masculinitat absurda. No es pensen que això d'esperar a que es produïsca el delicte i després sancionar és una praxi estranya o infreqüent. Pel que fa a la qüestió fiscal hem vist molts casos on l'actuació preventiva del delicte quasi no existeix. Després de la comissió del delicte és quan se sol investigar. Per tant, un relat basat en una votació invàlida i amb sancions a posteriori era un relat possible. Per què es va optar per un altre?

Enviar un dispositiu tan ampli de Robocops era garantir els incidents. Era construir un altre relat més violent. És evident que la policia està preparada per a lluitar amb la pitjor gent (mafies, assasins, atracadors, violadors o terroristes) i això no és gens fàcil. A més, la polícia ostenta el monopoli de l'ús de la força en termes democràtics. Per tant, estem parlant de professionals de la violència. La seua formació està encaminada a gestionar la violència i això és un fet primordial per entendre el que va passar el diumenge.

No pot haver simètria entre la violència d'un grup davant la violència oficial de professionals de la violència. Un polícia ha de saber gestionar els moments, els llocs i les maneres d'usar la violència. És evident que eixos polícies no són doctorats en filosofia, ni experts en música clàssica, són més aviat Rambos que han vist moltes pel·lícules i tenen ganes de protagonitzar-ne alguna. Per això, són determinants les ordres d'un cap fred que gestione l'oportunitat i la proporcionalitat. Eixe cap fred els va enviar a una emboscada narrativa.

He estat molts anys a Mestalla al sector on es posaven els ultres dels altres equips. També he estat en tres vagues generals i he vist com funcionen. La metàfora que se m'acut és del gos violent nugat. Una vegada li soltes la corda el gos seguirà la seua naturalesa. Atacarà i mossegarà sense mirar ni com ni a qui. Per això, este episodi és un episodi contruït. Si els envies a un lloc saps que hi haurà violència.

El mapa de la situació era tot un país votant, poble a poble. Era impossible parar totes les votacions policialment. Per tant, l'estratègia de Rajoy va ser concentrar la policia a la capital que és el lloc més mediàtic per obtindre l'impacte mediàtic que volia "hacer lo que no quería hacer". La polícia va ser enviada a crear un relat violent de la jornada que en el mercat interior té molta venda. És molt rendible en vots. Castigar a "los malos catalanes" té premi en este país.

A pesar d'això, encara es podia haver actuat d'una altra manera simplement donant ordres de compliment normatiu policial. La manera de colpejar (de dalt cap a baix), la manera d'entrar, anar amb la cara tapada ha fet que la narrativa haja sigut militar i d'ocupació en lloc de policial i de respecte a l'ordre legal.

La polícia no és tonta però tampoc ha sigut massa llesta. La policia ens ha explicat perquè la gent cantava "a por ellos". La violència sempre comença amb un nosaltres i un "ellos". El gran èxit de Rajoy i Puigdemont ha sigut delimitar dos nosaltres i dos ells.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica