Boig per tu. La meua història d'amor amb Catalunya.

La meua història d'amor amb Catalunya va començar amb el Barça. Odiant al Barça. Tenint l'enveja a un club que era més que un club. Que tenia una escola on els nanos aprenien a jugar al futbol mentre estudiaven. Eixe era el meu somni. Odiar al Barça però estar a La Masia. Així va començar la meua admiració d'amor i odi davant Catalunya enmig d'una Batalla de València. Odiant al Barça per gestionar bé els diners i endur-se a Roberto mentre el meu equip ni tenia escola, ni era més que un club ni gestionava bé els diners. Però era el meu. Vaig triar patir per a sempre.



Catalunya entrava a casa per TV3. El model de televisió que jo desitjava per al nou Canal 9 del meu COU. Mirava cada dijous el Mikimoto com qui mira un sermó setmanal a mig camí entre el sarcasme i l'absurd. Allí vaig conèixer Quim Monzó, l'escriptor que em va ajudar a recuperar l'amor per la lectura amb contes curts de nivell superior. Va ser l'any que vaig tornar a llegir.

Internet va aparèixer primer que res a través de l'Spotnik. El programa de música de TV3 que t'oferia l'oportunitat d'escoltar una música alternativa i diferent que no posaven a Los 40. Jo era ñoño però alternatiu amb Gossos, Els Pets, Sopa de Cabra o Lax'n'busto. Catalunya era la meua opció alternativa en un panorama valencià que es quedava massa curt, massa obvi, massa fàcil. Catalunya era l'opció dificil per a un valencià. La primera foto que em vaig descarregar d'Internet va ser de la web de TV3 per a fer una revista en valencià en una població castellanoparlant com el Port de Sagunt.

Triar valencià a la universitat era una manera d'ajuntar-me amb un conjunt de persones que miràvem i llegíem coses semblants. I allí vaig conèixer Sau. Sau venia el concert de benvinguda de la universitat. M'havien passat una cinta amb unes quantes cançons i em vaig comprar El més gran dels pecadors i em vaig enamorar per sempre. Sau era com jo. Compromés però tendre. Destructiu però idealista. Utòpic però realista. Amb Sau em vaig fer objector de consciència perquè no havia nascut per ser militar. Amb Sau vaig estudiar el superior de valencià. Assaborint les s sonores i rectificant les horribles vocals tancades de l'accent català oriental.

Quan va morir Carles Sabater la meua vida va canviar. Jo vaig decidir canviar-la. Segurament havia plorat abans però mai tant com aquell 13 de febrer. Anys després vaig tonar a fer-ho mirant el musical Boig per tu a Barcelona i recordant tots els somnis que han quedat pel camí.

La meua història d'amor amb Catalunya continua amb La Caixa. La que va ser la millor Caixa d'Estalvis d'Espanya que no solament em permetia guanyar-me la vida sinó pressumir de fer-ho en una entitat amb vocació social, culta i compromesa amb la llengua. Per a mi suposava un orgull poder dir que treballava en una banca inclusiva, pròxima, amable, prudent, discreta i confiable on les coses es feien d'una altra manera. Catalunya sempre va ser l'alternativa complexa però amable de supervivència en una Comunidad Valenciana neutra i panxaplenista que jo volia convertir en un País Valencià.

Després va arribar la política i el meu convergentisme. És cert. Probablement em vaig equivocar triant a qui admirava per falta de perspectiva. Però CiU i Pujol en aquella època simbolitzaven una serietat i un rigor que trobava a faltar en la politica valenciana. A la política valenciana li faltava sobrietat, serietat, introspecció, rigor, solemnitat, calma, diàleg. I vaig projectar tot això erròniament sobre Catalunya. Sempre Catalunya. Catalunya oferia alternatives d'esquerra a dreta mentre al meu país tots havíem d'estar en el mateix paraigües.

Molts dels meus llaços amb Catalunya s'han anat trencant al llarg dels anys. He perdut enamoraments però he guanyat en respecte i complicitat. Com els amors que es fan madurs. He vist també la seua cara egocèntrica i narcisista, com de vegades utilitza als valencians al seu favor faltant-nos al respecte, i ara amb el seu hipernacionalisme que navega entre el fanatisme, l'atzucac de la falta d'alternatives i la determinació d'un camí propi amb velocitat pròpia.

A esta part del món als qui escriuen estes coses ens hi diuen catalanistes. I això ho consideren un insult. Durant molts anys he negat ser catalanista per això. Jo sóc valencià i valencianista. No puc ser altra cosa. M'han dibuixat així que diria Roger Rabbit. Però supose que ha arribat el moment de reconèixer que ser catalanista per a mi era la millor manera de dir-me culte, intel·ligent i capaç de vore alternatives més enllà d'una coent Espanya que mai no ha acabat d'agradar-me però a la que em sent unit com aquell que desitja salvar l'Àlamo.

En un moment en el qual tot el món pensa en binari i només hi ha zeros i uns jo volia recordar-te que hi ha gent que t'estima dins d'Espanya i fora de Catalunya. Tinc la sensació que si te'n vas totes eixes coses es predràn com llàgrimes en la pluja. I sé que no és veritat perquè no marxeu enlloc que siga massa lluny per no anar-hi. Però ens quedem molt a soles en un estat que ofega a qui destaca. Sense Catalunya Espanya és més àrida i dificil. Per això des del respecte de reconèixer qualsevol decisió que vulgues prendre només puc escriure en la terra humida, servil i acabat que continue boig per tu.




Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica