Càmeres, impunitat, escratxes i supremacisme al País Valencià

Els atacs de la ultradreta valenciana no són una novetat. Els atacs són freqüents i impunes des de fa molts anys amb la condescendència del paisatge politic del PP i (ara) de Ciudadanos. 
¿Què ha canviat en els últims anys? Que ara tenim un arma de defensa personal a la butxaca: el mòbil. Sense les gravacions de La Sexta que va emetre en directe les agressions i les imatges dels periodistes que estaven aquell dia ara mateixa estaríem en les mateixes. 

¿Com han canviat les coses des que les càmeres s'han convertit en armes de butxaca?

La primera vegada que les càmeres van evidenciar quina de les versions era la correcta va ser (al País Valencià) la Primavera Valenciana on va quedara clara la desproporció i deliris policials. 
Des d'aleshores portar una càmera és la única garantia d'eliminar la impunitat amb la qual la dreta valenciana permet actuar els seus guardaesquenes polítics d'Espanya 2000. 

Però la tecnologia no és neutra. Els nostres mòbils porten dos càmeres per poder gravar en els dos sentits. D'un costat Espanya 2000 volia enorgullir-se de la seua agressió ideològica i ho va gravar. Tanmateix, també algú els va gravar a ells en un dol de càmeres que volia apropiar-se de la veritat. 

De fet, gràcies a eixes càmeres podem calibrar les diferències entre el que han titulat i el que realment va passar. Un escratxe té una finalitat concreta (no abstracta), es fa davant una persona que té el poder o la responsabilitat de resoldre-la i ha de tindre un caràcter no violent. Evidentment ací ningú no està fava i sap que la finalitat d'acudir a la casa d'algú (abans amb la gent del PP i ara amb Oltra) és fer-li saber que hi ha una amenaça individual i personal més enllà de l'amenaça de la dialèctica politica. I això no està bé i ho hem d'evitar però és cert que acudir amb màscares per a assetjar una idea sense que eixa persona tinga en la seua mà resoldre l'assumpte pel qual rep la visita amenaçant va molt més enllà de l'escratxe. La finalitat era fer una amenaça des del supremacisme del feixisme espanyol cap a les persones que pensen diferent i tenen una capacitat d'influència popular. No anaren a casa de Ximo Puig. Tampoc anaren a casa d'Estañ. Tampoc anaren a casa de ningú del Bloc que és qui ha tingut la posició més "sobiranista" en esta història. Triaren Oltra perquè saben que té carisma entre les classes populars. 

D'altra banda una de les coses que sembla que ha passat inadvertida durant la manifestació del 9 d'Octubre va ser la gran quantitat de persones que venia a gravar-nos als integrants de la manifestació per la llengua. Tenien una voluntat de filmar personalment per individualitzar l'agressió. La càmera actuava com a arma de dissuassió. T'estic gravant: estàs fitxat: anirem a per tu. 

També la presència del president de la Interagrupació haguera passat completament desapercebuda de no haver sigut per la imatge que es va captar amb una càmera. El rostre completament desfigurat de ràbia, juntament amb la pose de mató d'un cartel colombià de la persona que estava al costat són les que han ajudat a individualitzar una posició ideològica que ara sabem que ès compartida en el món faller: l'amenaça, l'insult i la violència verbal són assumibles. D'ahí a repartir hòsties només hi ha un pas. Un pas molt curt perquè ja hi ha un substrat que li dona suport. La violència troba legitimació ambient perquè el reprotxe social no és absolut sinó parcial i relatiu. Per exemple, situant una camiseta i un grup de nazis en la porta de casa al mateix nivell. Això no és calibrar bé.


La càmera s'ha convertit en un arma. L'arma que permet obtenir la justícia o l'arma que permet amenaçar. En tot cas, en l'era de la imatge la càmera només podia ser l'ull que tot ho veu. I així és perquè allò que no capta una càmera simplement no existeix. Pot amagar-se. Si no t'han gravat és més fàcil dir que no ho has fet. Intenta portar càmera damunt. Potser siga l'única cosa que te salve. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica