Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2017

¿Com funciona la conflictualització en política?

Imatge
La conflictualització és un procés mitjançant el qual una persona o idea resulta associada amb un conflicte. El conflicte és un element primordial del nivell de rebuig polític ja que poca gent vol pertenéixer a un grup o idea en conflicte pels costos emocionals que suposa mantindre una tensió i per la dificultat divulgativa d'explicar els matissos que afecten al conflicte. 



Per tant, la conflictualització és un arma molt potent en la política. Aconseguir conflictualitzar al teu adversari polític ajuda molt a desanimar el seu vot perifèric o flotant. El conflicte sol polaritzar i ajuda a mantindre un nucli dur cohesionat i motivat però fa fugir el vot superficial o flotant. És una tàctica de desgast de perímetre polític per increment del nivell de rebuig encara que el nivell d'adhesió també puge. La resta dels dos paràmetres dóna lloc a un joc de suma zero.

El procés català oferix una excel·lent oportunitat a l'oposició centralista i de dretes valenciana. Les relacions amb …

El quinto penalty de Fernando Gómez Colomer

Imatge
De pocos futbolistas se conocen tan bien los dos apellidos como de Fernando. Venía del mundial sub 20 de Rusia del 1985 cuando subió al primer equipo. La frialdad de Rusia congeló a Fernando. Resultaba tan frío que asustaba. Fernando Gómez fue el rey del futbol frío. 



Cuenta la leyenda que en algunos rincones de Mestalla todavía se oye la frase "Si Fernando fuera más rápido... " Si Fernando hubiera sido más rápido quizá no lo hubiéramos disfrutado tanto. Más de 500 partidos con la misma camiseta es uno de esos récords que el fútbol moderno solamente consigue con talonarios. Fernando era lento ¿y qué? Pero pinchaba los balones que caían del cielo en un solo toque. Armaba voleas estáticas que parecían ballet clásico. Lanzaba balones largos como un quarterback de fútbol americano que resuelve problemas de física en el epacio tiempo como un premio Nobel. Cuando todavía un pase largo no era rifar la pelota. Que tiempos aquellos.

Cuenta la leyenda que Fernando era puro cerebro. Pe…

L'any que vaig voler ser Yomus

Imatge
Les xarxes socials ens han obert una finestra a la ment dels altres. Els altres, com molt bé retratava Amenábar, són uns grans desconeguts. De vegades habitem la mateixa casa però vivim en moments i realitats diferents. Compartim un espai però no sabem qui som i les coses que passen ens semblen sorprenents o paranormals perquè no tenim un canal de percepció adequat.

L'any 1986 el València jugava a segona divisió. Mestalla -el Luis Casanova- va revifar gràcies a la fòrmula de sempre i la d'ara: esforç, sacrifici, treball i disciplina. De tots, també dels aficionats. Jo tenia 14 anys i ser del València no era fàcil. Havies de soportar la burla de madridistes i barcelonistes respecte al descens. Amb 14 anys ser fanàtic no era més que la única manera de ser. La meua habitació estava completament coberta de posters del València i encara continuava la recerca de nous.

Divendres a la nit feien un programa de debat que presentava Iñaki Gabilondo. Els grups ultres a la lliga espanyola …

España entre la enfermedad del futuro y la enfermedad del pasado

Imatge
El independentismo catalán ha enfermado de futuro. Han construido un futuro idílico e imaginario que persiguen huyendo de su presente a una velocidad completamente desbordada. El nacionalismo castellano ha enfermado de pasado volviendo a los dogmas imperiales, la imposición y el desapego. Así es imposible construir un presente en positivo. 



Para rebatir los delirios independentistas alguien pone en Barcelona a Manolo Escobar en el balcón a toda voz. En la carcel de Soto del Real donde están los Jordis alguien hace lo mismo para intentar "molestar" a los independentistas catalanes. Ninguno de ellos se da cuenta de la metáfora con la que está trabajando. Manolo Escobar es el ícono de una época, la dulcificación patriótica y folkórica de una epoca fúnebre y terrible para la convivencia de las gentes en España. No tengo nada en contra de Manolo Escobar, de hecho me recuerda mucho a mi abuelo y eso no deja de ser agradable pero no es el símbolo de la España moderna que podría atr…

Hi ha oxígen per a Demòcrates Valencians?

Imatge
Demòcrates Valencians és l'enèssim intent de construir una força política de valencianisme moderat. Amb anterioritat hi ha hagut insignes predecessors com ara el PNPV de Francesc de Paula Burguera que -en el seu context- intentava constuir un nacionalisme valencià de tall moderat i liberal. També ho va ser l'última etapa d'Unió Valenciana amb Hèctor Villalba i Fermin Artagoitia que es van sublevar contra la seua pròpia identitat primigènia. Els intents sempre han estat ahí però no han passat (com en el cas d'Units per València) del testimoni polític de la seua existència. Tenen el mèrit, però, d'haver mantingut encesa una flama sense que arribara a apagar-se mai. 


Dins de les identitats que conviuen a l' Estat Espanyol gallecs i valencians compartim una anomalia politològica: nacionalisme i esquerra van de la mà. Això no passa ni amb el nacionalisme castellà, ni amb el català ni amb el basc que tenen opcions d'esquerra, centre i dreta per sentir-se còmodes …

Càmeres, impunitat, escratxes i supremacisme al País Valencià

Imatge
Els atacs de la ultradreta valenciana no són una novetat. Els atacs són freqüents i impunes des de fa molts anys amb la condescendència del paisatge politic del PP i (ara) de Ciudadanos. ¿Què ha canviat en els últims anys? Que ara tenim un arma de defensa personal a la butxaca: el mòbil. Sense les gravacions de La Sexta que va emetre en directe les agressions i les imatges dels periodistes que estaven aquell dia ara mateixa estaríem en les mateixes. 
¿Com han canviat les coses des que les càmeres s'han convertit en armes de butxaca?
La primera vegada que les càmeres van evidenciar quina de les versions era la correcta va ser (al País Valencià) la Primavera Valenciana on va quedara clara la desproporció i deliris policials.  Des d'aleshores portar una càmera és la única garantia d'eliminar la impunitat amb la qual la dreta valenciana permet actuar els seus guardaesquenes polítics d'Espanya 2000. 
Però la tecnologia no és neutra. Els nostres mòbils porten dos càmeres per …

El meu mur, les meues regles. La llibertat d'expressió al meu mur

Imatge
Pensem amb imatges, millor dit pensem amb metàfores. Depén de quina metàfora triem per un nou concepte, una nova realitat, ens posarem dins d'un guió o un escenari concret. Si parlem de "combatre arguments" no és igual que si parlem de "dialogar". L'experiència emocional associada no és la mateixa. 


Per tant, davant una nova realitat com són les xarxes sociales estem actuant d'acord amb les metàfores que coneguem anteriorment. Fins ara estem usant el marc conceptual d'Internet barrejat amb el dels mitjans de comunicació. Llibertat d'expressió considerant la xarxa social com la plaça del poble. Un espai públic, oblidant que les xarxes socials són empreses privades que ens faciliten unes eines de comunicació a canvi de les nostres dades i preferències de consum. Entenem que Facebook, Twitter o Instagram són contenidors d'informació a un nivell semblant que els mitjans de comunicació convencionals. I això ho considerem així per a tota la xarxa.…

Com són les noves fronteres que Sabina no coneix

Imatge
No és culpa de Sabina tot i que em va semblar un pensament massa ingenu i infantil per a una persona que en altres contextos sembla intel·ligent. Dic que no és culpa seua perquè les simplificacions funcionen i una de les simplificacions que més ha quallat en el procés de globalització general i de construcció europea en particular ha sigut la "desaparició de fronteres". A poquet que algú analitze amb rigor eixa afirmació sap que no és certa del tot. Les fronteres no han desaparegut, en tot cas han desaparegut les duanes i les taxes associades al pas. Les fronteres continuen ahí per marcar espais territorials estatals per exemple per definir demarcacions de marc jurídic aplicable. No hi ha una barrera visible que talle el pas però evidentment hi ha una delimitació d'espais i de persones. 

En eixe nou context fronterer és on vol situar-se Catalunya. Tots suposem, volem suposar o fins i tot desitgem, que els independentistes no vulguen situar-se en un espai d'autarquia m…

¿Existixen els catalanistes?

Imatge
Després de la fartà d'hosties del 9 d'Octubre està clar que el blaverisme is back. Han trobat la coartada perfecta en el tema independentista per omplir-se d'auotestima i començar a repartir la seua doctrina envasada a galtaes. 

Una ximplificació podria dir que el blaverisme és el moviment que defensa una senyera amb blau. Si el blaverisme fora un regionalisme folklòric capitalero servil a les glòries d'Espanya no seria un problema tan greu. El blaverisme és una disfressa del feixisme espanyol per resultar simpàtic. En resum, és un filtre d'Instragram que intenta amagar una foto ben lleja. 
Com qualsevol altre moviment feixista requerix una amenaça fantasma, un enemic comú, un cap de turc que configure la font de tots els mals. El feixisme es construix d'una manera fanàticoreligiosa i per tant necessita  un Satàn siga real, virtual, mediàtic o fantasma. Allò important és que un conjunt de persones pense que realment existix. En el cas del blaverisme eixe ens su…

España y sus cojones

Imatge
Recuerdo como si fuera ahora los descansos de aquellos partidos de Segunda Regional (fue a lo que llegué) cuando las cosas no nos iban como creíamos que nos debían ir. No se trataba de entrenar más, de trabajar más, de hablar más, de comprometernos más, de mejorar la táctica, de mejorar la forma física, de estudiar más los partidos, de intentar conocer al rival. No, la solución siempre era la misma: hay que echarle más cojones.



En España casi todo se soluciona con cojones. Los catalanes van a ser españoles por nuestros cojones. La Constitución no se reforma por nuestros cojones. Bueno, ahora se reforma un poco pero no mucho, también por nuestros cojones. La monarquía no se cuestiona por nuestros cojones. Las cunetas no se excavan por nuestros cojones. Las mayorías absolutas o relativas hacen lo que les sale de los cojones. Pitamos a quien nos sale de los cojones. Hablamos alto porque nos sale de los cojones. Los políticos roban porque les sale de los cojones. Aparcamos donde nos sale…

Diversión con banderas (especial Valencia)

Imatge
Diversión con banderas es el canal de Youtube de Sheldon Cooper en The Big Bang Theory. Para quien no conozca la serie se trata de las vicisitudes de la vida de un grupo de superdotados intelectuales tratado desde la parodia y la caricatura. 



En esta sección Sheldon da rienda suelta a su extrema curiosidad obsesiva por acumular conocimientos sobre las banderas de los diferentes paises, su historia y su composición. Las escenas de Diversión con banderas se convierten en una escena de frikismo extremo donde se dibuja cómo un detalle simbólico, como las banderas, puede tener detrás tanto significado. Saber más que nadie de banderas es una metáfora de la acumulación sistemática de conocimiento estéril.

Las banderas surgieron para diferenciar personas y territorios. Ese es su origen. Saber en qué lugar estabas y quiénes eran las personas que vivían allí. Y esa sigue siendo su finalidad. Determinar en quién puedes confiar y en quién no, quien forma parte de tu "nosotros" y quién f…

¿Té sentit una Catalunya independent?

Imatge
Mantindre el debat en termes racionals és segurament tan necessari com estèril. El debat de Catalunya és un relat bàsicament emocional on els elements de racionalitat només troben algunes clavilles per on asomar. A pesar d'això el debat sobre bases racionals és un debat imprescindible, si més no, per entendre quines són les causes subjacents al fenòmen d'arrelament i fugida dels camins institucionals que ha pres una part dels ciutadans a diversos països amb camins evidentment diferents però amb denominadors comuns. 



¿És lògica una Catalunya independent? ¿Té sentit? Depén. Ja comencem malament ¿no? Si comencem amb dubtes. Una Catalunya independent és viable. Des del punt de vista financer i econòmic caldria fer molt bé els números perquè, per exemple, la major de les anàlisi que he pogut llegir partixen de l'axioma de la "nació en marxa" i obliden que els costos d'inici, els costos de posada en marxa de qualsevol engranatge o organització són superiors als cos…

El 23F de Felip VI

Imatge
Hui era la nit del 23F de Felip VI, rei d'Espanya. Hui era el dia que s'havia de graduar i lamentablement ha suspés. Començava amb un esperançador "todos hemos visto" per després narrar un història de perspectiva única "solo algunos habían visto" i ha obviat algunes coses "que todos hemos visto". 


El millor que es pot dir del discurs és que no ha mentit. Tot allò que ha dit és cert però ha sigut decebedor per la seua falta de mirada de futur. Probablement hui s'haja iniciat el compte arrere per un referèndun sobre monaquia o república. El Juancarlisme es va fonamentar en aquell discurs de la nit del 23F. Tot el seu regnat va ser una mostra d'agraïment del poble espanyol.
Felip s'ha equivocat. Ha fet un relat massa parcial. Un relat amb un ull tapat. Un relat etnocentrista. De fet, no ha mencionat ni una sola vegada la paraula diàleg però sí ha dit diverses vegades determinació. En un discurs del rei els camps semàntics tenen un valor i…

¿La polícia no és tonta?

Imatge
L'element determinant de la cursa de bojos que havien començat el Govern i el Gobierno era construir una dicotomia víctima-botxí. I la veritat és que sembla que tots dos estaven d'acord en construirla de la manera en què s'ha construït.

Com diu Joaquim Bosch (Jutges per a la democràcia) tots els elements s'havien situat de tal manera que les coses només podien passar com han passat. La estratègia policial autoritària del Gobierno davant l'estratègia de desobediència pacífica del Govern havien de convergir en algún moment i va ser diumenge.

Per tant, és molt important ficar el bisturí en l'actuació dels Mossos, de la Guàrdia Civil i de la Polícia Nacional per saber deconstruir què va passar diumenge.

Per una part, les dues parts en conflicte estaven d'acord en construir un relat incidental de la votació on la pròpia votació quedava en un segon lloc. Uns perquè ja sabien que no contaven amb garanties jurídiques ni reconeixement, els altres perquè volien cons…

Rajoy, el gran pare autoritari

Imatge
Per què triomfa la retòrica de Rajoy? Com és possible que una persona de tan poca talla intel·lectual puga replegar tants vots i arribar a President del Govern? La resposta és senzilla, Rajoy encarna com ningú la figura del pare autoritari que el pensament conservador admira. 


Les ments conservadores no funcionen igual que les ments progressistes. No tenen les mateixes inquietuds ni objectius. Això a Espanya és més cert que a altres llocs. A pesar que ja han passat molts anys, durant els anys d'analfabetisme generalitzat i de franquisme imposat el pensament de pare autoritari va ser el gran denominador comú com a sistema de pensament.

La figura del pare autoritari: controlador, castigador, normatiu, impassible, punitiu, dogmàtic, dominador apareix com a l'eix contrari del pare dialogant, introspectiu, comprensiu, còmplice, flexible. La major part de les ments a Espanya han sigut construides al voltant del model de pare autoritari. Eixe model arriba tan a les arrels del pensame…