¿Per a què servirà la rebel·lió catalana?

El llibre d'Antonio Baños La rebelión catalana està basat a la idea de que la qüestió catalana ha sigut sempre útil per a Espanya perquè l'ha fet evolucionar i modernitzar-se. Mentrestant, a la meseta consideren "el problema catalán" como un problema que s'ha de solucionar d'una vegada per totes, un problema amb una solució concreta i definitiva. La mentalitat conservadora necessita una certa estabilitat perquè li resulta molt complicat treballar en entorns inestables o imprevisibles. 




Hi haurà un 2-O. La vida seguirà i ni la qüestió catalana estarà resolta ni hi haurà independència. El dia 1-O hi haurà algunes paperetes, algunes urnes, alguns vots però cap partidari del dret d'autodeterminació convindrà en què això siga un referèndum vàlid i amb garànties. La Llei de Transitorietat és paper banyat.

Per això, un exercici important seria saber quin serà el resultat de l'1-O no en termes quantitatius sinó en termes qualitatius. Quantitativament guanyarà el SÍ, això és evident, bàsicament perquè són els únics motivats i creients en "el procés". Però qualitativament la guerra és més bruta i més amagada.

El front independentista ha construït una estratègia de desobediència civil pacífica de manual. En el llibre de Gene Sharp "Métodos de acción no violenta"  hi apareixen pràcticament tots els trucs que està fent servir el moviment separatista (fins i tot la foto regalant flors a la Guardia Civil). Alguns han tingut més èxit que d'altres. Per tant, convé analitzar-los per saber quin serà el panorama qualitatiu quan s'escampe la boira que ara no ens deixa ni mirar.


  • Complicitat internacional. És el primer gran fracàs del moviment independentista. A pesar que ara ja es comencen a visualitzar acceptacions pragmàtiques Catalunya no ha trobat aliats. Més enllà de Julian Assange o alguna declaració de Barufakis, les paraules de Yunker no suposen un suport o una complicitat. I això que han fet servir totes les estratègies a les que tenien abast. Guardiola ha fet d'ambaixador internacional, el Barça i el Camp Nou d'altaveu al món, l'anglés ha sigut una llengua habitual (el francés ocasionalment). Tanmateix la posició internacional ha sigut la de no acabar de creure que el procés anava de veres. Una cosa que també ha passat a Espanya i fins i tot pense que a Catalunya. 
  • Missió clara. Un altre fracàs independentista. A hores d'ara no sabem si volen votar o volen la independència directa. La confussió permanent entre objectius ha sigut una nota predominant. Ara mateix i d'una forma propiciada per l'independentisme els únics que tenen veu són els partidaris de la independència i els negadors de la votació. Aquelles persones -com jo- que creuen en el dret a votar i farien campanya per un NO no tenen una opinió ni pública ni publicada. El canvi i la confussió de missió sempre és un problema per a qualsevol moviment ideològic. A més, la confussió de la finalitat (Estos catalans què volen exactament?) ha rodejat tot el procés fins al punt que molta de la gent manté una actitud intel·lectual-lúdica respecte al procés com un joc de pòquer on aconseguir avantatges respecte a la resta d'autonomies i la indepedència és el comodí. La diferència entre partidaris de la independència i del referèndum és una idea de com es produeix eixe joc. 
  • Garanties. No cal dir que el moviment independentista ha fracassat absolutament en el seu sistema de garanties. No ja per la repressió legalista del règim de Rajoy sinó per la pròpia construcció del sistema legal alternatiu d'orientació independentista. Per a construir un país nou no val la meïtat més un dels catalans. No es pot construir un país completament dividit. Això és trencar una societat. No es pot tramitar una llei tan important a l'assalt. No es pot malversar la legalitat per construir una nova legalitat. La legitimitat és important en un procés d'autodeterminació. No es pot votar sense una fidelitat al resultat. Ningú no sap ni com ni qui comptarà els vots. No hi ha vigilants de totes les tendències per a l'escrutini. No es pot votar amb paperetes d'impressora. 
Estos són els grans fracassos de l'independentisme. Tanmateix ja estan tenint alguns grans èxits que van en la líniea de la possible utilitat per a Espanya de la penúltima rebel·lió catalana. 
  • Suposa una superació del 15-M perquè ja compta amb ressó institucional. El 15-M va ser una rebel·lió de carrer, individual col·lectivitzada però no va comptar amb suport institucional. La Rebel·lió catalana sí que ha comptat amb institucions. Si pensem en termes espanyols evitant la bifurcació identitària hi ha un conjunt d'espanyols en absoluta desobediència respecte al govern central. Per tant, la rebel·lió catalana és un pas més i un pas avançat en el procés de canvi a Espanya. Una nova pantalla de la Spanish Revolution que com qualsevol altra rebel·lió intenta trencar les costures de l'actual estatu quo. 
  • Visibilitza la democràcia de baixa qualitat com a interpretació dominant de la Constitució del 78. El text era suficientment ampli com per oferir diferents alternatives, però la democràcia espanyola s'ha desenvolupat en la clau de llibertat vigilada amb la qual va nàixer. Els poders fàctics del règim tenien una visió restrictiva i limitada del concepte democràtic que l'Espanya plurinacional (o perifèrica) ha superat. El procés està deixant molt visibles certs espais d'intrasigència com la restricció de la llibertat d'expressió o la repressió policial de les idees polítiques. Per tant, estratègicament el dia dos sabrem que el Govern actual es troba còmode amb les restriccions democràtiques i l'ús de la força que li atribueixen les lleis. Subratlle l'expressió "es troba còmode".
  • Senta les bases per a una correlació de forces diferents de cara al futur. La qüestió catalana és un nou eix ideològic assentat. Si a Catalunya no es perden els nervis a última hora veurem imatges de repressió com policies segrestant urnes i impedint votar una votació que en cap cas conduiria enlloc. Una falta d'habilitat política enorme. Les inhabilitatcions crearan màrtirs i víctimes en persones estimades a cada poble. Les adhesions als processos penals polítics seràn innombrables i el PP quedarà finalment estigmatitzat fora del marc de pensament liberal com un partit repressor. Això farà que el seu nucli dur estiga content perquè té un pensament autoritari però justificarà un front "reformista" que és precisament el pegament que cal entre les forces alternatives al vell règim corrupte Popular. Fins ara una força política que s'acostara a l'independentisme acabava estigmatitzada però eixa etiqueta es pegarà la volta molt prompte. Si el PP es decanta per usar la força la cosa serà encara més evident. 

El dia 2 la vida continua. Catalunya serà més independentista sense independència i sense referèndum. El PP serà un partit més autoritari. El sistema judicial espanyol tindrà un problema greu que serà jutjar idees i intentar guanyar una lluita de legitimitats (just el marc que més convé a l'independentisme) i la solució vindrà del silenci actual. Ara només criden els fanàtics dels dos costats. Molt prompte les mirades aniràn cap al centre. El silenci haurà de parlar.




Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica